Blog de Bruno

Tinc la sort de poder treballar en una cosa que m’agrada, de viure envoltada de llibres i intentar que aquestes històries que arriben a les meves mans, que m’emocionen, em commouen i em fan reflexionar, tinguin l’oportunitat d’arribar a les mans de molta més gent. Moltes vegades penso que és una responsabilitat massa gran, perquè no tots els gustos són iguals, ni tots pensem igual, ni a tots ens fa vibrar el mateix. Però sí que hi ha un denominador comú per marcar, d’alguna manera, allò que creiem que hauria de ser publicat i, segur que ens equivoquem molts cops, tant per bé com per mal, però només equivocant-nos conscientment aprendrem. Només espero que aquesta vegada, amb l’obra de l’Empar Fernández, HOTEL LUTECIA, no m’hagi equivocat perquè al llegir-la ens vam enamorar tots de la història i de com estava explicada. Sobretot del com estava explicada, perquè al llegir-la hi ha moments en què se’m va posar la pell de gallina, moments en què vaig notar l’angoixa dels personatges que esperen en aquest hotel notícies sobre les seves famílies, i moments en que no pots evitar pensar que tan de bo no es repeteixin aquests fets històrics que només ens van portar terror i violència. Per evitar-los hem d’evitar caure en un passat gris, on la repressió, la imposició i l’autoritarisme van desembocar en una de les pitjors èpoques de la nostra història.

Per l’Hotel Lutecia de París, tancat actualment per reformes, van passar escriptors famosos, era un luxós hotel de l’art déco, però al mateix temps, també va tenir la seva part fosca perquè va ser la seu de l’Estat Major de l’Alemanya nazi i després, va ser un centre d’acollida dels supervivents dels camps de concentració. És en aquest hotel on l’Andreu Ribera, el protagonista de la novel·la, va quan surt del camp de concentració de Dachau en acabar la Segona Guerra Mundial, per aconseguir notícies de la seva dona, la Rosa. Allà, a l’Hotel Lutecia, la Creu Roja acull als deportats i organitza tota la informació que arriba a la capital: interminables llistes i relacions de morts, de desapareguts i, les més esperades, les dels supervivents.

L’Empar Fernández s’atreveix amb un registre nou i ens presenta una saga familiar marcada per una història d’amor impossible, magníficament ambientada a l’Espanya i la França de la Segona Guerra Mundial i narrada amb una gran sensibilitat. Una novel·la que explica la vida d’un republicà català exiliat, l’Andreu Ribera, que va a parar al camp de concentració nazi de Dachau i que, en acabar la Segona Guerra Mundial, no pot tornar a Catalunya i es veu obligat a començar una nova vida a la Provença francesa. Una obra escrita en dos temps, el primer és la història de l’Andreu i el segon, ja al 1969, és la de l’André, el fill de l’Andreu, que viatja fins al Poble-Sec, l’emblemàtic barri de Barcelona, ​​a la recerca de respostes. Dels llavis del seu avi Andrés coneixerà els tèrbols secrets de la família Ribera.

Una novel·la intensa que ens narra la realitat més cruel d’una època, que commou al lector però alhora, ens envolta amb una ambientació entre París, la Provença francesa i Barcelona, ​​amb una aroma relaxant de lavanda i una escriptura elegant, profunda, i clara que no deixarà indiferent a ningú. Grans personatges, una narrativa excepcional i un marc històric nefast relatat a la perfecció perquè mai més pugui repetir-se.

Avui s’ha aixecat el dia amb el cel d’un color tan especial, un rosat intens barrejat amb el blau del començament del dia, que no he pogut evitar pensar en tu. Aquest mes ha fet ja cinc anys que vas marxar, però aquest cel m’indica que estàs en un lloc bonic, on ens retrobarem, n’estic segura. Ja fa molt que he perdut la fe religiosa, però he guanyat la fe en les persones, creure en les persones que creuen, gaudir del present i a donar afecte cada dia als que estimes i al món en general, no cridar quan hi ha trànsit, no enfadar-se quan hi ha cua a la carretera i, somriure encara que algú et faci sonar el clàxon perquè vas poc a poc. Això és el que feies tu, somriure. No oblido que cada vegada que ens vèiem, com que eres molt més alt que jo, em donaves un petó al front amb tant d’afecte que m’arribava a l’ànima i, m’alegraves el dia, per dolent que fos. Feies feliç als meus germans, els teus millors amics, i eres un més de la família. Però el color d’aquest cel em diu que, siguis on siguis, estàs bé, que aquest cel el pintes tu per a guiar-nos i recordar-nos que tot va bé, que gaudim del que tenim, que creguem en les coses boniques, tot i que hagi moltes coses que no funcionin com voldríem però, que si creiem que podem canviar-les, ho aconseguirem. Et trobem a faltar i, per molt que el temps passi, sempre hi ets, al millor dels meus records, com una persona de deu que va marxar quan no li tocava.

Per això, la novel·la de la Sílvia Soler, ELS VELLS AMICS, publicada per Destino i Columna, m’ha recordat tantes coses del passat, el valor que té l’amistat de debò. La seva història, com totes les de la Sílvia, et fa reflexionar sobre les relacions humanes i com de complicades poden ser, de vegades, o com de complicades ens les fem nosaltres mateixos. A través de cinc estudiants de belles arts que viatgen a París per a visitar la gran exposició que es va fer sobre en Paul Gauguin al Grand Palais a finals dels anys vuitanta, entrem en la història d’un viatge que pretenia ser el típic viatge de final de curs, amb joves units per l’amor a la pintura i, que acabarà convertint-se el gran viatge de les seves vides. A partir d’aquest viatge, neix una amistat tan forta entre els cinc que tots pensen que durarà per sempre, que és una amistat infranquejable, d’aquelles que res ni ningú pot trencar, però la vida passa, i els protagonistes hauran d’entendre que no tot és tan fàcil, que la vocació artística que els va unir no els tracta a tots per igual, i això han d’assumir-ho. I, a mesura que la vida avança, és més exigent, entren persones noves en les vides de cadascun que ens canvien i, potser, ens desencadenen a decisions que abans no haguéssim pres. Hi ha moments en la vida, diversos, on has de triar, i és davant d’aquests moments on descobreixes les veritats i, on la vida et posa a prova.

Una novel·la que agradarà a un gran públic, als fans de la Sílvia Soler, que ja en són molts, sense cap mena dubte. Però animo potser a un públic més jove a que llegeixi aquesta novel·la, perquè es poden sentir molt identificats i descobrir, per a mi, una de les millors veus catalanes del moment.