Blog de Bruno

Cada vegada que vaig a casa dels meus pares tinc ganes d’agafar els àlbums de fotos de quan érem petits i podria passar-me hores mirant-los i recordant cada moment. Actualment, tots anem amb el mòbil i fem fotos que després no passem on hauríem i, algunes es perden, i altres queden a l’ordinador, ordenades per dates, i gairebé ningú té el temps d’organitzar-les, com fèiem abans, i tenir aquests àlbums que són grans records de tota una vida i que a tots ens agradaria tenir a les nostres prestatgeries del menjador, com tenen els meus pares. El poder de les noves tecnologies ens ajuda a avançar en moltes coses, però la part més nostàlgica l’hem de mantenir nosaltres, i costa, perquè els dies i els mesos passen volant. Em fa la sensació que algú em roba les hores del dia perquè em queden tantes coses per fer de les llargues llistes que em faig el cap de setmana i que hauria de complir de dilluns a divendres, que em ric de mi mateixa quan dissabte torno a començar a llistar tot el que m’agradaria fer, mentre el lladre del temps em mira fixament als ulls i comença a córrer abans que jo.

A la literatura, hi ha poques novel·les que parlin de les fotos, un altre art, i L’OBJECTIU DEL CRIM, la novel·la que acaba de publicar en Xulio Ricardo Trigo amb Ediciones B, en català i castellà, és una d’aquelles novel·les que t’enganxen no només per estar ben escrites, per un autor amb un gran ofici, sinó perquè a més, en Xulio ha creat un personatge, l’Erika, amb tant carisma, tan interessant, que vols saber més i més sobre aquesta dona. Amb dotze anys, just quan acabava la Segona Guerra Mundial, l’Erika va ser segrestada juntament amb la seva mare i dues-centes persones més, per l’exèrcit rus, perquè treballaven a la fàbrica de les càmeres de fotos Contax i creien que només amb els tècnics podrien fer-ne una rèplica a Kíev. Molts anys després, ja al 1961, just quan es parla de la construcció del mur de Berlín, l’Erika viatja a Barcelona com a membre de la policia alemanya per ajudar en la investigació d’un cas d’assassinat de dos dels seus compatriotes. Aquests casos li recorden als mètodes usats pels seus segrestadors de l’adolescència. Amb l’ajuda del comissari Casajoana, intentarà entendre per què tot torna a començar i què s’amaga darrere de les joves assassinades que la porten a tornar a ficar-se en el seu passat més hostil, el qual, voldria oblidar.

Una novel·la policíaca basada en la història de la fotògrafa Erika Ernemman i ambientada en el món de les càmeres fotogràfiques clàssiques. Una obra literària que t’atrapa per la història i per la bellesa de la unió de dos meravellosos mons com són la literatura i la fotografia. Idònia per a tots els lectors del gènere i els que no ho són, perquè amb una ploma magistral, en Xulio relata una història que té ganxo per tants cantons, que difícilment defraudarà a ningú. Felicitats per aquesta novel·la que ha aconseguit un objectiu clar, fer una passa endavant.

En aquest blog he dit moltes vegades que la realitat supera la ficció i, és cert, ja que per desgràcia, el divendres vaig escoltar la notícia que un pare va agafar el seu fill petit, no sé si arribava a tenir un anyet, i es va llençar per la finestra amb ell, després de dir-li a la seva dona: et donaré on et fa més mal. No m’ho podia creure. Crec que el món està cada vegada més boig i, com no posem una mica de pausa a les nostres vides, podem acabar tots igual. Una persona que fa una cosa així, és impossible que estigui bé, per a mi és un malalt, encara que no puc evitar pensar que un acte com aquest no té cap mena de perdó i que és increïble que hi hagi gent que per a fer mal als altres és capaç de fer una cosa tan terrible, crec que sobren les paraules. Així que després d’aquest fet, que va succeir aquí a Espanya divendres passat, queda curt el truculent argument d’una novel·la que m’ha mantingut enganxada sense poder deixar-la, de la primera a l’última pàgina.

LA ESCRITORA de Carmen Conde narra com la Lucrecia Vázquez de vint-i-set anys, criada en centres d’acollida i que pateix un trastorn que s’anomena Gilles de la Tourette, rep un encàrrec per a fer de negra literària. Darrere d’aquests aparatosos tics, la Lucrecia amaga una intel·ligència brillant i una personalitat difícil però, té talent. L’encàrrec de convertir-se en negra literària (tema de moda) de la Danna Green, una escriptora de bestsellers en crisi creativa, li agrada, però no pot imaginar com aquesta ‘feina’ li complicarà la vida.

Els editors demanen una trama esgarrifosa, escabrosa, un thriller que enganxi i que el lector recomani, un súper vendes que tingui de tot, però el que la Lucrecia no pot imaginar-se és que la seva primera reunió amb la Dana Green serà una de les escenes més escabroses que hagués pogut escriure, Green ha estat assassinada d’una manera cruel, espantosa. I és ella qui la troba. Es converteix de cop i volta en sospitosa. La Lucrecia haurà de demostrar que l’assassí no té res a veure amb ella. O potser si…?

És la segona novel·la de la Carmen Conde i està rebent crítiques i ressenyes magnífiques. Després de la seva primera novel·la PARA MORIR SIEMPRE HAY TIEMPO, guanyadora del Premi de Novel·la Negra La Trama, es reafirma com una de les autores que ens donarà molta teca, i que estic segura que ja té uns fans addictes a novel·les que no et deixen dormir. No perdeu l’oportunitat de regalar-la aquest Sant Valentí perquè, tot i ser una novel·la amb poc amor, és un gran regal per als amants dels thrillers negres que omplen el cap de setmana de meravelloses lectures al sofà, mentre et menges les ungles passant cada pàgina.

Ha començat ja el nou any, el tenim aquí, l’estem estrenant. Així doncs, abans de tot us desitjo a tots un meravellós 2017, ple de somriures, somnis, bons moments i meravelloses lectures. És el moment en què tots ens marquem objectius, en què pensem en les coses que ens agradaria fer i que mai fem, i molts ja ens estressem només de pensar en totes les coses que tenim per fer, i això només acaba de començar. Per tant, el meu objectiu és creure en el que faig i viure pas a pas per evitar aquest estat d’estrès que no ens condueix a res. Keep calm.

Aquest consell hauria de seguir-lo protagonista del primer llibre que us vull recomanar, i que tindrem al mercat a finals de mes, el dia 25 de gener. RESPIRA, REBECCA, RESPIRA… de la Bárbara Alves és una novel·la realista i mordaç que reflecteix la vida d’una protagonista casada, grassoneta i amb tres fills, que intenta arribar a tot, que lluita pel que vol, i algunes vegades se li envà l’olla, com a totes, perquè el dia a dia la desborda. Una novel·la que a cada pàgina aconsegueix que somriguis, i que a les fans de la Marian Keyes, la Maitena, o la Bridget Jones, us encantarà sense cap mena de dubte i, als que no heu llegit cap d’aquestes referències, us demano que li doneu una oportunitat a la Rebecca, perquè caureu rendits als seus peus, d’això n’estic segura.

Una de les coses que més m’agraden de la meva feina és poder trobar noves veus i aconseguir que publiquin. Això m’ha passat amb la Bárbara, l’autora d’aquesta novel·la, que m’ha captivat tant com la seva protagonista i, em fa il·lusió començar aquesta aventura al seu costat. Espero que ens ajudeu a que es consolidi com a autora. No és mai fàcil fer riure, en cap professió, i l’humor en el món editorial és d’allò més complicat. Només han triomfat els autors de fora però ara, podem fer realitat el triomf de l’humor de pota negra, amb una veu castissa, real i captivadora. Ens menjarem el 2017 a somriures. T’hi apuntes?

Alguns volem creure que l’AMOR pot salvar moltes coses. Jo sempre he pensat que l’amor té diverses formes, que hi ha diferents maneres d’estimar, però que amb l’amor, es poden aconseguir objectius. Penso que les persones que creuen que donant amor als altres, milloren el món, tenen tota la raó. No obstant això, la raça humana és tan egoista que gairebé ningú dóna amor sense demanar res a canvi, i això és el que al final fa que l’AMOR, en majúscules, no triomfi en moltes ocasions. Donar sense rebre és amor en estat pur, però pensem realment qui ho aplica a la vida diària, i diàriament. Ho fem?

La Care Santos, amb la seva trilogia Eblus (Edicions B en espanyol), ens demostra que l’amor és l’única cosa que paralitza l’ésser més dolent i perillós de la història. El mateix diable es toparà amb una cosa que no tenia previst: l’amor. La Natalia serà l’únic obstacle que es trobarà en el seu llarg camí del mal, i la seva obsessió per ella aconseguirà embogir-lo. Vencerà l’amor al mal? Una lluita històrica que la Care Santos ens llança de nou a la palestra de manera contundent i, perquè ningú vulgui parar de llegir aquesta trilogia, ens mostrarà una maledicció familiar que marca la vida de la família Albás, i de la qual no saben com escapar. La veritat de la maledicció només la coneix l’Eblus, un diable que no oblida ni perdona, però que en algunes coses és més humà del que vol reconèixer. La Care torna a publicar tres novel·les excel·lents, magistrals i, amb les que embolicades d’aventura, hi ha molta reflexió. Un deu per a aquesta autora, que no ens deixa de sorprendre, i que m’ha fet pensar que en la nostra societat pot haver-hi molts Eblus, però que si volem podem vèncer-los. Jo, sí que ho vull. I tu?