Una altra setmana molt moguda, hi ha el conclave en el que s’ha escollit el nou Papa, que seria l’últim, pel que sembla, i això obre ja un debat important de què serà de l’Església en el futur, si és que en té, ja que el debat també és obert quan es posa sobre la taula el que pensem uns i altres del paper de l’Església actual. (more…)
A vegades penso que la vida dóna moltes voltes, però sobre un mateix eix, d’un temps cap aquí m’he retrobat amb diferents amics del passat, i no pel “boom” de les xarxes socials, com molts podríeu pensar, sinó per les casualitats de la vida, a vegades rares, o fins i tot màgiques. I quan no és ni una, ni dues, sinó més vegades, penso que la vida és com un pèndol que va i ve per oferir-te segones oportunitats amb aquella gent que en el passat no has sabut aprofitar. (more…)
Hola, Bruno!
Ja fa temps que et volia escriure, però entre una mica de reserva inicial (això d’escriure sempre té dues cares) i un bastant de malaptesa informàtica, arriba novembre i tot just envio la primera salutació.
Deixa’m explicar-te que escric al Diari de Vilanova i la Geltrú i faig classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, i, entremig, em barallo amb les novel·les. Gràcies a les teves mestresses, ja en tinc una en marxa a l’editorial Columna, “La noia del descapotable”. Espero que t’agradi.
Ara que ja ens coneixem, de tant en tant t’enviaré notícies meves, del Diari de Vilanova o de l’Escola de l’Ateneu. Hi ha un article que et volia enviar, però l’altre dia el meu ordinador va fer “blop” i es va morir, i ara hauré d’esperar a veure si ressuscita.
Molts records, i bona lectura, i bona escriptura!!!
Maria Rosa Nogué
Hola companys/companyes!
L’altre dia esperava la Sandra en aquesta mena de sala de visites, on hi ha dies en que pràcticament no ens podem seure, de tan atapeïda de llibres que està sempre. El cas és que em va cridar l’atenció el darrer llibre de contes publicat pel company Lluís Olivan. Hi vaig llegir les primeres pàgines i ja havia pres la decisió de fer-li un comentari a la meva “Tria personal” del Serra d’Or. L’article va sortir a la revista del més de maig i més tard al meu bloc personal “El violinista celest“. Per si algú té interès a llegir-lo, us el deixo al bloc d’en Bruno…
PARCEL·LES HABITADES, DE LLUÍS OLIVÁN
Dir que durant el pas de l’adolescència a la maduresa perdem la capacitat de veure les coses d’una manera màgica pot sonar una mica exagerat. Però sens dubte és en aquests anys de la nostra vida quan la vida ens sembla més oberta, quan encara no hem pres el costum de tancar el nostre pensament i ens resulta més difícil anar més enllà d’unes quantes fórmules apreses. Al capdavall, aquella frase tan rebregada de Baudelaire que reivindicava la infantesa com a la pàtria que de debò interessa l’ésser humà, sempre ens remou per dins. La lectura ens ajuda a recuperar aquesta capacitat d’enlluernament i ens fa de brúixola màgica per transitar el món previsible.
Potser per això, per molts anys que duguem a l’esquena, sempre ens emocionen els llibres que evoquen la mirada primera i tracten de trobar aquells sentits que tant se’ns escapaven. Hi ha, però, una dificultat. Els llibres que tenen nens o adolescents com a protagonistes necessiten un treball de llenguatge sostingut, fer-nos creïble la mirada de l’adult. Sovint, la resposta a aquests problemes ve donada per un realisme que es veu sorprès per petites alteracions de caire fantàstic, o per la necessitat de descobrir i fer nostres els misteris del món.
El darrer llibre de Lluís Olivan Sibat, Parcel·les habitades, juga amb aquests elements per construir un text que participa igualment del relat i la novel·la. Del relat, perquè les seves històries es poden llegir de manera independent; de la novel·la, perquè configuren una entitat superior que ens dóna idea del món que envolta al Claudi, marcat per una època de canvi irreversible, la transició política de les darreries dels 70 i començaments dels 80.
Seria injust i molt inexacte esmentar només la política com a tema. Parcel·les habitades va molt més enllà, remena amb força les estructures mítiques on hem desat els nostres primers anys, sovint per protegir-los, i ens parla de desigs, d’aventures, d’aprenentatge. Sempre mesurant molt bé el dolor i el plaer, com si la literatura fos un món d’acollida que no volgués renunciar a res del que ens va fer com som.
Però aquestes Parcel·les habitades no haurien estat possibles sense l’enorme perícia que traspua l’ofici d’Olivan Sibat. Les històries ens transmeten tota la seva força perquè l’autor ha sabut trobar un llenguatge precís i alhora evocador, perquè les paraules van lliscant ben a dins de la nostra atenció, dotant-se d’una profunditat extrema.
Parcel·les habitades no és el primer llibre d’aquest escriptor, però alguna cosa ens diu que comença a prendre volada, que haurem d’esperar amb candeletes obres futures. I no sempre les sorpreses tenen tan bona cara.
X. R. Trigo
