idioma
ca
en es

Blog de Bruno

Sandra Bruna Agència Literària

TORNAR A COMENÇAR

Autor: Sandra Bruna Thursday 29 June 2017

La setmana passada llegint El País no podia deixar de pensar en l’última novel·la juvenil de la Care Santos, VERITAT, que és la continuació del seu llibre MENTIDA, premi Edebé de Literatura Juvenil i un autèntic bestseller. VERITAT tracta de com l’Èric surt del correccional de menors després de quatre anys d’internament, i és absolt del càrrec d’assassinat al qual va ser injustament acusat quan tenia 14 anys. A MENTIDA entens a l’Èric i vols que surti en llibertat perquè és innocent, i a VERITAT veus la dificultat que té per ser acceptat per la societat. És just?

Llegint la novel·la pensava que no, però, llegint la notícia d’El País sobre el violador del barri de La Paz de Madrid, pensava diferent, perquè aquest violador, després de violar a més de 18 noies i matar-ne dues, va ser posat en llibertat un cop va complir la seva condemna perquè els psicòlegs li van diagnosticar penediment, però li va faltar temps per tornar a violar i matar. Potser és un cas extrem, però lamentablement no és un cas aïllat. Ningú ha de ser jutjat pel mateix patró, però és difícil poder ‘perdonar’ a algú que mata i viola, ho lamento, però ho sento així. Entenc que tots podem canviar i millorar, per tant tothom tindria dret a una segona oportunitat. En la meva opinió, el ‘violador de l’ascensor’ no la mereixia, ni la mereix, però en canvi l’Èric sí i, a la novel·la de la Care Santos es narra com la reinserció en una societat carregada de prejudicis resultarà una realitat encara més dura: no tornar a caure en la delinqüència quan el teu entorn sembla entestat en això, continuar els estudis, trobar una feina, allunyar-se del barri,… La Xènia va ajudar-lo a superar unes barreres que veia infranquejables, però… Serà l’amor una força suficient per superar les dificultats ara?

La Care Santos torna a escriure sobre un tema de debat, espinós, el qual s’ha de tractar amb cura, i intentar no generalitzar, encara que costi. No obstant això, l’Èric mereix aquesta oportunitat i ell lluita per ella. Un exemple a seguir, sens dubte, i tant de bo aquesta novel·la sigui un motiu de reflexió per a joves i adults.

VACANCES, DIVERSIÓ I TIBIDABO

Autor: Sandra Bruna Thursday 22 June 2017

Avui és el primer dia de vacances per als nens. Ja comença l’estiu. Quins bons records dels estius de quan era petita! Al costat dels meus germans, a la platja i a la muntanya, en companyia de pares i dels avis. Sempre hem estat una família que acostuma a gaudir tots junts, i com que he tingut avis i àvies únics, que sempre volien compartir moments amb nosaltres, recordo aquells quinze dies del mes d’agost a Sant Pol, on encara estiuejo ara. Menjàvem tots junts en una llarga taula d’un dels hotels d’aquest fantàstic poble del Maresme i, compartíem platja, menjars, i una terrassa davant del mar on xerràvem, tot i ser adolescents, amb tots ells, i vam poder viure moments fantàstics, únics. Per a mi, inoblidables i ara, que segueixo estiuejant allà, quan respiro l’olor a mar, em vénen a la memòria aquells instants de felicitat, que per sort van ser molts, i que guardo entre els meus records més profunds.

A l’estiu sempre fèiem alguna sortida al cinema o al parc d’atraccions del Tibidabo, que si anàvem amb els avis anàvem amb tramvia, i l’aventura era encara més gran. Malgrat que mai m’han agradat les atraccions, he de confessar que el Tibidabo era un parc agradable i amb carisma i, al llegir l’última novel·la de la Sílvia Tarragó, T’HO DONARÉ TOT, publicada per Columna Edicions, he tingut també petits moments de nostàlgia a la vegada que m’he endinsat de ple en una història que no coneixia i que m’ha agradat descobrir. Qui va invertir en el parc? Com va començar tot? La història del Tibidabo i els seus protagonistes, dues de les filles d’un dels obrers de la urbanització del Tibidabo, en les primeres dècades del segle XX amb una Barcelona cosmopolita i avançada als seus temps com a teló de fons i, rematada per una història d’amor, intriga i drama.

La novel·la és idònia per a aquest estiu per a aquells que volen quedar enganxats a una novel·la on s’explica la història d’un dels parcs més antics del món, no només d’Espanya i d’Europa, juntament amb una potent història familiar que t’enganxarà des de la primera pàgina. Els fans de SOMNIS A MIDA i d’HABITACIONS TANCADES no poden deixar de llegir a la Sílvia Tarragó si encara no l’han descobert; una veu femenina que prem amb força l’accelerador del seu auto de xocs per arribar a un gran públic que amb cada novel·la publicada, queda captivat per com combina la història i la ficció. No us la perdeu!

CLAROBSCUR

Autor: Sandra Bruna Thursday 15 June 2017

S’acaba el curs escolar. Un curs més superat, pensen tots, i tres mesos de vacances. Tant de bo els enxampés jo ara! Recordo haver dit als meus pares durant les meves vacances d’estiu que m’avorria i ara, penso que m’encantaria tenir una miqueta de temps per avorrir-me. Com canvien les coses! Al tenir un fill pre-adolescent comences a veure la importància que té per a ells formar part del grup i com amb les noves tecnologies s’ha perdut la comunicació oral i, són capaços de dir-se moltes coses a través del telèfon mòbil però res mirant-se als ulls. Això és una arma de doble tall, que han de saber utilitzar bé tant els que envien com els que reben missatges, perquè en alguns casos es pot arribar a fer molt de mal amb el que un posa en un grup de WhatsApp. A ningú li agrada ser el rar del grup, o potser alguns ho prefereixen, o és la seva opció per aïllar-se d’alguna cosa que no els agrada, com en la nova novel·la d’en Francesc Miralles, TÚ ERES LA NOCHE / TU ETS LA NIT, en la que descobrim un grup de gent que no vol o no pot veure la llum del Sol. No són vampirs però viuen sota terra durant el dia, apartats del món que coneixem.

El protagonista, en Rai, coneix per accident un club clandestí que freqüenten els que han decidit rebel·lar-se contra la llum del Sol i viure de nit. Entre ells es troba la Lucía, una noia de divuit anys amb tendències autodestructives per la qual en Rai se sent tremendament atret. Una setmana és el temps mínim per a ser un iniciat. Dues setmanes dóna accés a la Gàbia de la Foscor, un pou sota les Catacumbes on regna la negror absoluta i és possible lliurar-se a la prova definitiva. La Lucía forma part del grup a sota i no a dalt? En Rai serà capaç d’integrar-se per ella i abandonar la seva vida?

Una història d’amor i de comprensió i incomprensió que agradarà als joves, fans d’en Francesc Miralles ja amb les seves novel·les anteriors com PULSACIONS o RETRUM i que, en aquesta última, també ens explica els sentiments de gent que no forma part del que és considerat ‘normal’. Però, ¿algú sap què és el ‘normal’ avui en dia? Per això, aquesta novel·la m’ha encantat i crec que tots hauríem de llegir-la perquè en Francesc, magistral sempre, torna a posar sobre la taula temes tan bàsics per a tots sense que te n’adonis. Només per això la novel·la ja val la pena, però a més t’enganxa, i t’apassiona per la història tan ben tramada entre en Rai i la Lucía. Bravo de nou Francesc, has sabut tornar-ho a fer. Un novel·la encantadora i alhora fosca, amb la dosi perfecta perquè res passi perquè sí.

L’AMOR CREUA FRONTERES I TAMBÉ PANTALLES

Autor: Sandra Bruna Thursday 8 June 2017

Vivim en un món on les xarxes socials formen part de les nostres vides i de la dels nostres fills. A mi, personalment, em fa una mica de vertigen, però no podem tancar els ulls i fer veure que no veiem res. El que sí que podem fer és prendre les nostres pròpies decisions i veure si volem entrar o no en aquest món i com volem fer-ho. Si sabem com i per què ho volem, no ha d’haver cap problema i les relacions a través de les xarxes socials no han de ser negatives, de vegades, fins i tot, poden sorprendre’t.

La novel·la TODAS MIS FOTOS HABLAN DE TI de la Cristina Maruri és una de les noves apostes d’Ediciones B, sota el nou segell Plan B, i estic convençuda que tots els que van gaudir amb la lectura del llibre Contra el viento del norte i/o amb la pel·lícula Tienes un e-mail, s’enamoraran d’aquesta història que comença amb unes fotos penjades a Instagram. La resta, té a veure amb la bellesa de les coses i amb la nostra capacitat de clicar i fer likes. La Laura, la protagonista, escriu i viatja, en William, llegeix i és un amant de la fotografia, i en Julles viu enamorat. Tots tres formen un triangle amorós; la Laura viu entre el món real i el virtual, i dubta a qui escollir. L’un és tangible i estable i l’altre, és tot màgia, com en un somni, però a l’altre costat de la pantalla i a través de les fotografies que cada un penja a Instagram. Pots enamorar-te d’algú només pel que veus a través de les seves fotografies? Pots enamorar-te d’algú pels seus escrits? Qui hi ha darrere de cada passió, de cada persona o de cada personatge?

La Cristina Maruri debuta amb una de les primeres novel·les d’AMOR a través d’Instagram, una de les xarxes socials més utilitzades en els últims temps, i ho fa amb una veu literària i neta que captiva a tots aquells que creuen en les seves passions, en les seves il·lusions i en que la vida és un somni i els somnis, somnis són. I existeixen perquè un mateix els compleixi i vulgui aconseguir-los. Se’n sortirà la Laura? Una novel·la especial per llegir aquest estiu i viure l’AMOR en majúscules.

PINTAR-SE LA CARA COLOR ESPERANÇA

Autor: Sandra Bruna Thursday 1 June 2017

Aquest llibre torna a ser especial per a mi, perquè tinc un particular storytelling amb l’autora i això fa que aquest també sigui un d’aquells llibres que t’aporten alguna cosa més. Treballar amb l’Alba no ha estat, per a mi, una feina, sinó que ha estat un plaer. I conèixer-la també ha estat una altra de les coses especials que m’han passat en els últims mesos. Quan vaig rebre un e-mail amb la signatura de Hope, fet que ja em va cridar l’atenció, vaig pensar que algú que signa amb la paraula esperança, per a mi, ja és algú que té coses a dir. I, efectivament, va ser així tot i que rebem molts correus d’autors que volen que els ajudem amb el seu manuscrit i moltes vegades hem de dir-los que no perquè no podem assumir tanta feina, perquè aleshores no seríem d’ajuda, sinó tot el contrari. El correu de la Hope em va cridar l’atenció i vaig anar al seu blog per llegir el que escrivia; vaig descobrir una veu fresca, diferent i sòlida que va fer que em desplacés fins a Blanes, fins a casa seva, per conèixer-la. No acostumo a fer-ho, però vaig tenir un pressentiment i vaig voler ‘ajudar’ a aquesta persona a que el seu somni fos real. No obstant això, la Hope, que és el pseudònim de l’Alba Saskia, una noia de 25 anys que ha escrit una novel·la amb una història de superació semblant a la seva, ja tenia les portes obertes al món editorial perquè va ser una de les deu finalistes del Premi Planeta. Ells mateixos van veure, com vaig fer-ho jo, que darrere d’aquesta novel·la hi havia una veu única, diferent i potent.

L’Alba té una malaltia que només pateixen 80 persones a tot el món: la Síndrome de Brown Vialetto Van Laere, una estranya malaltia neurodegenerativa. Però ella somriu, és una dona forta, radiant, feliç, i amb moltes il·lusions que la van portar a escriure el llibre CON UN PAR DE ALAS, que ja és a les llibreries. Es va iniciar en l’escriptura per a mantenir-se activa ja que arran de la seva malaltia va perdre audició, va estar ingressada i no podia ni caminar ni menjar. El seu bloc Infinity Hope la va salvar, juntament amb el suport incondicional de la seva família, que és qui mai et falla i sempre està per al millor i el pitjor. Així doncs, l’Alba va escriure un bloc meravellós i després, es va atrevir amb aquesta novel·la que va destacar entre els centenars d’originals que arriben al Premi Planeta i que l’editora Lola Gulias no va deixar escapar. De totes maneres, l’Alba va permetre que l’ajudés en el camí del món editorial i, tot i tenir ja les portes obertes, va confiar en la nostra feina, després d’aquella trobada, per a mi inoblidable, a casa seva a Blanes, al costat de la seva germana, que és una bellíssima persona i en aquell moment estava embarassada, i, ens va cuinar unes pastes estupendes perquè ens sentíssim com a casa tant jo com el meu pare, que em va acompanyar, i també el meu fill, que aquesta ocasió va venir amb mi, cosa que mai fa, però tot passa per alguna cosa. Aquesta trobada va ser especial per als tres i espero que per a l’Alba també. Ara comença de debò la cursa de fons i espero que puguem aconseguir que molts lectors d’arreu del món llegeixin aquesta història.

No és una història d’autoajuda, però sí que és una història de superació per a tots aquells que creiem que sempre hi ha esperança. És la història de la Lía, qui després de viure a Tarifa una estrepitosa història d’amor amb l’Hugo, torna a Barcelona feta miques. La Manu, la seva amiga, l’acull i li dóna trenta dies per refer-se. Mentrestant, la Perpètua, la mare de la Lía, aliena al drama que viu la seva filla, continua enviant-li cartes a Tarifa creient que segueix allà. L’ajuda incondicional de la Perpètua i de la Manu serà crucial perquè la Lía pugui començar una nova vida, sobretot quan la Maria, una antiga amiga amb qui va compartir anys d’estudi en una escola de ballet, apareix i es converteix en el pont per construir un futur professional fent el que estima: ballar. I en Marcelo, un guapo jugador de waterpolo, estarà disposat a acompanyar-la en aquesta nova dansa que és la seva vida.

De vegades, sembla que tot vagi malament, que el cel es tenyeixi de gris i no hi hagi manera de poder veure la llum del sol però, amb aquesta novel·la, on l’amistat juga un paper important i també, la força per assolir un somni, l’Alba aconsegueix transmetre’ns que qui vol, pot. Que sempre hem de tenir esperança. Que si fas el que vols i el que sents, arribes fins on vols arribar. Per aquesta raó, aquesta novel·la és per a tots els públics, perquè desborda ESPERANÇA, que és el que porta tatuat l’Alba a la seva pell i el que amb molt de talent ens transmet amb aquesta novel·la, amb una història aparentment d’amistat i de superació, però que està tan ben explicada, amb una veu tan ferma, que no pot deixar indiferent a ningú. No és una autora més, és el descobriment d’una nova veu. Felicitats Alba, per haver arribat fins aquí, per haver deixat que t’acompanyés en aquesta aventura tan especial en la qual només hem començant a desplegar les ales, perquè espero que juntes puguem volar fins molt lluny, com et mereixes, i amb la banda sonora de la cançó del Diego Torres, que sempre em fa pensar en tu.

Newsletter Sandra Bruna

Si quieres estar informado de nuestras novedades ¡Suscríbete al newsletter de Bruno Cazalibros!

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies