Blog de Bruno

Gairebé tothom ha sentit a parlar de Schiller, poeta i filòsof alemany, qui junt amb Goethe, són considerats els dramaturgs més importants d’Alemanya i figures centrals del classicisme de Weimar. Pocs sabem de l’estiu que van passar junts el 1794, temps on Carla Gracia situa la seva novel·la Ens recordaran publicada en català per Univers, i escrita originalment tant en català com en anglès, ja que és doctorada en escriptura creativa per la Bath Spa University d’Anglaterra, una de les més prestigioses universitats en art i creativitat del món. Els seus tutors, Tracy Brain, autora bestseller darrera del nom de Clare Kendall, i Gerard Woordward, poeta i novel·lista preseleccionat pel Booker Prize, van recolzar-la en el procés d’aquesta novel·la, que és part del seu doctorat.

La novel·la explora els conflictes dels autors, les seves debilitats, ombres i febleses destacant també les dones que hi tenien darrere, que els van fer florir. Carla aconsegueix que no sigui una novel·la més de dos intel·lectuals, sinó que sigui un joc de miralls entre homes i dones, un procés de descobriment que desperta l’emoció del lector de viure aquells moments, no tan coneguts, de dues vides on el conflicte d’idees i el procés artístic forma part del relat per poder entendre dues figures rellevants del segle XVIII, Goethe i Schiller.

La Carla aconsegueix acostar-nos de manera planera a aquests dos grans homes, i fer-nos partícips d’un món extraordinari on es barregen llums i ombres, una via que funciona molt bé literàriament perquè els lectors volen saber sobre personatges d’aquest estatus, però necessiten un fil conductor com aquesta novel·la per endinsar-se en ells de manera profunda i alhora senzilla, cosa que de la mà de la Carla es fa gairebé amb els ulls tancats.

Crec que és una novel·la amb una gran qualitat literària i que mereix ser llegada i traduïda a molts més idiomes.

El blog d’aquesta setmana arriba amb una recomanació top. Míriam Tirado, autora del llibre Enrabiats: Consells i eines per afrontar les enrabiades amb consciència, humor i amor, traduït ja al portuguès, italià i alemany, Remogudes i diversos llibres infantils, dels quals ja són llibres de referència entre les famílies El fil invisible i Tinc un volcà, publica demà Límits amb l’editorial Rosa del Vents.

Gran tema de debat avui en dia, ja que hi ha molts pares que encara pensen que criar des de la consciència és no posar límits. Justament, el que la Míriam intenta transmetre en aquest llibre és que els límits s’han de posar des de la consciència però, sempre hi ha d’haver límits en l’educació, quan abans els posem en marxa, millor. Tot i això, la gran pregunta és: com ho fem? Com evitem caure en l’autoritarisme? Com evitem crear inseguretat en els més petits?

La Míriam ens comparteix en aquest llibre els seus propis dubtes, aprenentatges, reptes i èxits en el camí cap als límits amorosos i responsables, passant per l’exploració de la nostra pròpia relació amb els límits per a ser capaços d’aportar als nens i nenes una contenció coherent. Els infants són esponges i perceben tot el que els grans sentim, per això nosaltres hem de ser conscients també sobre com vivim el nostre dia a dia.

A casa meva sempre dèiem el mateix: és molt més fàcil dir que sí que dir que no i evitar així, un conflicte, però ensenyar quan és sí i quan és no implica transmetre a les noves generacions una educació que cada dia és més absent i, en conseqüència, ens enfrontem a joves perduts que no saben sortir d’una zona de confort on han estat tancats sense saber-ho. Cada dia m’adono de la importància de comptar amb pares i educadors que des de la consciència i l’amor sàpiguen posar els límits corresponents. Gràcies, Míriam, per un llibre més, un dels imprescindibles per a totes les famílies i per aquesta aportació tan valuosa en el món de l’educació, ja que una de les feines més complicades que ens toca fer als adults és educar de la millor manera possible als que més estimem, i necessitem eines per aprendre a fer-ho. Aquest llibre ho és, i en majúscules.

Ja fa dies que despertem amb la notícia que Rússia ha iniciat una guerra. Com totes les guerres, és innecessària, i als qui afecta més són els ciutadans. La majoria de persones vol la pau, més després d’una pandèmia de la qual, sembla, no hem après a ser millors. Per sort, puc desconnectar en el món dels llibres, que sempre t’ensenyen alguna cosa nova i que tant de bo, poguéssim entendre millor els seus missatges.

Aquesta setmana us portem un middle grade de Gabriel Garcia de Oro. Jo, Raquel Pris: El meu robot té un problema!, publicat en català i castellà per La Galera. La protagonista és una noia normal de l’any 2058: va a l’escola, té deures, però està enfadada perquè els seus pares no volen tenir un robot a casa. Els robots conviuen amb els humans, l’únic problema que hi ha en aquesta societat llunyana és que tant humans com robots tenen dubtes sobre què volen fer amb el seu futur, és a dir, més o menys, el que els hi passa als adolescents avui en dia. Tot i això, l’any 2058, aquesta incertesa no afecta els humans però sí als robots, ja que si no tenen clar el seu fi, el seu destí acaba sent el desballestador, cosa que la Raquel vol evitar. Com ajudarà els seus amics? Què passaria si als humans se’ns fes una cosa semblant? Una història divertida, amb una protagonista valenta i solidària.

Al llarg de la historia, la medicina sempre ha sigut la ciència que tots volem veure evolucionar perquè està clar que sense ella no venceríem moltes de les malalties que han aparegut i apareixeran¸ això no te fi. Venim d’una pandèmia on hem viscut, en viu i en directe, la importància de tenir una bona sanitat, bons professionals en el sector i també bons científics i la importància de cuidar de tots ells, no només quan ens sentim desprotegits, sinó sempre. Qui està en el món de la medicina és per vocació, igual que aquells qui es dediquen a la cultura, però això no significa treballar a qualsevol preu. La vocació i la passió mouen muntanyes, però necessiten que les cuidem per a seguir mantenint aquest nervi que les mou. La Coia Valls afirma que aquesta novel·la és un homenatge a tots aquells que han cuidat de tots nosaltres al llarg de la història.

Crec que aquesta reivindicació és necessària per parlar d’un llibre especial, una novel·la històrica amb la rúbrica d’una escriptora de raça, Coia Valls. L’ALQUÍMIA DE LA VIDA, publicada per Destino en castellà i per Columna en català, ens situa al segle XV on el món estava canviant, però la medicina es trobava estancada en la vella fórmula de la triaca. No obstant, sempre hi ha hagut homes i dones en busca de noves maneres de guarir el cos i l’ànima, que practiquen fórmules alquímiques per aconseguir l’elixir de la vida eterna. Sovint s’ha cregut que eren dements o mers mags i el Magí Surroca és un d’ells, que investiga fórmules antigues per elaborar remeis. Ell és un alquimista instal·lat a Llívia, on també hi viu el Pau Vinyes, el metge del poble. Tots dos arriben a Barcelona en un viatge que serà una transformació vital. Es viu un moment de canvi en el que el teocentrisme deixa pas a la ciència.

La Beatriu, una altra de les protagonistes, s’escapa del Monestir de Vallbona de les Monges i intenta sortir d’aquesta estigmatització de la bruixeria. Només la força de l’amor i l’amistat i l’entrega absoluta a un ideal li permetran una vida autèntica, de llibertat i plenitud. Una novel·la on els personatges tenen clarobscurs, on el poder ser propietari d’alguna cosa que cura mou el millor i el pitjor de cada un ja que en aquesta novel·la com a la vida, hi ha persones que tenen interessos morals i persones que prioritzen els guanys, ja siguin econòmics o de poder. Tot això ens porta cap a una novel·la històrica plena d’intrigues situada a Llívia, on està la farmàcia més Antigua que es conserva a Europa, Vallbona de les Monges i Barcelona.

Un moment de transformació mundial, on la medicina i la ciència són dos puntals de la trama, i com diu la pròpia autora, que va escriure la novel·la durant el confinament quan el món es llençava a trobar una cura pel COVID, L’ELIXIR, tots teníem por i desconfiança a la vegada que esperança en la ciència. Com sempre, la història es repeteix i mirant el passat podem entendre una mica més el present.

Una gran novel·la, com totes les que aquesta autora ha publicat al llarg de la seva carrera, amb tots els ingredients per enamorar als amants de les novel·les històriques, però amb quelcom especial de rerefons que m’emociona: Hi havia gent, i vull creure que encara n’hi ha, amb la intenció de fer un món una mica millor i contribuir en el bé comú.