Sempre en aquest blog em surt dir la mateixa frase. Qui té un amic, té un tresor. No obstant això l’amistat, a mesura que vas creixent, te’n canvia el concepte. Recordo que quan era petita em passava hores parlant per telèfon amb la meva millor amiga, i com la meva germana feia el mateix els meus pares van haver de posar un cadenat en el telèfon perquè les factures sobrepassaven molt a l’alça el que ells consideraven “normal”.

Avui dia aquest problema ja no el tenim perquè els nanos es comuniquen per whatsapp. Barat ho és, però potser es perden altres coses com la proximitat, el dir-se les coses amb les paraules, la comunicació verbal, tan important per moure’s en un món on tot allò tecnològic avança molt i ràpid, però no podem perdre el saber estar, el comunicar-nos cara a cara, en el nostre dia a dia, amb el veí, el forner o els companys de feina. La tecnologia ens porta molts avantatges, però hem de saber com i quan utilitzar-la. Hi ha coses que no es poden dir amb un whatsapp o, segons la meva opinió, no hauríem de dir-les, i en canvi cada vegada més la gent és capaç d’amagar-se darrere de la tecnologia per a tot, les coses bones i les dolentes. Que quedi clar que sóc una gran defensora d’aquest tipus de missatges per a moltes coses, però no m’agradaria que la generació que arriba fos tan virtual, tan mecànica, en definitiva, tan gèlida. Missatges pràctics sí, però sense perdre la comunicació parlada o en persona, que és encara molt millor. Ja no trobem aquests moments màgics amb els amics i els mantenim a través de missatges però, sincerament, jo penso que no és suficient. L’amistat es conrea regant-la i només amb missatges escrits, i curts, és molt difícil que aquesta amistat creixi de manera saludable. Recuperem aquells temps en els quals anàvem a un bar a xerrar, a riure, o a compartir el que havia passat durant la setmana, ens servia de teràpia per seguir afrontant el dia a dia, que moltes vegades era complicat, i ara més. La societat d’avui no ho posa fàcil, és cert, ara els de la meva generació tots tenim moltes obligacions, família i demés, però si un vol es pot trobar el forat, i segur que fan venir ganes de repetir.

Avui la meva recomanació és el llibre de la Care Santos EM VENC EL MILLOR AMIC/SE VENDE MEJOR AMIGO (Cruïlla/SM), perquè ja de ben petits sàpiguen el que és tenir un amic i el valor del mateix. La Care ha sabut, amb la seva col·lecció EM VENC/SE VENDE, trobar aquest punt graciós a temes de les relacions humanes perquè els petits sàpiguen valorar el que tenen i el que perdrien si no ho tinguessin. Com sempre, la Care sap fer-ho, i bé, per a grans i petits, i qui no hagi llegit EM VENC LA MARE/SE VENDE MAMÁ, EM VENC EL PARE /SE VENDE PAPÁ o EM VENC EL CIGRÓ /SE VENDE GARBANZO, que comenci a llegir el que vulgui perquè el somriure i l’ “aprenentatge” sense que sigui moralina ni avorrit estan assegurats. I per a les mares, i també pares, que encara no hagin tingut DESIG DE XOCOLATA/ DESEO DE CHOCOLATE(Columna/Planeta), aquí els deixo la coberta de nou perquè no oblidin aquesta meravellosa novel·la amb la qual la Care va guanyar el Premi Ramon Llull l’any passat, i que ens posa bon sabor a la vida.

Un veritable amic és aquell que entra quan tots els altres se’n van – ANÒNIM