Em toca parlar d’un altre llibre de Francesc Miralles, però aquesta vegada juvenil. Aquest autor va començar escrivint literatura juvenil i no ha abandonat aquesta faceta, per la qual ha tingut també molts èxits, com el seu primer llibre Un haiku per a l’Alícia, convocat per l’editorial Cruïlla, o Retrum, que va mobilitzar autocars de fans vestides de negre perquè Francesc els signés el llibre. Veritablement, Francesc Miralles és un savi dins del món de la literatura, i per aquesta raó que no abandoni als joves és vital, atès que novel·les com JOHANNA I EL DR. FRANKL són d’aquelles que entren soles, que et relaten una època ―en aquest cas dura― i una postguerra, però sempre amb un missatge d’esperança que, avui dia, tots els joves necessiten perquè, parlant amb diversos experts en psicologia i psiquiatria, ens han afirmat que el que senten és desesperança enfront d’aquest món. D’una banda, no em sembla gens estrany, els puc entendre molt bé: els hem creat unes expectatives que no són certes, i cada vegada que senten alguna notícia sobre el món, si es paren a escoltar-la, es troben amb un planeta a la deriva amb dues guerres obertes i amb un canvi climàtic que avança i que ningú vol posar les mesures necessàries per a cuidar el lloc on ells han de créixer.

No obstant això, sempre hi ha hagut temps convulsos i s’han superat, per això aquesta novel·la, senzilla, tendra i dura alhora, ens relata la història de Johanna que, encara que viu una situació horrible, que no pot ser pitjor, troba l’esperança gràcies a dues persones que troba en la seva vida de manera casual. Aquí us deixo un curt resum d’aquesta novel·la:

El 1948, després de la Segona Guerra Mundial, Viena està tota destruïda. Gairebé no hi ha menjar i també és molt difícil trobar feina. La Johanna, que té setze anys, aspira a treballar de cambrera en una cafeteria, ja que ha de mantenir la mare, enfonsada en una depressió des de que el marit va morir al front. Quan no li donen la feina, el món li cau a sobre. Però aquell dia, un encontre casual amb un psiquiatre víctima de la persecució nazi i amb un jove nord-americà l’ajudaran a trobar la motivació per viure.

Suposo que en l’ADN de Francesc sempre existeix un IKIGAI: aquesta raó per a aixecar-se del llit cada dia, i per tant una motivació per a viure i no perdre l’esperança. Aquesta novel·la va ser una de les finalistes del premi Edebé, i va ser una pena que no s’emportés el guardó, però espero que, igualment, entrant en el circuit d’escoles, sigui una lectura que motivi als joves a veure aquesta llum que necessiten i a entendre que els problemes no són grans ni petits, cadascun té els seus i tots són respectables, i que, lamentablement, hi ha situacions extremes, com una guerra, que ningú voldria viure però, fins i tot després d’una cosa tan difícil com una guerra, una pèrdua d’un pare i no tenir diners per a menjar ―que això existeix i és real― sempre hi ha un camí per a construir, i una llum verda que ens espera en aquest camí.