Quant temps fa que no escrius una carta de puny i lletra a algú a qui vols dir-li alguna cosa important? No sé si molts us ho heu parat a pensar, però a l’època en la qual la tecnologia ens ha desbordat a tots, alguna cosa com les cartes han quedat obsoletes i antigues, però què me’n dieu de la màgia que té escriure una carta? Pensar i reflexionar què posaràs, perquè no pots esborrar, es clar que sí pots tornar a repetir la carta però no és el mateix començar de nou que amb un dit i una tecla puguis eliminar tot i tornar a començar, per tant sempre teníem/tenim més cura amb les cartes manuscrites, que ens feien/fan pensar, potser escriure amb més prudència, amb més paciència i per a mi, el més bonic de tot, era esperar aquella resposta que sobretot no era immediata, com ara, que des del meu punt de vista fins n’és massa, d’immediata, i això fa que la gent perdi la paciència, i de vegades fins i tot el nord. Hi havia aquesta cosa especial de la incertesa de la resposta, si és que n’hi havia, ja que ningú t’exigia una resposta com ara, que si no respons un mail immediatament ja tens un WhatsApp preguntant si no l’has llegit. Ens hem tornat bojos?

A mi sempre m’ha agradat escriure, encara que en la intimitat, i confesso haver escrit moltes cartes a l’adolescència, no sé si era el més habitual, però en el meu entorn sí que vaig viure una època on amb les amigues, després de l’estiu, passàvem uns mesos que ens enviàvem cartes, i amb els primers amors, quan era preciós posar els sentiments per escrit, era una via més però autèntica, i encara sento papallones a la panxa de pensar-ho. Era emocionant arribar a la bústia i veure que havia rebut carta, una sensació d’impaciència i il·lusió es barrejaven al mateix temps per llegir el que aquesta persona m’havia escrit, a mi, i només per a mi. Encara guardo en una caixa aquelles cartes que han marcat una època i em porten tants records agradables que penso que és una llàstima que avui dia la comunicació sigui tan minimalista, un WhatsApp, un missatge, i llest. Clar que el mail pot ser més llarg, però li falta escalfor, el mail és fred i impersonal, i la carta, no sé per què, és tot el contrari. Per això la novel·la de l’Àngels Doñate, EL INVIERNO QUE TOMAMOS CARTAS EN EL ASUNTO (Ediciones B) em va fascinar des del primer dia, una novel·la càlida on les cartes tenen un paper importantíssim per salvar a la cartera del poble, amb en les cartes s’entrellacen les històries d’aquesta gent que viu en un poble petit, on fa fred, i que podria ser qualsevol lloc del món, on els veïns es coneixen però són autèntics desconeguts. Una llarga cadena de cartes que ajuden al qui les rep i inciten al fet que aquest ajudi a un altre per poder acabar salvant la feina de la cartera, perque a causa de la disminució del treball per l’ús de les noves tecnologies, volen traslladar la caseta de correus a un altre lloc. Només tornant a escriure cartes i fent aquesta cadena de missives podran demostrar als qui decideixen que la cartera segueix sent necessària, però les cartes també, perquè ajuden a més d’un a descobrir sentiments o coses d’un mateix que sense aquesta lectura no haguessin despertat, i així valorar coses que potser abans no tenien importància. És una novel·la realment especial, màgica, senzilla però humana, i que l’amor dels dos protagonistes per la lectura i l’escriptura pugui mobilitzar a tot un poble per un bon fi, penso que no té preu. Preciosa història, per a bons lectors i pels qui creuen que la vida és bella, que l’amor pot amb tot, i que la unió fa la força.

“Enviar una carta és una excel·lent manera de traslladar-se a una altra part sense moure res, excepte el cor.” – PETRONIO