M’encantava la meva ciutat. Era una ciutat alegre, plena de llum i de gent, moderna, cosmopolita, per mi una de les més boniques del món, però un 13 de març es va silenciar tot. Va arribar un virus que ens va obligar a quedar-nos a casa, i la ciutat es va adormir. Durant aquests mesos van créixer els arbres, va haver-hi menys pol·lució, els ocells van fer seva la ciutat i s’acostaven als balcons sense por, potser per acompanyar-nos en aquesta falta de vol forçada que tots els humans vam tenir. El virus va créixer i es va fer el rei de la ciutat, conreant la por entre els seus ciutadans, emportant-se als més grans  sense pietat i anul·lant l’afecte i els somriures, convertint als més febles en súbdits d’aquesta por que paralitza i limita.

Ara la ciutat està trista, les botigues estan tancades, els hotels es troben sense llum, i molts ciutadans s’han convertit en robots gèlids que prefereixen quedar-se a casa, no veure als seus, no tocar, en definitiva, no donar. Tot amb la bandera de la prevenció, la qual hem de tenir, és clar, però en realitat, és la por qui ens domina. La por és el rei i la tristesa la seva reina, i la nostra Barcelona cada dia està més gris. Personalment, em sento desorientada, no m’agrada aquesta ciutat ni els qui s’han apoderat de nosaltres. Sense poder fugir ben lluny d’aquesta realitat, perquè no se’ns permet viatjar a cap lloc, la meva via de fuita ha tornat a ser els llibres, perquè em fan creure en la màgia, en què sempre hi ha camins intermedis on res és blanc o negre, que poden existir grisos i que podem canviar el que no ens agrada.

Els herois de la literatura ens ajuden a veure que res és impossible, M’encantaria tenir la vareta màgica d’en Harry Potter per millorar el món en un minut, o ser com l’Alicia, la protagonista del llibre de Lewis Carroll, una nena bonica, educada, ben vestida… en definitiva, la nena perfecta de l’Anglaterra victoriana. Però la seva curiositat i el seu escepticisme fa que les figures d’autoritat la portin a recórrer mons màgics plens de, com indica el propi títol del llibre, meravelles. També m’agradaria ser com l’aviador que vol tornar a pensar com un nen o com la rosa que desafia als tigres, en una obra com El Petit Príncep on cada frase és un aprenentatge i que el més important és l’avui i no el que passarà demà. En cada llibre trobem el nostre heroi que segur que ens aconsellaria per combatre aquest moment tan dur que ningú hagués pensat viure. Per això la ficció és un dels millors recursos per evadir-nos d’una realitat que avui dia em costa acceptar. A l’agència hem tingut novel·les com EL BRINDIS DE MARGARITA d’Ana Alcolea o LA MESTRA DE SOCARTES de Laura Mas, amb heroïnes femenines que tampoc van viure moments fàcils, però que van aconseguir lluitar i superar-los. Mentre Margarita recorre els buits personals que li han deixat les morts de la seva família i aprèn a viure en una Espanya en plena transició, Diotima obrirà el camí a Sòcrates, demostrant la seva vàlua com a filosofa i salvant a Atenes de la pesta. Dos exemples de dones que van saber superar les seves situacions i seguir endavant.

I finalment m’agradaria recomanar una novel·la per a tots aquells que trobem a faltar aquesta Barcelona activa que ara ha quedat adormida. Jordi Solé, amb la seva novel·la EL TIGRE I LA DUQUESSA la tenyeix d’intriga, d’acció i de perill perquè puguem recórrer els seus carrers amb adrenalina des de casa nostra i intentem resoldre amb les seves pàgines un crim produït a la nostra ciutat per una banda real, Els Pink Panters.

Serà un Nadal diferent, i això no es pot canviar, però si triem un llibre com a company en aquesta època tan estranya, estic segura que ens farà de far per aconseguir veure un horitzó millor.

Feliç Estrany Nadal i que en el 2021 puguem tornar a tenir una normalitat normal, i així continuar compartint les millors històries a través dels llibres.