Aquesta setmana, estaríem a Frankfurt, però a causa del Covid19 no hem pogut viatjar i la fira ha de ser virtual. No és el mateix, encara que tingui coses positives, perquè tot en la vida té un costat positiu. No obstant, aquesta pandèmia m’està ensenyant a valorar molt les coses que vull i que tinc, perquè quan no les tens les trobes a faltar i no em vull acostumar. Així que ens toca donar valor a allò que a vegades, per pura rutina, no li ho donem, i cada vegada més, els records, són per a mi, un afluent brutal d’emocions. Recordo moments, llocs, i persones, i el cor em batega a cent per hora. Se’m remouen moltes coses i sembla que senti d’una forma més forta, encara que sempre he pensat que ja sóc una persona que sent massa, com també li passa a la protagonista de la nova novel·la d’Ana Alcolea, EL BRINDIS DE MARGARITA, que publica HarperCollins.
 
La Margarita torna a la seva ciutat natal per a buidar la casa dels seus pares, un pis dels anys 60 en un barri obrer. Mentrestant, els mitjans de comunicació retransmeten l’exhumació del cadàver de Franco, que va marcar la vida de tantes generacions d’espanyols. De les quatre persones que van viure a la casa, només queda la Margarita. La seva àvia, la seva mare i el seu pare han anat morint per aquest ordre. És filla única i ha de fer la tasca ella sola. Ni el seu marit ni el seu fill l’acompanyen en aquest viatge tan extrem que és el de recórrer els buits personals.
 
Les olors que encara romanen a la roba, el sabor de la quina Santa Catalina, els vells passaports, els llibres… la van transportant a diferents moments del seu passat viscuts al pis. Els retrets a si mateixa i als fantasmes dels morts que viuen en la seva memòria es barregen amb la història en la qual s’emmarquen la seva vida i la de la seva família: una àvia que va viure totes les guerres del segle, una mare i un pare que es van criar en una postguerra castradora de somnis; i ella, la protagonista i narradora en primera persona, que tenia tretze anys quan va morir el dictador. Els seus records omplen la casa buida, i a través d’ells entén millor les actituds de la seva família i d’ella mateixa cap a tot el que estava passant en aquells anys de la Transició. Una novel·la plena de nostàlgia, però alhora dura, plena d’amor, però també de desamor, una novel·la on els sentiments et posen la pell de gallina i el marc de la novel·la és una de les grans èpoques de la nostra història: La Transició. Però el més important és conèixer a la Margarita i la seva família, veure com viuen, com senten i com escriuen les seves vides, les quals no han estat gens fàcils, però mai es pot deixar de viure, veritat?
 
Qui ja ha llegit a l’Ana, sap que té ofici, que és amena, i que la seva exigència és màxima. Ha escrit per a nens, per a joves i ara s’estrena amb els adults, i encara que la prova de foc la té superada, perquè els fans més petits són sempre els que més exigeixen, entrar en el món adult sempre és un repte i crec que l’Ana ho fa per la porta gran, perquè ha sabut captivar-nos amb aquests personatges que senten i emocionen, aconseguint que la història en si sigui més important que el marc històric, que encara que aquest marc estigui exposat d’una manera molt ben narrada i documentada, el que flueix de veritat són aquestes olors, aquests records que porten al lector a l’època i a una història que podria haver estat la de molts. Gràcies Ana per no haver fet una novel·la més, per haver escrit amb ànima. No totes les novel·les tenen ànima, i això és la part complicada de l’escriptura, i aquí, l’Ana, ho aconsegueix amb escreix.