La novel·la de la Bea Cabezas en una Barcelona distòpica, però no molt llunyana (2060) es va gestar, segons l’autora, imaginant-se com faria de la mare la seva filla, que ha estat ja educada envoltada de tecnologia. Pensant com afectarà aquestes noves relacions, que són gairebé totes a través del mòbil, perdent el diàleg i el contacte humà. La lliçó de piano és una novel·la que parla de les relacions humanes, però sobretot de les relacions pares i fills, i una reflexió important sobre la maternitat.

Una de les protagonistes, la Sara, acaba de donar a llum en un pis abandonat del Raval. Només té disset anys i va fugir de casa. En situació més que precària, accepta que l`Àlex, el pare, abandoni la criatura en un barri benestant, perquè algú altre la trobi i se n’ocupi. Amb la seva, s’encreuen altres vides marcades per la pèrdua: el Pepe és un jardiner que s’està quedant cec, la Glòria lluita per defensar la innocència de la filla morta en un accident de trànsit, mentre el seu marit s’evadeix en alcohol, la Irene paeix la defunció de la mare i intenta sense èxit quedar-se embarassada. Passats uns mesos del part, la Sara intenta retrobar la seva filla i entra en contacte amb la Marga, una professora de piano que s’està quedant sense alumnes.

Aquesta obra fa una crítica a la societat que estem  creant, cada cop més individualista, perdent el contacte  humà, i el diàleg, i l’autora aposta per intentar tornar a una societat més col·lectiva, i fins i tot recuperar el que era una família, més tradicional. Una obra amb capítols curts, i personatges molt ben construïts que es van entrellaçant i fan que sigui una obra fàcil de llegir, alhora que toca temes profunds, i que ens porten a reflexionar. Un equilibri perfecte entre una obra literària i comercial, que només bons escriptors, com Bea Cabezas, saben dominar a la perfecció.