Blog de Bruno

Des de fa ja un temps que me n’adono que el temps passa volant. Ens anem fent grans, i m’estic trobant que amb els diferents grups d’amics amb els que convisc, cada cop hi ha més separacions. No és bo ni dolent, és simplement una dada que fa que em pregunti si l’amor per tota la vida amb algú és possible.

Crec que hi ha moltes maneres d´estimar i no tenim una fórmula matemàtica per saber què és el què funciona, ja que crec que cada parella té la seva, però, al llegir la novel·la de Víctor Alexander ELS AMANTS DE LA RAMBLA DEL CELLER, no m’he pogut reprimir de pensar en aquestes parelles grans que han estat junts tota la vida compartint-ho tot. I em pregunto si l’AMOR en majúscules es pot fer gran com una bola de neu, o es transforma a cada passa que donem en allò que volem que sigui. La vida de la parella és tot un món, i amb aquesta novel·la és una base sòlida per poder afrontar un segle de vida i d’història que ens relata amb gran habilitat l’autor coneixedor de la mateixa, i que ens fa reviure juntament amb els personatges tot el que va passar.

La Maria i en Joan, que passegen els seus noranta anys per la rambla del Celler, lentament, com dos enamorats, veuen passar el món d’avui, tan distant del de la seva plenitud, i tan hostil, ja que actua amb ells sense pietat, com un voltor en cerca de carronya. En Niel, un veí seu, els contempla, alertat per la seva bondat i la seva indefensió; és un home que, com els vells amants de la rambla del Celler, arrossega un passat on dolor i joia es barregen, incontrolats, a partir d’una adolescència viscuda a París i d’un amor sempre infeliç per Judit, la seva segona dona, víctima d’un ahir ple d’infàmia. La Maria, a qui tothom diu Marieta, i en Joan han travessat un segle sencer de guerra, opressió, silencis, vexacions… però han trobat temps i fortalesa per estimar la família, el teatre, l’òpera, el cinema, aquesta vida que, justament quan arriba a l’últim tram, sembla voler-los eliminar abans d’hora. ELS AMANTS DE LA RAMBLA DEL CELLER és un relat extraordinari que contraposa la tendresa a la cruesa més extrema. Crec que és una novel·la que en sí és la vida i que té un públic molt ampli que la pot gaudir i entendrir-se amb aquesta parella tant especial que als noranta anys encara passeja enamorada per la rambla del Celler.

Una estampa de postal que a mi, personalment, m’agrada, i em fa posar la pell de gallina tot pensant en que sí que podem alimentar l´amor fent-lo créixer com una bola de neu que no cal que s´aturi mai, però que s´ha de modelar de tant en tant perquè pugui seguir creixent.

Avui escric el blog i no sé si arribaré a temps a que sigui enviat dijous a les 12h com cada setmana, però m’ha costat molt concentrar-me, sentir les ganes d’escriure, perquè aquests últims dies em sento més trista. Hi ha diverses circumstàncies per les quals una se sent trista i de vegades és difícil esbrinar si és per alguna cosa en concret o per un cúmul de coses o circumstàncies. Després de tres dies molt enfadada amb mi mateixa, crec que en el meu cas és per aquesta acumulació de diverses coses que he volgut dir i no he dit, que he volgut fer i no he fet i, com he anat en contra de mi mateixa, sense gairebé ni adonar-me’n, el cos em respon amb un estat anímic de tristesa.

El que passa al carrer no ajuda, el moment és tens, i segons el meu punt de vista, també és injust, encara que tots hàgim comès errors. I si a tot plegat li sumes aquests petits moments en què les coses no surten com vols, o que la gent que t’importa reacciona d’una manera que no vols, doncs això desemboca en tristesa. Per aquesta raó, avui vull recomanar un dels llibres que m’han ajudat, i m’ajudarà sempre: EL MASAJISTA DE ALMAS de Josecho Vizcay. El llibre està compost per 22 històries reals de superació que ens ajuden a comprendre com n’és d’important saber comunicar-se, dialogar, superar les pors i com esbrinar quines limitacions ens posem a nosaltres mateixos. Exactament és el que m’ha passat aquests dies i el que no he sabut com gestionar.

Amb aquest magnífic llibre tens una eina útil, clara, i pràctica per millorar l’autoestima, la seguretat, resoldre conflictes aparentment sense solució, i sobretot i una de les claus, millorar la comunicació amb els altres. Allò que calles, es podreix. Has de saber com i quan expressar aquelles coses que vols dir. Així que en un moment en què el diàleg ha faltat per tot arreu, en el meu cas també en la vessant personal, crec que un llibre com el del Josecho pot ser una gota d’aigua enmig d’un desert. Espero que arribem a temps perquè aquest blog surti com sempre, ja que el llibre s’ho mereix i l‘autor més. Llegir-lo m’ha donat l’ànim per escriure aquesta petita peça que cada setmana costa més de fer, però que no vull abandonar perquè sé que arriba i serveix de petit altaveu entre editors i amics. Gràcies per trobar un espai per seguir-nos.

Som a la celebració del Halloween, una festa que no celebràvem aquí però que ha agafat força i ja està gairebé imposada seguint la tradició americana del “trick or treat“. El dia 1 de novembre és el dia dels morts, a Espanya és el Dia de Tots Sants, un dia en el que moltes famílies van al cementiri a visitar els seus familiars o amics morts. És una festa trista, embolicada de terror per la tradició més halloweenera, però que a mi mai m’ha dit res. M’entristeixo al pensar en els que no hi són i em poso nostàlgica, però he de reconèixer que la part de màgia i bruixeria que amaga aquest dia 1 de novembre sí que em desperta curiositat. Per aquesta raó, el llibre que avui no puc deixar de recomanar és el MANUAL DE MAGIA MODERNA de KEYLAH MISSEN. Un llibre amb el que l’autora, mestra reiki, fitoterapeuta i coneixedora de les arts màgiques des de la infància, ha creat un manual senzill i fàcil, pensat per iniciar al lector en les principals eines esotèriques, des del reiki fins el tarot, el pèndol, la numerologia i molt més. Amb ell aprendrem a atreure esperits benèfics, a netejar la llar mitjançant les pedres, a crear un entorn favorable als nostres desitjos mitjançant la màgia amb espelmes i fins i tot a contactar amb el nostre esperit totèmic. També, trobarem les claus per crear els nostres propis conjurs i eines màgiques, com pèndols i varetes; rituals de prosperitat, de protecció i d’amor; receptes per millorar la salut i per potenciar la bellesa. Una apassionant introducció als encanteris i tècniques esotèriques per experimentar el poder i l’alegria de la màgia dia a dia.

Sabem per tradició històrica que anomenaven bruixes a les antigues dones que sabien curar, i que hi havia una bruixa a la tele que movent el nas feia que tot es posés al seu lloc. Així que hi ha bruixes bones i en aquest manual els rituals són positius, amb ganes enfortir els bons ideals i per tant, un regal per a una nit com la d’ahir per invocar que la calma, la justícia, l’honestedat i la pau regnin en el món. L’atemptat de dimarts a Manhattan ens ha tornat a deixar mal sabor de boca. La violència i la crispació no condueixen a res més que malestar, així que potser un manual de màgia per combatre tot això és el que caldria. Potser no tenim encara la poció exacta, però amb les ganes de la majoria de creure-ho ja estem fent un pas de gegant. Ho intentem?

Tinc la sort de poder treballar en una cosa que m’agrada, de viure envoltada de llibres i intentar que aquestes històries que arriben a les meves mans, que m’emocionen, em commouen i em fan reflexionar, tinguin l’oportunitat d’arribar a les mans de molta més gent. Moltes vegades penso que és una responsabilitat massa gran, perquè no tots els gustos són iguals, ni tots pensem igual, ni a tots ens fa vibrar el mateix. Però sí que hi ha un denominador comú per marcar, d’alguna manera, allò que creiem que hauria de ser publicat i, segur que ens equivoquem molts cops, tant per bé com per mal, però només equivocant-nos conscientment aprendrem. Només espero que aquesta vegada, amb l’obra de l’Empar Fernández, HOTEL LUTECIA, no m’hagi equivocat perquè al llegir-la ens vam enamorar tots de la història i de com estava explicada. Sobretot del com estava explicada, perquè al llegir-la hi ha moments en què se’m va posar la pell de gallina, moments en què vaig notar l’angoixa dels personatges que esperen en aquest hotel notícies sobre les seves famílies, i moments en que no pots evitar pensar que tan de bo no es repeteixin aquests fets històrics que només ens van portar terror i violència. Per evitar-los hem d’evitar caure en un passat gris, on la repressió, la imposició i l’autoritarisme van desembocar en una de les pitjors èpoques de la nostra història.

Per l’Hotel Lutecia de París, tancat actualment per reformes, van passar escriptors famosos, era un luxós hotel de l’art déco, però al mateix temps, també va tenir la seva part fosca perquè va ser la seu de l’Estat Major de l’Alemanya nazi i després, va ser un centre d’acollida dels supervivents dels camps de concentració. És en aquest hotel on l’Andreu Ribera, el protagonista de la novel·la, va quan surt del camp de concentració de Dachau en acabar la Segona Guerra Mundial, per aconseguir notícies de la seva dona, la Rosa. Allà, a l’Hotel Lutecia, la Creu Roja acull als deportats i organitza tota la informació que arriba a la capital: interminables llistes i relacions de morts, de desapareguts i, les més esperades, les dels supervivents.

L’Empar Fernández s’atreveix amb un registre nou i ens presenta una saga familiar marcada per una història d’amor impossible, magníficament ambientada a l’Espanya i la França de la Segona Guerra Mundial i narrada amb una gran sensibilitat. Una novel·la que explica la vida d’un republicà català exiliat, l’Andreu Ribera, que va a parar al camp de concentració nazi de Dachau i que, en acabar la Segona Guerra Mundial, no pot tornar a Catalunya i es veu obligat a començar una nova vida a la Provença francesa. Una obra escrita en dos temps, el primer és la història de l’Andreu i el segon, ja al 1969, és la de l’André, el fill de l’Andreu, que viatja fins al Poble-Sec, l’emblemàtic barri de Barcelona, ​​a la recerca de respostes. Dels llavis del seu avi Andrés coneixerà els tèrbols secrets de la família Ribera.

Una novel·la intensa que ens narra la realitat més cruel d’una època, que commou al lector però alhora, ens envolta amb una ambientació entre París, la Provença francesa i Barcelona, ​​amb una aroma relaxant de lavanda i una escriptura elegant, profunda, i clara que no deixarà indiferent a ningú. Grans personatges, una narrativa excepcional i un marc històric nefast relatat a la perfecció perquè mai més pugui repetir-se.

Sempre que viatjo sense la meva família, tinc enyorança. Després quan arribo al lloc, se’m passa i vaig al que vaig, però deixar uns dies la meva rutina familiar no m’ha agradat mai, i pensava que en anar fent-me gran se’m passaria, però no és així, se m’ha accentuat. Tinc papallones a l’estómac i no m’agrada estar lluny sense ells, és un sentiment estrany però alhora bonic, perquè em porta a pensar que tinc la sort d’estar bé a casa, em sento còmoda, feliç en el meu espai i en sintonia amb mi i amb el meu entorn.

No obstant això, al llegir el llibre de la Diana Quan, EL PARADÍS ÉS CASA TEVA (publicat en català i castellà per Ediciones B), em vaig adonar que encara podria millorar el meu benestar a casa aplicant els seus consells perquè la llum, l’harmonia i l’ordre siguin perfectes. Consells simples que ens ajuden a que la nostra llar, on la majoria de persones estem millor que en cap altre lloc, sigui l’oasi particular de descans, relax i felicitat. Un llibre útil que la Diana ens regala i amb el qual comparteix amb tots nosaltres les seves arrels orientals i les de la seva família que encara viu a la Xina i on la llar és el seu lloc de benestar sempre. Podrem aconseguir-ho aquí a Occident? Segur que aquest llibre ajudarà a més d’un. El saber no ocupa lugar, i buscar l’estar bé és una necessitat avui dia, no un caprici de ningú, així que anem a per ella.