Blog de Bruno

Les emocions són un gran tema en el món que vivim, ja que molts de nosaltres dubtem sovint si expressar-les o no. Des de petita sempre m’ha agradat expressar el que sento, abraçar, besar, tenir contacte amb les persones. Els meus germans sempre em deien que era pesada perquè sempre que podia se m’escapava una carícia o una abraçada. A mesura que m’he fet gran, és curiós, però em costa molt més expressar el que sento i lluito contra això, ara que en sóc conscient. Ha hagut una etapa que no ho he estat, i per aquesta raó he intentat controlar les emocions fins al punt de no sentir-les, i aquí és on no volia arribar i vaig dir prou. Crec que saber dir un “t’estimo”, donar un petó sentit, o una abraçada de les de veritat, és una cosa que no hauríem reprimir mai i, després d’una temporada on la cuirassa ha tapat les emocions, no és fàcil tornar a destapar-se però cal intentar-ho perquè perdre el sentir és perdre-ho tot.

En Gaspar Hernández és un erudit de les emocions i la seva nova novel·la apel·la directament a elles. LA DONA QUE NO SABIA PLORAR editada per Destino i Columna i que surt avui al mercat, és la història d’una dona que va bloquejar les seves emocions fins a l’extrem que no podia plorar, de cap manera. Ni, per exemple, durant els funerals. Ni tampoc veient drames al cinema. Ni intentant evocar l’emoció de la tristesa. Un bloqueig colossal. Sent, com era ella, sexòloga -una de les primeres sexòlogues, en una època en què el sexe encara era un tabú-, compensava el seu bloqueig emocional al llit. El sexe com una escapatòria o com una fugida cap endavant. Una dona insaciable. Però el sexe és una forma d’energia vital. Té una dimensió espiritual. El sexe practicat de manera conscient, pot ser un camí cap al despertar. I NO NOMÉS EL SEXE, sinó qualsevol cosa que fem a la vida posant-hi consciència, ens pot obrir els ulls i el cor.

El narrador, alter ego de l’autor, de LA DONA QUE NO SABIA PLORAR va conèixer a la sexòloga, la Daniela Costa-Pau, quan tenia disset anys i era becari d’un diari de províncies. Editava els articles de la sexòloga i van acabar sent amants. Fruit d’aquella relació, ell coneix la història d’ella, una història fascinant sobre la sexualitat i l’alliberament sexual, l’alta sensibilitat i les emocions reprimides, l’Ayahuasca i la veritable dimensió de les persones. Com ja va fer en les seves anteriors novel·les, EL SILENCI, un autèntic best-seller amb més de 60.000 exemplars venuts, i amb LA TERAPEUTA, en Gaspar Hernández explica com les emocions ens afecten a les nostres vides, però en comptes d’escriure un assaig, ens ho explica a través d’una trama que ens enganxa, que ens enamora i que no ens deixa indiferents. Com totes les novel·les d’aquest autor, que ha aconseguit fer-se un lloc en el mercat com a gran novel·lista, amb tres llibres que es llegeixen per separat però els uneix una cosa molt especial com les emocions i la gestió de les mateixes, aquestes fan que els personatges es moguin d’una o altra manera, com ens passa a cadascun de nosaltres en el dia a dia. Gran novel·la, gran tema per a reflexionar i una història d’amor que t’atrapa de principi a fi, per a tots els públics que busquen una novel·la ben escrita però que no sigui més del mateix, aquesta és la que no s’han de perdre.

He après que a la vida cal saber estar. Respectar les opinions de tot el món, que no vol dir estar d’acord, sinó simplement escoltar-les i acceptar-les tot que la teva opinió pugui ser totalment contrària, fins a, fins i tot, oposada. Hem de saber conviure amb gent diferent, de visions diverses, però sobretot des del respecte. Un dels molts debats oberts és el tema d’allò que anomenem alternatiu. Si és bona o dolenta la homeopatia, si allò espiritual i/o natural és millor. La veritat és que a mi sempre m’ha interessat aquest món més intangible, menys científic, sense ser radical, ja que sempre penso que qualsevol postura radical tampoc és sana. Per aquesta raó, quan en Gaspar Hernández em va plantejar fer un llibre seguint a un català, anomenat Enric Corbera, que viatja pel món dient que “res és real” i “que vivim en un somni”, la sorpresa i la curiositat em van picar per igual. És veritat que vaig pensar que no seria un llibre fàcil, i menys a dues mans, però en Gaspar Hernández, autor d’EL SILENCI, del qual va vendre més de 60.000 exemplars, i LA TEPAREUTA, novel·la que encara segueix viva en el mercat caçant més adeptes perquè és la primera novel·la que parla alt i clar sobre la ANSIETAT, ha aconseguit fer un retrat perfecte d’aquest personatge poc conegut aquí, però moltíssim a Amèrica Llatina, on omple auditoris, i els seus vídeos de Youtube tenen milions de visionats.

El llibre NO SOY DE ESTE MUNDO / NO SÓC D’AQUEST MÓN publicat per Ediciones B, és un treball periodístic d’en Gaspar on s’expliquen casos viscuts en primera persona. S’interessa per la no-dualitat, l’Advaita, i el llibre “Un curs de Miracles” i, investiga fins a quin punt, com asseguren molts dels seus seguidors, l’Enric Corbera aconsegueix fer miracles. No obstant això, Corbera també és seguit per metges i el seu mètode s’imparteix en universitats d’Amèrica Llatina, però tot i així, encara hi ha molts que pensen: Miracles? Això no existeix. Un il·luminat més? Un guru que triomfa a Amèrica Llatina perquè allà són gent que creu més en l’inexplicable? Les preguntes recorren aquest llibre, que mostra una forma de veure la vida radicalment diferent a la de la majoria.

Un diari espiritual, de l’intangible. És difícil d’explicar, sí, però amb aquest llibre es pot comprovar d’on ve aquest estudi, de quina font s’alimenta i, testimonis que viuen una vida que potser d’una altra manera no haguessin pogut viure-la. Un llibre que crearà el debat, tal com començava jo en el blog d’avui, però que, a la vegada, dóna una alternativa, una esperança, als que estan en un moment vita finit. Una mirada periodística i objectiva d’un mètode que, cadascú és lliure de seguir o no, però que tots hauríem de saber que existeix, abans de donar-nos per vençuts. No hi ha valor més preuat que la vida de cada un i, cadascú és lliure de manejar-la com vulgui. I el més important és que crec que els altres tenim el deure de respectar-lo.