Blog de Bruno

Les emocions són un gran tema en el món que vivim, ja que molts de nosaltres dubtem sovint si expressar-les o no. Des de petita sempre m’ha agradat expressar el que sento, abraçar, besar, tenir contacte amb les persones. Els meus germans sempre em deien que era pesada perquè sempre que podia se m’escapava una carícia o una abraçada. A mesura que m’he fet gran, és curiós, però em costa molt més expressar el que sento i lluito contra això, ara que en sóc conscient. Ha hagut una etapa que no ho he estat, i per aquesta raó he intentat controlar les emocions fins al punt de no sentir-les, i aquí és on no volia arribar i vaig dir prou. Crec que saber dir un “t’estimo”, donar un petó sentit, o una abraçada de les de veritat, és una cosa que no hauríem reprimir mai i, després d’una temporada on la cuirassa ha tapat les emocions, no és fàcil tornar a destapar-se però cal intentar-ho perquè perdre el sentir és perdre-ho tot.

En Gaspar Hernández és un erudit de les emocions i la seva nova novel·la apel·la directament a elles. LA DONA QUE NO SABIA PLORAR editada per Destino i Columna i que surt avui al mercat, és la història d’una dona que va bloquejar les seves emocions fins a l’extrem que no podia plorar, de cap manera. Ni, per exemple, durant els funerals. Ni tampoc veient drames al cinema. Ni intentant evocar l’emoció de la tristesa. Un bloqueig colossal. Sent, com era ella, sexòloga -una de les primeres sexòlogues, en una època en què el sexe encara era un tabú-, compensava el seu bloqueig emocional al llit. El sexe com una escapatòria o com una fugida cap endavant. Una dona insaciable. Però el sexe és una forma d’energia vital. Té una dimensió espiritual. El sexe practicat de manera conscient, pot ser un camí cap al despertar. I NO NOMÉS EL SEXE, sinó qualsevol cosa que fem a la vida posant-hi consciència, ens pot obrir els ulls i el cor.

El narrador, alter ego de l’autor, de LA DONA QUE NO SABIA PLORAR va conèixer a la sexòloga, la Daniela Costa-Pau, quan tenia disset anys i era becari d’un diari de províncies. Editava els articles de la sexòloga i van acabar sent amants. Fruit d’aquella relació, ell coneix la història d’ella, una història fascinant sobre la sexualitat i l’alliberament sexual, l’alta sensibilitat i les emocions reprimides, l’Ayahuasca i la veritable dimensió de les persones. Com ja va fer en les seves anteriors novel·les, EL SILENCI, un autèntic best-seller amb més de 60.000 exemplars venuts, i amb LA TERAPEUTA, en Gaspar Hernández explica com les emocions ens afecten a les nostres vides, però en comptes d’escriure un assaig, ens ho explica a través d’una trama que ens enganxa, que ens enamora i que no ens deixa indiferents. Com totes les novel·les d’aquest autor, que ha aconseguit fer-se un lloc en el mercat com a gran novel·lista, amb tres llibres que es llegeixen per separat però els uneix una cosa molt especial com les emocions i la gestió de les mateixes, aquestes fan que els personatges es moguin d’una o altra manera, com ens passa a cadascun de nosaltres en el dia a dia. Gran novel·la, gran tema per a reflexionar i una història d’amor que t’atrapa de principi a fi, per a tots els públics que busquen una novel·la ben escrita però que no sigui més del mateix, aquesta és la que no s’han de perdre.

La vida passa i vas fent anys i, la veritat, és que estic contenta de complir-los. Sóc aquí, però confesso que, a vegades, tinc la sensació que el temps se m’escapa de les mans, que tot va massa de pressa i que m’agradaria poder aturar el rellotge i viure més intensament aquesta etapa on tot està bé. La meva família, la feina, els amics. És el que vull, estar bé, ser feliç i que els del meu voltant també ho estiguin i puguem compartir-lo. Encara que hi ha moments d’enyorança del passat, com els estius llargs, les sortides amb els amics fins a les tantes després d’haver ballat el que no està escrit, moments de calma per parlar amb la teva millor amiga sense que sigui important l’on, el com i el quan… crec, també, que aquesta etapa d’ara és confortable i, l’únic que m’agradaria és tenir més temps per a tot i que els bons moments no s’esfumessin amb tanta rapidesa. Que pogués caçar-los al vol i tancar-los en una capseta perquè tot anés a càmera lenta, i poder assaborir sense presses. I, el que estic aprenent és que si vols, pots. Només has d’estar disposat a fer-ho i creure-t’ho.

Per això, el llibre de l’Alfred i en David Picó, BOJOS PER LA MÚSICA DELS 80! m’ha fet recordar els boníssims moments que voldria repetir acompanyada de bandes sonores com “Bailando” d’Alaska, “The river” de Bruce Springsteen, “Taken on me” de a-Ha o “Thriller” de Michael Jackson. Tinc la sensació que a la dècada dels 90, quan escoltàvem la música dels 80, era tot més lent i llarg, però no és veritat, perquè el pas del temps el notes més quan et vas fent gran i vas agafant consciència de les coses. Amb 20 anys encara no tens aquesta sensació que el temps vola i, llegir aquest llibre dels germans Picó és una alenada d’aire fresc, de records, que pot convertir-se en el regal ideal d’aquest Sant Jordi per a aquells que estimen la música i aquells que mitjançant la música són capaços de recordar moments inoblidables de la vida, que sempre tenen una banda sonora que els acompanya.

La música, com els llibres, forma part de la vida, l’enriqueixen, i aquesta combinació de llibre i música es converteix en un regal ideal per fer una pausa, relaxar-se i començar a pensar en moments màgics, en fer un àlbum mental d’aquests records i intentar poder tornar a gaudir-los, ara i aquí, perquè si vols, pots. I més si la música t’acompanya.

Avui s’ha aixecat el dia amb el cel d’un color tan especial, un rosat intens barrejat amb el blau del començament del dia, que no he pogut evitar pensar en tu. Aquest mes ha fet ja cinc anys que vas marxar, però aquest cel m’indica que estàs en un lloc bonic, on ens retrobarem, n’estic segura. Ja fa molt que he perdut la fe religiosa, però he guanyat la fe en les persones, creure en les persones que creuen, gaudir del present i a donar afecte cada dia als que estimes i al món en general, no cridar quan hi ha trànsit, no enfadar-se quan hi ha cua a la carretera i, somriure encara que algú et faci sonar el clàxon perquè vas poc a poc. Això és el que feies tu, somriure. No oblido que cada vegada que ens vèiem, com que eres molt més alt que jo, em donaves un petó al front amb tant d’afecte que m’arribava a l’ànima i, m’alegraves el dia, per dolent que fos. Feies feliç als meus germans, els teus millors amics, i eres un més de la família. Però el color d’aquest cel em diu que, siguis on siguis, estàs bé, que aquest cel el pintes tu per a guiar-nos i recordar-nos que tot va bé, que gaudim del que tenim, que creguem en les coses boniques, tot i que hagi moltes coses que no funcionin com voldríem però, que si creiem que podem canviar-les, ho aconseguirem. Et trobem a faltar i, per molt que el temps passi, sempre hi ets, al millor dels meus records, com una persona de deu que va marxar quan no li tocava.

Per això, la novel·la de la Sílvia Soler, ELS VELLS AMICS, publicada per Destino i Columna, m’ha recordat tantes coses del passat, el valor que té l’amistat de debò. La seva història, com totes les de la Sílvia, et fa reflexionar sobre les relacions humanes i com de complicades poden ser, de vegades, o com de complicades ens les fem nosaltres mateixos. A través de cinc estudiants de belles arts que viatgen a París per a visitar la gran exposició que es va fer sobre en Paul Gauguin al Grand Palais a finals dels anys vuitanta, entrem en la història d’un viatge que pretenia ser el típic viatge de final de curs, amb joves units per l’amor a la pintura i, que acabarà convertint-se el gran viatge de les seves vides. A partir d’aquest viatge, neix una amistat tan forta entre els cinc que tots pensen que durarà per sempre, que és una amistat infranquejable, d’aquelles que res ni ningú pot trencar, però la vida passa, i els protagonistes hauran d’entendre que no tot és tan fàcil, que la vocació artística que els va unir no els tracta a tots per igual, i això han d’assumir-ho. I, a mesura que la vida avança, és més exigent, entren persones noves en les vides de cadascun que ens canvien i, potser, ens desencadenen a decisions que abans no haguéssim pres. Hi ha moments en la vida, diversos, on has de triar, i és davant d’aquests moments on descobreixes les veritats i, on la vida et posa a prova.

Una novel·la que agradarà a un gran públic, als fans de la Sílvia Soler, que ja en són molts, sense cap mena dubte. Però animo potser a un públic més jove a que llegeixi aquesta novel·la, perquè es poden sentir molt identificats i descobrir, per a mi, una de les millors veus catalanes del moment.