Blog de Bruno

Aquesta setmana som a la fira de Londres i vendre drets de llibres a una ciutat com aquesta és un privilegi. Veure novament les cares dels diferents editors del món, molts d’ells ja amics, i poder conversar cara a cara amb ells i veure quan de veritat s’han enamorat d’aquests autors pels quals tant hem treballat per fer-los viatjar a altres llengües, és extraordinari. No obstant això, traduir a l’estranger als autors és una de les parts més delicades d’aquesta feina, i no és fàcil, perquè segons la maniobra que fas és pa per avui i fam per demà. Entenc que la il·lusió de tots ells és veure’s traduït en quantes més llengües millor, però cal saber on vens i com vens, perquè hi hagi trajectòria, recorregut i aquesta venda no quedi en una anècdota.

Aquest any, Londres ha estat una fira especial perquè hem celebrat que en Francesc Miralles i l’Hèctor García han estat traduïts a 42 països, i hem consolidat els llaços amb cada un dels editors a la fira i fora d’ella, amb un esdeveniment en una teteria japonesa, on els autors van explicar el seu nou projecte. Marxem ja amb molta feina, però també he de dir que hem vist a nous editors, que sempre és ampliar el radi de venda, i hem arrelat autors literaris, que sempre costen més de vendre en el mercat internacional, amb els seus editors, com és el cas de l’Alejandro Palomas o la Care Santos, que tenen editors fidels que volen que els seus llibres no siguin una prova sinó que volen anar traduint cada novel·la que escriuen perquè ja s’estan guanyant un públic a cada país. Això és difícil però no impossible, encara que es necessita molta calma, paciència i temps.

Tenim il·lusió amb totes les novel·les del nostre catàleg. I creiem que cadascuna pot tenir el seu camí i el seu espai, però no sempre és un procés immediat i ràpid, però sí que és una feina de constància, la qual no ens falta, i estic segura que sortiran moltes oportunitats perquè no en deixarem escapar ni una.

Tornem amb la maleta plena de feina però amb ganes de treballar al màxim perquè aquest catàleg voli alt. ¡Som-hi!

Les emocions són un gran tema en el món que vivim, ja que molts de nosaltres dubtem sovint si expressar-les o no. Des de petita sempre m’ha agradat expressar el que sento, abraçar, besar, tenir contacte amb les persones. Els meus germans sempre em deien que era pesada perquè sempre que podia se m’escapava una carícia o una abraçada. A mesura que m’he fet gran, és curiós, però em costa molt més expressar el que sento i lluito contra això, ara que en sóc conscient. Ha hagut una etapa que no ho he estat, i per aquesta raó he intentat controlar les emocions fins al punt de no sentir-les, i aquí és on no volia arribar i vaig dir prou. Crec que saber dir un “t’estimo”, donar un petó sentit, o una abraçada de les de veritat, és una cosa que no hauríem reprimir mai i, després d’una temporada on la cuirassa ha tapat les emocions, no és fàcil tornar a destapar-se però cal intentar-ho perquè perdre el sentir és perdre-ho tot.

En Gaspar Hernández és un erudit de les emocions i la seva nova novel·la apel·la directament a elles. LA DONA QUE NO SABIA PLORAR editada per Destino i Columna i que surt avui al mercat, és la història d’una dona que va bloquejar les seves emocions fins a l’extrem que no podia plorar, de cap manera. Ni, per exemple, durant els funerals. Ni tampoc veient drames al cinema. Ni intentant evocar l’emoció de la tristesa. Un bloqueig colossal. Sent, com era ella, sexòloga -una de les primeres sexòlogues, en una època en què el sexe encara era un tabú-, compensava el seu bloqueig emocional al llit. El sexe com una escapatòria o com una fugida cap endavant. Una dona insaciable. Però el sexe és una forma d’energia vital. Té una dimensió espiritual. El sexe practicat de manera conscient, pot ser un camí cap al despertar. I NO NOMÉS EL SEXE, sinó qualsevol cosa que fem a la vida posant-hi consciència, ens pot obrir els ulls i el cor.

El narrador, alter ego de l’autor, de LA DONA QUE NO SABIA PLORAR va conèixer a la sexòloga, la Daniela Costa-Pau, quan tenia disset anys i era becari d’un diari de províncies. Editava els articles de la sexòloga i van acabar sent amants. Fruit d’aquella relació, ell coneix la història d’ella, una història fascinant sobre la sexualitat i l’alliberament sexual, l’alta sensibilitat i les emocions reprimides, l’Ayahuasca i la veritable dimensió de les persones. Com ja va fer en les seves anteriors novel·les, EL SILENCI, un autèntic best-seller amb més de 60.000 exemplars venuts, i amb LA TERAPEUTA, en Gaspar Hernández explica com les emocions ens afecten a les nostres vides, però en comptes d’escriure un assaig, ens ho explica a través d’una trama que ens enganxa, que ens enamora i que no ens deixa indiferents. Com totes les novel·les d’aquest autor, que ha aconseguit fer-se un lloc en el mercat com a gran novel·lista, amb tres llibres que es llegeixen per separat però els uneix una cosa molt especial com les emocions i la gestió de les mateixes, aquestes fan que els personatges es moguin d’una o altra manera, com ens passa a cadascun de nosaltres en el dia a dia. Gran novel·la, gran tema per a reflexionar i una història d’amor que t’atrapa de principi a fi, per a tots els públics que busquen una novel·la ben escrita però que no sigui més del mateix, aquesta és la que no s’han de perdre.

Aquesta setmana ha estat la Fira de Bolonya, fem un petit break, i tornem per afrontar Londres. Al maig viatjarem a Nova York i a la Fira de Madrid, així que ens esperen grans coses, n’estic segura. A la nostra maleta, ens emportem els nostres autors i les seves novel·les perquè viatgin amb nosaltres i poder trobar editors de tot el món que s’enamorin del nostre gran catàleg, i al costat d’ells està la nostra il·lusió, les nostres ganes, la nostra feina, per trobar un bon lloc per a cada un. Això s’aconsegueix amb paciència, ja ho sabem, però viatjarem en el tren del tot és possible perquè confiem plenament en el que tenim. Així que, que tingueu bon descans de Setmana Santa i a la tornada, energia positiva al màxim, perquè ens espera una marató amb un esprint final en el que anem a per totes, molt entrenades i amb la millor companyia; els nostres llibres.

Aquí, els nostres catàlegs perquè ningú es quedi sense una recomanació lectora per aquest break i, els catàlegs que hem preparat per a Bolonya i Londres (dedicats als editors que estan buscant the best books).

Feliç descans i recordeu que el millor company de viatge és un llibre, o més d’un.

No hi ha dubte que les xarxes socials són avui en dia una via de comunicació per als adolescents i pels que ja no ho som tant. Fins i tot, crec que a vegades les fem servir massa, perquè estem perdent el diàleg cara a cara, el fet escoltar-nos. Tot es diu través del telèfon, però manera escrita, a través d’una pantalla, però sense mirar-se als ulls i sense donar la cara. Per escrit i sense la persona al davant, tot sembla més fàcil però això és una arma de doble tall, perquè el que queda escrit, es queda, i no s’ho emporta el vent. A més, això comporta perdre aquests moments que tant gaudíem com el quedar amb els amics per telèfon, que et truquessin per felicitar-te pel teu aniversari… ara sembla que només serveix el WhatsApp o l’Instagram. Costa sentir la veu d’algú fins i tot a la feina, ja que la majoria de coses es gestionen per email, que és clar que és més ràpid, però així també es perd la calidesa, la proximitat i poder sentir aquesta persona com més propera. La paraula, el to, ens poden ajudar a aconseguir moltes coses que amb el correu electrònic no es poden aconseguir. Les pantalles són fredes i fan que ens tornem una mica igual que elles.

Per això, la novel·la DESCONEGUTS d’en David Lozano pretén donar la visió positiva i la negativa de les relacions que es poden establir a través de les xarxes. Per a la Lara i per a en Wilde tot havia de ser perfecte, la seva primera cita, després d’estar un parell de mesos xatejant. Es coneixeran aquesta nit en persona, la mateixa nit que la inspectora Irene Castells investiga la mort d’un noi que ha aparegut amb la cara destrossada i una fotografia a la seva jaqueta. En David Lozano jugarà amb el lector i aquests personatges per portar-nos fins a un terreny pantanós del qual el lector no en podrà sortir, ja que aquest llibre és un autèntic page turner, com diuen els americans, perquè vols saber el que passa en la propera pàgina, si ambdues històries tindran relació o caminen en paral·lel i a més, és una novel·la que es fa curta, el ritme és trepidant i els seus intel·ligents girs per donar aquesta visió panoràmica del que significa estar sempre connectats la fan absolutament genial. Un Premi Edebé merescut per a un gran escriptor amb una novel·la que agradarà als joves, sense cap mena de dubte, però també als adults. Una novel·la actual que per sobre de tot, entreté però que també mostra el ventall de fets que estan passant a la nostra societat on un like més o menys fa molt de mal. Gràcies David per saber fer un thriller tan voraç amb el qual també s’aprèn.

Aquesta setmana les xarxes socials s’han omplert de peixos que buscaven en Gabriel, el nen desaparegut a Almeria. Han estat uns dies que molts de nosaltres hem estat pendents d’aquest cas, que lamentablement no ha tingut el final que tots aquests peixos desitjàvem. El cor se m’encongeix quan penso el que ha de ser perdre a un fill, no crec que hi hagi alguna cosa que pugui ser pitjor, i admiro aquests pares que en una situació límit han sabut demanar calma i no odi. Els nens són vida i no tenen maldat innata, per això no haurien de patir mai, ningú hauria de patir, però menys un nen petit. S’hauria de poder viure sense pors, feliços i en un món millor, del que som responsables, en part, i crec que tenim la responsabilitat d’ensenyar a construir-lo des de la humilitat, l’honestedat i la no violència.

Per aquesta raó, al llegir la novel·la de l’Empar Fernández, IRINA, també vaig sentir aquesta sensació de “dolor” en veure el que alguns nens van haver de patir entre 1937 i 1939 amb l’exili per evitar l’infern de la Guerra Civil. Molts d’ells van ser acollits per la freda Rússia, i van haver de començar allà de zero, amb la mala passada que al poc temps començaria la Segona Guerra Mundial i haurien de reviure el dolor, la guerra, i el desemparament que els va marcar per sempre, sense merèixer-ho. Van haver de viure una situació i superar-la, separant-se de les seves famílies cap a un destí incert. La història de la Irina t’arriba, et culpa, et supera, és un trosset d’història explicada des de la mirada d’una nena de tan sols vuit anys que ha de superar-se a si mateixa i viure en un món cruel. Però també, un món que li dóna una nova llar, un lloc, encara que sigui un que no és escollit. La Irina és un d’aquells personatges que queda a la memòria del lector, com ens quedarà a tots en la ment el somriure d’en Gabriel. Tant de bo puguem viure en un oceà ple de tots aquests peixos bons que només busquen viure feliços, en pau, i en un mar transparent on l’odi no existeixi i sí la companyonia, la unió i les ganes de poder construir un món millor. Com en l’època de la IRINA, en la que va existir solidaritat per part d’alguns països, malgrat que la situació i l’entorn no sempre van ser bons, ni tots els nens, malauradament, van tenir la mateixa destinació plàcida que mereixien. Gran novel·la de l’Empar Fernández, que com sempre sap com explicar una història dura d’una manera elegant i fins i tot afectuosa que ens fa vibrar i ens toca profundament.