Blog de Bruno

Acabem de tornar de la meva fira preferida, la de Bolonya. Celebrava el seu 60è aniversari i jo el meu número 25 per què la pandèmia em va fer perdre tres fires. Tornar ha estat fantàstic. La fira era plena d’energia positiva i hem pogut tornar a viure-la al cent per cent.

Així que aquí us deixo, de nou, els nostres catàlegs, per els qui no heu pogut veure’ls abans, i unes quantes fotos de la nostra tornada a Bolonya 2023!!! Molt aviat, enviarem els highlights post fira, aquest ritme no para, i que no pari!

Descarrega els catàlegs.

Començar la temporada del blog amb un llibre de Maria Barbal és un luxe. Ja he dit en diverses ocasions l’admiració que tinc per aquesta autora des que vaig llegir PEDRA DE TARTERA.

La seva última obra, TÀNDEM, venuda a Itàlia, Eslovènia i Alemanya, em va resultar una grata sorpresa com a lectora. Tot i que vaig descobrir una Maria diferent, roman la qualitat literària a la qual estem acostumats.

Aquesta novel·la, AL LLAC, ha aconseguit despertar memòries i enyorances dels meus estius. Sempre amb els meus dos germans, quinze dies de platja i quinze de muntanya amb els avis. Segur que tinc aquests records idealitzats, però encara ara quan hi penso em batega el cor fort d’emoció i tristor alhora. En part perquè mai més els podrem viure, i en part perquè els nostres fills no han pogut viure el mateix. I encara que ells no ho enyoren, perquè els seus estius també han estat meravellosos, nosaltres sabem que els nostres van ser excepcionals i puc dir sens dubte que va ser una de les èpoques més felices de la meva vida. La protagonista d’aquesta novel·la em recorda a mi i les ganes que tenia de ser gran, quan el que hauríem de gaudir és de cada moment sense pensar tant en el futur.

La novel·la se situa als anys seixanta. La Nora, una nena de dotze anys, viu l’experiència deliciosa d’anar els diumenges al llac, un indret molt bell i tranquil de colors canviants. Hi va amb una colla d’adults i amb el Quim, un nen de set anys. Tots tenen els seus anhels i ella els observa, encara que no sempre els entén. Tanmateix, a causa d’un conflicte entre els grans i de l’audàcia del Quim, l’últim matí al llac la Nora despertarà sobtadament de la infantesa.

La història està ambientada a Tremp i al Pantà de Sant Antoni, d’on l’autora ha volgut recuperar els bonics dies de quan era petita. Dins aquest marc explora l’enfrontament dels nens amb els adults i els adults entre ells per intentar captar els afectes de cadascú. Segons ha afirmat l’autora “les persones som molt complexes i costa molt ser feliç”. I a mesura que em faig gran, crec que té tota la raó del món. Aquest sentiment és una constant als personatges de la Maria Barbal, que no només són els nens, sinó dues parelles i una àvia. A més, cal afegir-ne un de geogràfic: ell llac, que té la seva pròpia història.

Una novel·la curta, intensa i emocional sobre la nostàlgia, la bellesa, el pas del temps i el significat de la felicitat.

Un llibre tendre per acabar l’estiu, per celebrar-ho i per recordar les vivències imprescindibles de la vida. Una petita joia, marca Maria Barbal.

Representar a una autora com Vanessa R. Migliore m’ha donat una perspectiva fresca i nova sobre el gènere fantasy. A Sandra Bruna representem grans noms de la literatura fantàstica americana com Rick Riordan, Shelby Mahurin, o Roshani Chokshi entre molts altres, però els autors espanyols que escriuen aquest tipus de novel·les han estat molt poc valorats, a excepció d’uns pocs, que en el seu moment van tenir un gran èxit. És per això que La ciutat de la mort és tan important: és la prova que la veu de Vanessa no té res a envejar a cap d’aquests grans noms. Ella ha brodat una història on la màgia és el fil conductor. A través de les pàgines del seu llibre, ens endinsa en un món on no tota la màgia és bona i on les protagonistes hauran de descobrir fins a on poden arribar.

L’autora ens transporta a la ciutat de Cyrene, llar de la deessa de la mort i poderós bressol de la societat moderna. En el món havien existit tres tipus de màgia. Primer estava la de les ombres, de la qual es valien tots els invocadors i representava una part considerable de la població. Després estava la màgia ombria, un tipus de do que no es veia en el continent des de feia dècades i que permetia llegir i influir sobre les emocions. I, finalment, la màgia arcana, un tipus de poder suposadament extint i perillós que Àsia podia controlar i que es creia que era un tipus de malaltia, perquè conduïa a la bogeria a qualsevol que pogués distingir els fils de vida.

El misteri ha despertat: primer, van ser les misterioses morts amb estranyes marques negres als cossos. Després van arribar les desaparicions que ningú va saber explicar. Tot sembla indicar que una màgia que es creia extinta, una màgia mil·lenària, ha tornat i s’està cobrant víctimes.

Kaia és una invocadora marcada per la desgràcia. Quan apareix un cadàver amb estranyes marques que evoquen una màgia ja desapareguda, la seguretat del món dels invocadors es posa a prova. Al costat de Medea, una invocadora que ha viscut sota les expectatives familiars, i Ariadne, una escriptora frustrada, Kaia creuarà els límits d’allò que es considera correcte per a descobrir el que aguaita en els llocs més foscos de la ciutat.

La ciutat de la mort ha esgotat la seva primera edició en menys d’un mes. A més, ha suposat el descobriment d’una veu espanyola extraordinària dins d’un dels gèneres que més venen en aquest moment. No vols descobrir-la?

Si no pots esperar més per llegir-la, pots trobar-la fent click aquí.

Aquesta setmana, com la passada, toca novel·la històrica. Aquest trimestre hem tingut la sort de portar diverses grans novel·les d’aquest gènere al mercat editorial. A Llaços de Sang, Ramon Gasch i Teresa Sagrera tornen a fer tàndem per donar veus a unes heroïnes de les quals no se’n sabia gaire fins ara. Les anomenaven Les Bàrbares i van ser les dones que van lluitar per Girona durant el setge napoleònic.

La Marta viu feliç amb el seu marit i el seu fill a la Girona del 1808 quan, un bon dia, una corrua de soldats napoleònics entren a la ciutat. Ho fan com a amics, teòricament…

Quan es va signar el tractat de Fontainebleau, Espanya i França van pactar que s’unirien per conquerir Portugal i un cop fet se la repartirien. Però pensar que Napoleó passaria per la península simplement com un aliat sense intentar conquerir-la va ser una ingenuïtat. La ciutat dels quatre rius va ser víctima d’una gran tragèdia: un setge que va provocar milers de morts i la destrucció d’una gran part de la ciutat. La Marta, com tantes altres dones, es veu obligada a afrontar una guerra despietada i, després de superar el xoc inicial, decideix que farà el que calgui per defensar i protegir el seu món.

Llaços de sang parla del paper sovint desconegut però decisiu que van tenir les dones en la defensa i la recuperació de la ciutat i com es van organitzar de manera heroica en una companyia militar anomenada les Bàrbares. Eren fàcils de distingir perquè portaven lligat al braç esquerre un llaç vermell, tan vermell com la sang, i perquè lluitaven ferotges amb dents i ungles per defensar els seus.

Ens trobem davant d’una altra novel·la de dones valentes que tornen a demostrar que, encara que el seu paper sempre ha quedat en una segona fila, poden fer coses que la societat no s’imagina per tal de defensar el que consideren seu. Aquest tàndem d’autors té la mà trencada en escriure sobre personatges històrics, i ha aconseguit crear una novel·la trepidant i amb molta força, que de segur entusiasmarà els amants del gènere.

Redactar cada setmana aquest blog no és gens fàcil, encara que pugui semblar-ho, ja que per a mi tots els meus autors són igual d’importants i cada obra que publiquem té una bonica història darrere. És com un <<començar de nou>> cada vegada. Construïm alguna cosa sense saber com sortirà al final, com qui fa figuretes de fang, que comença amb un no res, una massa, i va modelant al seu gust per a obtenir un resultat amb forma al final del procés. El nostre camí és semblant, perquè amb cada autor obrim una caixa, diferent, plena d’idees i paraules, que pretén acabar en un llibre. Cada caixa és un món diferent i meravellós, i només puc dir que és tot un luxe ser part d’això i que per això m’encanta el que faig.

En José Antonio viu a Rota, així que puc veure’s poc, però crec que ell fa màgia escrivint. Quan van rebre la seva primera novel·la, La vida en un minut de seguida ens va robar el cor, però quan em va parlar de la temàtica de La padrina de guerra, que acaba de publicar amb Edicions B, em va deixar morta. Amb aquest llibre, en José Antonio em va descobrir una figura que personalment desconeixia, cosa que em sap greu. Aquestes figures són les padrines de guerra, que van tenir un important paper en la Guerra Civil.

Madrid, 1936. Aurora acaba de complir la majoria d’edat i exerceix com a infermera en una ciutat convulsa que resisteix al foc i a les bombes de la guerra. En aquest clima de violència, decideix contribuir a l’esperança en el front republicà i comença a escriure’s amb un jove soldat, Teófilo, convertint-se així —com moltes altres dones de l’època— en padrina de guerra. En cada carta, els joves trobaran un refugi on expressar les pors i els secrets que no poden dir en veu alta, al mateix temps que descobreixen un amor que mai haguessin pogut imaginar. No obstant això, en una guerra repleta d’intrigues i d’espionatge, en la qual tothom és sospitós, la paraula escrita pot ser l’arma més perillosa…

Anys després, aïllat al silenci de la postguerra, Teófilo esbrina que Aurora segueix amb vida i no dubta en intentar recuperar a la persona que, entre el foc i la pólvora va fer florir en ell l’amor, la calma i la pau. Aquest relat suposa un homenatge a totes aquelles dones que van prendre la paraula com a fusell i van aconseguir fer créixer a la línia de foc la fortalesa i l’esperança dels soldats. Pot una carta d’amor canviar la teva vida?

El poder de les paraules és infinit. Sé que sonarà romàntic, o fins i tot cursi, però que bonic era transmetre i rebre notícies per escrit. A mi sempre m’ha encantat poder expressar els sentiments per escrit. Jo m’havia enviat moltes cartes amb amigues, i fins i tot amb xicots de l’adolescència, que encara conservo. I aquest esforç de posar sobre el paper sentiments eren moments dels quals un gaudia amb un mateix. Era una cosa molt real, i alhora molt bonica. Aquesta és una de les raons per les quals donar veu a les padrines de guerra era tan necessari.

José Antonio ho fa amb tanta destresa que aquesta novel·la no se la pot perdre ningú. Cada línia t’atrapa i no et deixa anar. Novament, felicito aquest autor, que amb la seva segona novel·la se supera a ell mateix, tot i que la primera ja era d’alt nivell. Qui no l’hagi llegit encara, pot començar per qualsevol de les dues, perquè els deixarà indiferents i passaran moments meravellosos, que és del que es tracta quan un llegeix durant les vacances.