Blog de Bruno

Aquest trimestre, l’últim del curs per als nens, és un dels més durs per a mi. S’acosta l’estiu però s’ajunten fires importants, viatges, i en un temps rècord arriba l’estiu. Després del break de Setmana Santa sembla que hagi pujat a una nòria de les que mai paren de donar voltes i de la qual m’és impossible baixar. Sento, en alguns moments, vertigen, encara que m’ho estigui passant bé. La roda de la vida és això, no para de girar i en cada volta pots sentir diferents sensacions. Llegir un llibre com SHINRIN YOKU. EL ARTE JAPONÉS DE LOS BAÑOS DE BOSQUE m’ha fet pensar que encara que la nòria no s’aturi, puc intentar rebaixar la seva velocitat fins al punt de poder gaudir de cada moment en plenitud.

En Francesc Miralles i l’ Héctor García, després de l’èxit que han tingut amb IKIGAI, traduït a 40 llengües, i convertit en un BESTSELLER en ja diversos països en què s’han venut més de 100.000 exemplars com a Turquia i Holanda, publiquen un nou llibre junts. Un llibre de tendència japonesa que ens ajudarà a veure com la natura millora l’estat d’ànim i desactiva l’estrès i l’ansietat. Ens expliquen d’on ve aquesta tradició i com aplicar-la en el nostre dia a dia, ja que la majoria vivim entre edificis i no a tocar de la naturalesa, la qual és capaç de poder ajudar-nos a equilibrar-nos, a sentir-nos part d’un univers en el qual la calma i la recerca de la felicitat és possible amb tan sols seguir uns passos senzills, que ens facilitaran que el ritme de la nòria el marquis tu i que puguis parar i tornar a girar quan et vingui de gust. ¿No és el que molts necessitem saber veure? Per als que viuen prop de la muntanya o del mar, podran aprendre els beneficis que té només poder mirar-los diàriament, i els que no tenen la naturalesa tan accessible, sabran com trobar-la. Un nou llibre que amb la marca d’aquests dos grans autors ens dóna eines per a què puguem viure més i millor.

Estava convençuda que el dia que escrivís sobre el nou llibre del Francesc Miralles i de l’Àlex Rovira, titulat ALEGRIA, ho faria amb un somriure. És un llibre que a través de cartes et dóna pautes per discernir el que és realment important i com superar moments d’adversitat o tristesa, que tots patim en algun moment de la nostra vida. I he de confessar que aquesta setmana em sento trista, i no puc escriure amb aquest somriure, per tot el que va passar el diumenge passat a Barcelona. No entraré en política, simplement m’entristeix la violència, la qual mai he acceptat ni acceptaré. Sempre he defensat el diàleg, però per dialogar calen dos interlocutors que vulguin fer-ho, i cada vegada hi ha menys persones que vulguin parlar i menys gent que vol o sap escoltar i, per aquest camí, crec que no anem bé, amics. És per això que re-llegir ALEGRIA m’ha donat serenitat, perspectiva i calma, i que crec que molts, aquesta setmana, ens cal una mica de cadascuna d’aquestes paraules en el nostre dia a dia.

Els autors afirmen que molts ens perdem els petits moments d’alegria buscant la felicitat, i tenen raó, perquè les alegries, per petites que siguin, les tenim, però és possible que de vegades no les valorem com a tal, i és millor fer una llista d’aquestes alegries per vèncer aquest sentiment de tristesa que de vegades ens abraça tan fort que no ens deixa ni pensar. Així que m’agrada poder compartir amb vosaltres que les meves petites alegries que són pinzellades petites de coses que em desperten somriures; com veure la sortida del sol al costat del mar amb les amigues o meditar només escoltant el soroll de les onades. També m’alegra el somriure sincer del meu fill cada vegada que em mira, m’alegra que qualsevol dels meus amics o familiars aconsegueixi un dels seus reptes i compleixi les seves il·lusions, per petits o petites que siguin, i, us asseguro que podria fer que la llista fos més llarga. Un simple somriure d’algú desconegut pot ser motiu d’alegria i, després de llegir el llibre, penso gaudir d’aquests moments molt més i fer algun dels exercicis que els autors proposen, convertint el llibre en un petit tresor que ens ajuda a poder aixecar-nos cada matí amb la convicció que hi ha moments tristos, però que hem de saber gestionar-los. Perquè la tristesa forma part de les nostres emocions i podem aprendre a combatre-la i també a conviure-hi, això sí, sempre amb un somriure que ens durà a altres horitzons, perquè sempre hem de mirar més enllà i seguir endavant.

Felicitats a l’Àlex i a en Francesc per tornar a aconseguir fer un tàndem explosiu que ens omple d’optimisme, fins i tot en moments convulsos i ens ajuda a conrear ALEGRIA. Així que gràcies per un llibre així ara i sempre.

S’acaba el curs escolar. Un curs més superat, pensen tots, i tres mesos de vacances. Tant de bo els enxampés jo ara! Recordo haver dit als meus pares durant les meves vacances d’estiu que m’avorria i ara, penso que m’encantaria tenir una miqueta de temps per avorrir-me. Com canvien les coses! Al tenir un fill pre-adolescent comences a veure la importància que té per a ells formar part del grup i com amb les noves tecnologies s’ha perdut la comunicació oral i, són capaços de dir-se moltes coses a través del telèfon mòbil però res mirant-se als ulls. Això és una arma de doble tall, que han de saber utilitzar bé tant els que envien com els que reben missatges, perquè en alguns casos es pot arribar a fer molt de mal amb el que un posa en un grup de WhatsApp. A ningú li agrada ser el rar del grup, o potser alguns ho prefereixen, o és la seva opció per aïllar-se d’alguna cosa que no els agrada, com en la nova novel·la d’en Francesc Miralles, TÚ ERES LA NOCHE / TU ETS LA NIT, en la que descobrim un grup de gent que no vol o no pot veure la llum del Sol. No són vampirs però viuen sota terra durant el dia, apartats del món que coneixem.

El protagonista, en Rai, coneix per accident un club clandestí que freqüenten els que han decidit rebel·lar-se contra la llum del Sol i viure de nit. Entre ells es troba la Lucía, una noia de divuit anys amb tendències autodestructives per la qual en Rai se sent tremendament atret. Una setmana és el temps mínim per a ser un iniciat. Dues setmanes dóna accés a la Gàbia de la Foscor, un pou sota les Catacumbes on regna la negror absoluta i és possible lliurar-se a la prova definitiva. La Lucía forma part del grup a sota i no a dalt? En Rai serà capaç d’integrar-se per ella i abandonar la seva vida?

Una història d’amor i de comprensió i incomprensió que agradarà als joves, fans d’en Francesc Miralles ja amb les seves novel·les anteriors com PULSACIONS o RETRUM i que, en aquesta última, també ens explica els sentiments de gent que no forma part del que és considerat ‘normal’. Però, ¿algú sap què és el ‘normal’ avui en dia? Per això, aquesta novel·la m’ha encantat i crec que tots hauríem de llegir-la perquè en Francesc, magistral sempre, torna a posar sobre la taula temes tan bàsics per a tots sense que te n’adonis. Només per això la novel·la ja val la pena, però a més t’enganxa, i t’apassiona per la història tan ben tramada entre en Rai i la Lucía. Bravo de nou Francesc, has sabut tornar-ho a fer. Un novel·la encantadora i alhora fosca, amb la dosi perfecta perquè res passi perquè sí.

No és la primera vegada que recomano aquest llibre, ni serà l’última. AMOR EN MINÚSCULA és per a mi un llibre especial, una novel·la plena de frases inspiradores que a mi m’han deixat una empremta inesborrable. A més, és un llibre que s’ha traduït a 23 llengües i que ara Penguin Random House ha rellançat a Espanya.

La primera a apostar per aquest llibre va ser una gran editora, Marisa Tonezzer, que va saber veure la màgia d’aquesta novel·la i la va treure a la llum. Ella és una de les grans en aquest petit món, i l’admiro des que la vaig conèixer treballant a l’Atlántida. A més d’una estupenda professional, és una bona amiga. És veritat que a Espanya, desafortunadament, no va ser un èxit; aquestes coses passen més del que voldríem tots els que estem involucrats en el sector. No obstant això, AMOR EN MINÚSCULA ha estat un BESTSELLER a Alemanya i d’altres països que van apostar per ella.

El passat mes de febrer el llibre va veure la llum als Estats Units i al juny l’hem rellançat a Espanya, amb un altre editor especial per a mi, Pablo Álvarez, que sempre m’ha donat suport, m’ha ajudat, i amb el qual hem fet projectes fantàstics junts. Aquest rellançament, aquesta segona oportunitat, seria mereixedora de la millor recompensa que podem demanar els qui hem lluitat perquè una bona novel·la com aquesta arribés als lectors. I que vosaltres, lectors, fóssiu els que la recomanéssiu. Perquè els que l’han llegida han quedat enamorats d’en MISHIMA, i d’en SAMUEL, del qual han après moltes coses, com per exemple que el plaer de les coses senzilles és el que ens omple i que la vida, diguin el que diguin, no és senzilla, però hem de viure-la. Una novel·la urbana, que ha agradat a tots els que l’han llegida, així que no us ho penseu més i busqueu aquest gran tresor amagat.

En Francesc Miralles, l’autor de la novel·la, és reconegut i admirat per aquells que treballem en el sector i pels seus ja moltíssims seguidors i fans; però ell segueix sent la mateixa persona especial que vaig conèixer ja fa més de 12 anys i que, darrere de la seva senzillesa, amaga el seu mestratge, cosa que pocs saben fer quan es tenen les dues coses. Ja veieu que és una novel·la amb història, dins i fora, així que us convido a que participeu en fer-la gran. És una novel·la ideal per a l’estiu i per tots aquells que vulguin aprofitar el ‘break’ per créixer.

La comunicació entre els adolescents d’avui dia és mínima cara a cara, i en canvi per WhatsApp, Instagram i altres xarxes socials són capaços de tenir converses de hores. Entenc que els temps han canviat i és molt més fàcil dir qualsevol cosa a través d’una pantalla que cara a cara, però amb això s’estan perdent valors importantíssims com el mirar-se als ulls, el fet de ser valent i afrontar les coses personalment, amb la persona al davant i enfocant un diàleg. No podem perdre la relació personal que és el que marca l’essència de les relacions, ni dir segons quines coses a través de la xarxa. Un to de veu, una mirada, un somriure, no es poden canviar per una emoticona. No és el mateix. I en les relacions laborals passa exactament igual, l’e-mail soluciona aquestes converses pesades o incòmodes que abans només eren possibles donant la cara, i amb les que aconseguies molt més que amb un e-mail fred, però la majoria de gent no surt de la seva zona de confort, va a allò més fàcil, i en la vida les coses no són sempre fàcils, i estem educant generacions on el que és difícil s’evita, es fan oïdes sordes i se segueix endavant. Hauríem de trobar aquest punt mig, i és una cosa educacional, com la majoria de les coses, però també cal actitud, i amb els adolescents encara veig, personalment, que puc inculcar alguna cosa, que no ho tinc tot perdut, però amb els que ja són grandets i que estan dins el sistema laboral, és gairebé impossible, i a més una veritable pena que no sàpiguen valorar el que és realment comunicar-se.

No obstant això les xarxes tenen moltes coses bones: pots recuperar amics de la infància, fet que a mi m’ha fet molta il·lusió, tenir contacte amb gent que està lluny i sentir-la al costat, o fins i tot enamorar-te. A més, és una manera de mantenir la paraula escrita, com abans eren les cartes. Un tuït o un WhatsApp, és més curt, però molta gent escriu publicacions a Facebook o blocs, que donen vida permetent recuperar la paraula escrita, que no és un camí dolent de recuperar. Tot té els seus pros i els seus contres, i trobar la justa mesura és el més complicat, però es pot, i des de la meva manera de veure-ho, es deuria.

En Francesc Miralles i el Javier Ruescas van escriure PULSACIONS, publicat per SM (castellà) / Cruïlla (català), un llibre juvenil amb vuit edicions ja al mercat, la gràcia del qual és que tot són missatges de WhatsApp, a través d’un programa anomenat Heartbits, on vius les històries dels diferents personatges. Igual que a BATECS, que repeteixen fórmula amb la història d’en Rem i la Carol que es coneixen a l’aeroport, on veuen claríssimament que connecten, però l’un ha de marxar al Japó i l’altre a Los Angeles. Què pot passar entre dos desconeguts que fan clic però cada un va a una part de món diferent? Cada vegada que reben un missatge a Heartbits, el seu cor comença a bategar de forma diferent. És amor? Es poden anar coneixent des de la distància només veient el que cada un penja a Heartbits o en les entrades que fan al Blogbits? Una experiència amb la que el lector adolescent se sentirà més que identificat i que jo com a mare, he llegit d’una tirada i enganxada a aquesta història que en el fons és una forma de comunicar-se a través de les paraules, que si bé és cert que no hauria de ser l’única, a mi també em sembla meravellosa, perquè escriure és una forma més d’expressar les emocions, i això amb el mestratge d’en Miralles i en Ruescas, fa que aquest llibre tingui un sentit especial. L’única cosa dolenta del llibre és que se’t fa curt i et dura només unes hores, és una lectura addictiva i ràpida, per tant, ideal per als adolescents durant l’estiu, i ja aviso que qui no hagi llegit PULSACIONS encara, que vagi a la llibreria i que compri els dos, sense cap mena de dubte, perquè voldran més segur.