Avui escric el blog i no sé si arribaré a temps a que sigui enviat dijous a les 12h com cada setmana, però m’ha costat molt concentrar-me, sentir les ganes d’escriure, perquè aquests últims dies em sento més trista. Hi ha diverses circumstàncies per les quals una se sent trista i de vegades és difícil esbrinar si és per alguna cosa en concret o per un cúmul de coses o circumstàncies. Després de tres dies molt enfadada amb mi mateixa, crec que en el meu cas és per aquesta acumulació de diverses coses que he volgut dir i no he dit, que he volgut fer i no he fet i, com he anat en contra de mi mateixa, sense gairebé ni adonar-me’n, el cos em respon amb un estat anímic de tristesa.

El que passa al carrer no ajuda, el moment és tens, i segons el meu punt de vista, també és injust, encara que tots hàgim comès errors. I si a tot plegat li sumes aquests petits moments en què les coses no surten com vols, o que la gent que t’importa reacciona d’una manera que no vols, doncs això desemboca en tristesa. Per aquesta raó, avui vull recomanar un dels llibres que m’han ajudat, i m’ajudarà sempre: EL MASAJISTA DE ALMAS de Josecho Vizcay. El llibre està compost per 22 històries reals de superació que ens ajuden a comprendre com n’és d’important saber comunicar-se, dialogar, superar les pors i com esbrinar quines limitacions ens posem a nosaltres mateixos. Exactament és el que m’ha passat aquests dies i el que no he sabut com gestionar.

Amb aquest magnífic llibre tens una eina útil, clara, i pràctica per millorar l’autoestima, la seguretat, resoldre conflictes aparentment sense solució, i sobretot i una de les claus, millorar la comunicació amb els altres. Allò que calles, es podreix. Has de saber com i quan expressar aquelles coses que vols dir. Així que en un moment en què el diàleg ha faltat per tot arreu, en el meu cas també en la vessant personal, crec que un llibre com el del Josecho pot ser una gota d’aigua enmig d’un desert. Espero que arribem a temps perquè aquest blog surti com sempre, ja que el llibre s’ho mereix i l‘autor més. Llegir-lo m’ha donat l’ànim per escriure aquesta petita peça que cada setmana costa més de fer, però que no vull abandonar perquè sé que arriba i serveix de petit altaveu entre editors i amics. Gràcies per trobar un espai per seguir-nos.