Blog de Bruno

Jo no jugo a escacs però sempre he pensat que és un joc per a gent intel·ligent i em desperta curiositat. El meu pare em va intentar ensenyar a jugar de petita però jo no m’hi vaig enganxar i ara me’n penedeixo perquè és un joc d’estratègia i, cada cop més, veig que ser estratega és bàsic a la vida. És per això que, quan la jove autora Adriana Hernández Planillas em va presentar un llibre on aplicava les tècniques dels escacs a la vida, vaig pensar que havíem encertat, podem ser estrategues de la nostra vida

El taulell d’escacs és una lúcida representació del joc de la vida. Hi ha èxits que precisen de passos petits i humils, com els del peó; altres que en sol·liciten de segurs i contundents com els de la reina. Hi ha pèrdues i retrocessos però també canvis d’estratègia que ens tornen el control de la partida, el poder del nostre destí, exactament com la vida. Les 64 caselles del taulell d’escacs ens ofereixen una lliçó vital.

No cal ser expert en escacs per comprendre aquest llibre, simplement és una manera de despertar l’estratega que tots portem dins i potser està dormit o apagat. Si a la vida li poses estratègia, estem segurs que el camí pot ser més suportable, ni més fàcil, ni més difícil, però si més suportable, que ja és molt en aquesta societat en la que ens ha tocat viure. Si portem el timó de la vida amb estratègia, tot fluirà millor. Vols aprendre-ho?

Després del gran èxit de la sèrie de Netflix “Gambit de dama”, pensem que un llibre com aquest és una eina tant per als fans d’aquest joc com per els que no ho són, ja que els obrirà la ment per a animar-los a jugar o si no a aprendre moviments del joc que són aplicables a la nostra vida diària i ens ajudaran a saber quan és necessari donar girs a aquest joc de la vida que no para de repta a diari. Per tant, tenir eines preparades per aquests reptes és la gran arma per a aconseguir que la nostra vida sigui tal i com nosaltres desitgem, així que, sense més paraules, som-hi! Que segueixi el joc!

Hi ha persones que neixen per a reivindicar, que no es conformen, i tenen un esperit lluitador per allò que consideren just. Tot i que les paraules igualtat i justícia són dos mots que, tot i que coneguem bé el seu significat, cadascú els interpreta de manera lliure i des de diverses perspectives.

Quan vaig llegir la novel·la de l’Ana Alonso, la seva primera obra per adults, em vaig enamorar de l’Adela, una dona forta, que va néixer a la Barcelona obrera i que va lluitar per a la igualtat i per a un món més just. És mestra, lectora compulsiva, costurera per guanyar-se la vida i mare soltera i imperfecta.

L’autora ens situa a finals de la dècada de 1940. Sense renunciar a la crítica política i social, retorna el color a uns anys que imaginem en blanc i negre, com les imatges del NODO. Una lluitadora per la llibertat atrapada en l’Espanya sense horitzons de la postguerra. Un misteriós llibre que, tot i la censura, evoca l’atmosfera revolucionaria de 1936.Tres homes enamorats de la mateixa dona… I una cerca que acaba transformant-los a tots.

En plena postguerra, per l’Adela encaixar en la societat provinciana de León, en l’ambient tancat i asfixiant d’un poble de muntanya o en el Madrid gris de runa, resulta dolorós. No s’adapta a viure en la sospita, a que la mirin de reüll o a mantenir-se sempre en guàrdia davant dels delators mentre els seus es consumeixen en la guerrilla o es col·loquen la màscara del Règim i demanen «té especial» en les cafeteries de moda. Tot i això, ella arriba a León perquè la seva vida es va truncaren les muntanyes del Pirineus un dia que es va perdre la guerra.

L’Adela mai va arribar a comprendre què va passar aquell dia. Fins que comença a trobar respostes en el lloc menys insospitat: les pàgines de la novel·la romàntica Una taca de carmí. Les claus ocultes en la història semblen contenir una invitació per recuperar els colors d’aquella revolució somiada. Però, quin marge li queda a una mestra represaliada per lluitar per a una societat millor?

A través de l’Adela, la Carmen, la Mercedes, la Federica Montseny o la Gloria Fuertes, l’Ana Alonso ens porta al món encotillat de les dones de la primera postguerra i a la Espanya en blanc i negre dels anys quaranta, plena de secrets, màscares, mentides que s’exhibeixen i veritats que s’oculten.

Una historia on el marc històric és part de la novel·la i el feminisme el que mou a l’Adela a seguir endavant amb l’ajuda de la lectura, que és un dels punts claus d’aquest relat dirigit a ser una de les obres que captivarà al públic femení en general perquè barreja tres ingredients dels que sempre funcionen: dona forta, amor i libres. Què esperes per llegir-la?

Molts de nosaltres veiem la història com una assignatura de l’escola que per un gran grup de joves és un avorriment i, per d’altres, és una assignatura que desperta curiositat perquè analitza els perquès del passat. Veure com la història es repeteix els desperta l’interès. Reafirmar que l’ésser humà no aprèn i que el passat hauria de ser un full de ruta en comptes de ser esdeveniments que han passat sense conseqüències també fa que una part de nosaltres reflexioni sobre això per tal de no caure en errors ja comesos i potenciar allò que hem vist que funciona.

José Antonio Lucero, mestre i youtuber, creu que la història és divertida i amb el seu llibre “Per què els primers emojis s’escrivien sobre argila i altres perquès de la història” ens relata la part anecdòtica d’aquesta i ens intenta respondre els perquès tan bàsics com: per què utilitzem emojis?, per què ens agraden més els dolços que les bledes?, per què guardem la nostra paga en una guardiola?, però també fa un recorregut per la història a través del punt de vista de nens i joves de cada època. Estic segura que m’hagués comprat aquest llibre en la meva època d’estudiant. I tu?

En el sector editorial hi va haver una sèrie, fa ja una quants anys, que va vendre exemplars. Es titulava “Històries horribles”, cada volum explicava una etapa de la història de manera divertida. Va ser un èxit internacional i nosaltres ens hem proposat repetir-ho amb aquest llibre que, des d’una visió renovada, moderna d’un professor y youtuber, ens desvela els grans i petits perquès de la historia.

Si avui en dia encara s’ha de reivindicar el paper de la dona en molts sectors de la societat, imagineu en l’Època Medieval el que s’havia de fer per tal que es valorés el paper que la dona tenia en la societat. La majoria acceptava el seu paper secundari d’estar al servei de l’home, però sempre hi ha hagut dones inquietes, lluitadores i reivindicatives. Un dels pocs oficis que regularment duien a terme les dones fora de la llar era el d’assistència al part. La feina de llevadora va ser reconeguda, al llarg de tota l’Edat Mitjana, com a tasca exclusiva o sovint complementària a la vida d’aquestes dones. Les mainaderes i dides de les classes benestants també podien ser professionals. Al segle XII es van recollir consells per dur a terme aquestes tasques als textos anomenats Trotula, en què també es va recopilar una àmplia informació sobre la medicina de les dones. Els textos de la Trotula es consideren el “muntatge més popular de materials sobre medicina femenina des de finals del segle XII fins al segle XV”.

La protagonista de Cabells de gebre, la nova novel·la de la Teresa Sagrera, publicada per Columna, va ser una remeiera, llevadora i guaridora que va viure a Vila Major al segle XIV. Perseguida per bruixa i metzinera, va cercar refugi al castell de Montsoriu, propietat d’una de les nissagues més poderoses del Principat. Allà coneix Bernat II, el vescomte de Cabrera, que va arribar a ser el primer conseller del rei de la Corona d’Aragó, Pere III. Però sovint la vida ens demostra que un fil molt estret separa la glòria de la derrota, i les enveges i la lluita pel poder poden canviar la vida de les persones en un tancar i obrir d’ulls.

Una novel·la històrica de tall clàssic en la qual el personatge femení té molt a dir, i on tenim historia d’amor, i tots els ingredients necessaris per enganxar-nos a aquesta època que tant agrada els lectors. De la mà de la Teresa descobrim els castells de la zona (situada al Montseny), la vida rural, i la societat, sempre dividida entre nobles i plebeus. Un tret segur pels amants del gènere.

Si busques al diccionari la paraula LLIBERTAT hi trobes: facultat o dret de les persones per escollir de manera responsable la seva pròpia forma d’actuar dins d’una societat.

Quan llegim la nova novel·la d’Alejandro Palomas sents la llibertat dels seus personatges de manera tan contundent que acabes gairebé acabes sentint la necessitat de volar, de notar el vent a les galtes i de fer allò que el cos realment et demana. Sabem que tots els mons de l’Alejandro mouen el més important dels éssers humans, els nostres sentiments, i, en aquesta novel·la, no només els remou, sinó que a més ens dona ales per perseguir els nostres somnis i ser lliures.

No puc negar que l’Alejandro Palomas amb el nou món que ha creat, en el qual explica d’una història sobre l’amistat en la maduresa entre un home i una dona, m’ha sorprès gratament. En Jon, cuidador d’elefants al zoo, i l’Edith, vídua de l’Andrea i mestressa d’onze gats, viuen en un poblet abandonat. Veïns solitaris primer i ara bons amics, cap dels dos no s’imagina que la nit en què el penell del campanar gira sobre si mateix, l’ull del temps es posa sobre el poble i la vida de tots dos és a punt de girar amb ell.

El amor entre un hombre huérfano y una callada elefanta llamada Susi, una niña japonesa con nombre de pájaro que habla con los flamencos, una madre y una hija que se buscan desde que el tiempo las despistó, un abuelo cuyo conjuro familiar será ley, una hora de la noche —«la hora trémula»— en la que pasa todo y todo queda. Un país con tu nombre es el sueño más valiente de dos almas que aspiran a convertir el mundo en un lugar mejor. Una historia sobre el amor en mayúsculas, la honestidad con los propios sueños y sobre la libertad llevada a su expresión más pura.

Cada vegada que Palomas m’entrega un nou manuscrit sento vertigen perquè se que em tocarà la fibra. Aquesta novel·la m’ha deixat enamorada per tantes petites coses, que en realitat són grandioses, que no sé explicar amb paraules el que vaig sentir al acabar-la. Com cada novel·la de l’Alejandro Palomas, m’ha deixat una barreja de sentiments dins que és difícil d’expressar i que necessito temps per digerir. Una gran novel·la d’aquest autor, que és pura emoció, i que quan t’endinses en el seu món, és impossible sortir-ne, no perquè no puguis, sinó perquè no vols.