Avui Bruno està de pont, però et recorda les tres últimes lectures que ha recomanat perquè les posis dins la teva maleta:
• La lliçó de piano, de Bea cabezas (Llegir recomanació)
• ¿Por qué estás triste, Casilda?, de María de Mondo (Llegir recomanació)
• El temps que ens uneix, de Alejandro Palomas (Llegir recomanació)
Ja les has llegit? Tranquil, que idees… en el Blog de Bruno, per descomptat, no falten!
Avui recomano El temps que ens uneix, una de les millors novel·les d’Alejandro Palomas. Una de les meves preferides. Recordo quan i com la vaig llegir, perquè és d’aquestes novel·les que et marquen i no oblides. Aquest mes, Destino l’ha publicat en tapa dura, en una bonica edició, amb pròleg de Mario Gas, director de teatre que ha portat a les sales la primera part d’aquesta novel·la, L’illa de l’Aire, la qual ha arrasat en el seu tour per Espanya. És una novel·la coral de veus femenines, que entens, i que se’t fan inoblidables.
L’àvia Mencía jeu al costat de la seva neta, Bea, que no vol explicar el que de veritat li fa mal. Aquest és l’inici d’El temps que ens uneix, una saga de dones amb cors tan grans que són capaços d’albergar des de l’amor més profund fins al major dels sofriments. Entre les cinc protagonistes de la història, els llaços familiars s’entreteixeixen fins a formar una xarxa que a vegades atrapa, unes altres abraça i, sobretot, protegeix. Mencía, la matriarca sàvia i desllenguada; Lia, que sempre es queda; Flàvia, que viu en l’absència; Agnès, mare que sofreix i amant que lamenta; i Bea, la més jove, són personatges inoblidables, que callen secrets, però criden veritats, i que senten, riuen i ploren.
Amb delicadesa i precisió en el llenguatge, Alejandro Palomas construeix un univers femení de relacions i emocions que ens embolica. I és que en El temps que ens uneix, com en la vida, passen moltes coses, però al final el que importa és qui ha estat navegant al teu costat.
Alejandro és un mestre de l’escriptura, i sap com perfilar aquests personatges femenins, que tant els odies com els vols, que et fan riure i plorar, i que en definitiva et fan vibrar. Un text ple d’emoció, que no ha deixat indiferent a cap lector, i que merescudament es publica en tapa dura, després d’aconseguir enamorar a centenars de lectors en format butxaca. Sé que hi ha pocs fans d’Alejandro que no hagin llegit aquesta primera saga de l’autor, però qui se l’hagi perdut que corri a la llibreria, i qui l’hagi llegit en butxaca que li regali a algú que vulgui molt l’edició en tapa dura, que ha quedat preciosa i no deixa de ser una història de dones inoblidables, un regal meravellós per a aquest Nadal.
Vam animar a María de Mondo, autora que vam incorporar a l’Agència arran del seu bestseller Yo, ego, publicat per Harper Collins, a fer un llibre infantil. Ella té dues nenes i vam pensar que ella seria la persona idònia per a explicar l’important que és tenir autoestima ja des de petits.
A través de la història de Casilda, aprendrem com han d’afectar-nos les opinions dels altres per a estimar-nos a nosaltres mateixos. ¿Por qué estás triste, Casilda? és una eina eficaç perquè els pares ajudin els seus fills a reforçar el seu caràcter i personalitat. Hi ha una frase que m’encanta en el llibre Wonder: “No et pots mimetitzar amb el grup quan vas néixer per a sobresortir”. Una invitació a no comparar-se ni esforçar-se per ser com els altres; una frase que anima a ser autèntic. Igual que Casilda, que, en aquesta història, es preocupa i s’entristeix, perquè a la seva amiga no li agraden gens les sabatilles que s’ha comprat, i els seus pares l’ajuden a entendre fins a quin punt ha de valorar les opinions dels altres i de quina manera han d’afectar-nos. Hem de tenir respecte per a totes les opinions, i escoltar-les, però hem d’estar convençuts del que nosaltres pensem, i així actuar en conseqüència amb aquestes opinions de l’exterior, que han d’influir en nosaltres de la manera justa i adequada. Un llibre ideal per a gaudir amb els petits de la casa, que a través d’una senzilla història els ofereix eines per a afrontar situacions quotidianes que, mal portades, poden arribar a amargar-te una jornada sense cap sentit. Els infants que saben com manejar les seves emocions principals són nens feliços, i hem d’ajudar a reforçar-los això.
La novel·la de la Bea Cabezas en una Barcelona distòpica, però no molt llunyana (2060) es va gestar, segons l’autora, imaginant-se com faria de la mare la seva filla, que ha estat ja educada envoltada de tecnologia. Pensant com afectarà aquestes noves relacions, que són gairebé totes a través del mòbil, perdent el diàleg i el contacte humà. La lliçó de piano és una novel·la que parla de les relacions humanes, però sobretot de les relacions pares i fills, i una reflexió important sobre la maternitat.
Una de les protagonistes, la Sara, acaba de donar a llum en un pis abandonat del Raval. Només té disset anys i va fugir de casa. En situació més que precària, accepta que l`Àlex, el pare, abandoni la criatura en un barri benestant, perquè algú altre la trobi i se n’ocupi. Amb la seva, s’encreuen altres vides marcades per la pèrdua: el Pepe és un jardiner que s’està quedant cec, la Glòria lluita per defensar la innocència de la filla morta en un accident de trànsit, mentre el seu marit s’evadeix en alcohol, la Irene paeix la defunció de la mare i intenta sense èxit quedar-se embarassada. Passats uns mesos del part, la Sara intenta retrobar la seva filla i entra en contacte amb la Marga, una professora de piano que s’està quedant sense alumnes.
Aquesta obra fa una crítica a la societat que estem creant, cada cop més individualista, perdent el contacte humà, i el diàleg, i l’autora aposta per intentar tornar a una societat més col·lectiva, i fins i tot recuperar el que era una família, més tradicional. Una obra amb capítols curts, i personatges molt ben construïts que es van entrellaçant i fan que sigui una obra fàcil de llegir, alhora que toca temes profunds, i que ens porten a reflexionar. Un equilibri perfecte entre una obra literària i comercial, que només bons escriptors, com Bea Cabezas, saben dominar a la perfecció.
Em toca parlar d’un altre llibre de Francesc Miralles, però aquesta vegada juvenil. Aquest autor va començar escrivint literatura juvenil i no ha abandonat aquesta faceta, per la qual ha tingut també molts èxits, com el seu primer llibre Un haiku per a l’Alícia, convocat per l’editorial Cruïlla, o Retrum, que va mobilitzar autocars de fans vestides de negre perquè Francesc els signés el llibre. Veritablement, Francesc Miralles és un savi dins del món de la literatura, i per aquesta raó que no abandoni als joves és vital, atès que novel·les com JOHANNA I EL DR. FRANKL són d’aquelles que entren soles, que et relaten una època ―en aquest cas dura― i una postguerra, però sempre amb un missatge d’esperança que, avui dia, tots els joves necessiten perquè, parlant amb diversos experts en psicologia i psiquiatria, ens han afirmat que el que senten és desesperança enfront d’aquest món. D’una banda, no em sembla gens estrany, els puc entendre molt bé: els hem creat unes expectatives que no són certes, i cada vegada que senten alguna notícia sobre el món, si es paren a escoltar-la, es troben amb un planeta a la deriva amb dues guerres obertes i amb un canvi climàtic que avança i que ningú vol posar les mesures necessàries per a cuidar el lloc on ells han de créixer.
No obstant això, sempre hi ha hagut temps convulsos i s’han superat, per això aquesta novel·la, senzilla, tendra i dura alhora, ens relata la història de Johanna que, encara que viu una situació horrible, que no pot ser pitjor, troba l’esperança gràcies a dues persones que troba en la seva vida de manera casual. Aquí us deixo un curt resum d’aquesta novel·la:
El 1948, després de la Segona Guerra Mundial, Viena està tota destruïda. Gairebé no hi ha menjar i també és molt difícil trobar feina. La Johanna, que té setze anys, aspira a treballar de cambrera en una cafeteria, ja que ha de mantenir la mare, enfonsada en una depressió des de que el marit va morir al front. Quan no li donen la feina, el món li cau a sobre. Però aquell dia, un encontre casual amb un psiquiatre víctima de la persecució nazi i amb un jove nord-americà l’ajudaran a trobar la motivació per viure.
Suposo que en l’ADN de Francesc sempre existeix un IKIGAI: aquesta raó per a aixecar-se del llit cada dia, i per tant una motivació per a viure i no perdre l’esperança. Aquesta novel·la va ser una de les finalistes del premi Edebé, i va ser una pena que no s’emportés el guardó, però espero que, igualment, entrant en el circuit d’escoles, sigui una lectura que motivi als joves a veure aquesta llum que necessiten i a entendre que els problemes no són grans ni petits, cadascun té els seus i tots són respectables, i que, lamentablement, hi ha situacions extremes, com una guerra, que ningú voldria viure però, fins i tot després d’una cosa tan difícil com una guerra, una pèrdua d’un pare i no tenir diners per a menjar ―que això existeix i és real― sempre hi ha un camí per a construir, i una llum verda que ens espera en aquest camí.
