idioma
ca
es

SER LÍDER, UN PARANY?

Autor: Bruno Thursday 6 June 2013

IMATGE BLOG_06062013

El grans personatges de la història sempre han estat jutjats o fins i tot qüestionats per una part de la societat. És complicat ser líder d’alguna cosa perquè com un bon amic sempre em diu “No pots agradar a tothom”. De totes maneres, no crec que gent  amb prestigi, metges, científics i un gran etcètera, que treballen en una cosa que els agrada, els apassiona, i que no la fan perquè ningú els reconegui res, sinó nomes pel seu compromís amb la seva professió, siguin moltes vegades prou líders. Fins i tot els artistes, de qui tothom sempre eleva el seu ego i poca cosa més, crec que n’hi ha que fan la seva feina el millor que poden, perquè els agrada, no per la fama o perquè algú parli d’ells. La majoria d’aquesta gent és anònima, i encara que siguin capaços de descobrir un medicament contra la sida, un avanç importantíssim pel càncer, qualsevol avanç científic important, sempre es parlarà més dels èxits mediàtics, com que Neymar ha fitxat pel Barça i arriba a Barcelona com una estrella del pop, o que Angelia Jolie ha decidit treure´s els pits implantats perquè poden produir càncer de mama (cosa que com a finalitat no és tant dolenta, ja que pot posar en sobreavís a tothom que es vulgui gastar els diners amb la cirurgia, que a vegades pot ser una solució, però moltes d’altres és caprici i amb aquestes coses no s’hi juga).  Dit això, crec que la societat necessita referents, líders amb qui sentir-se identificats, i com els que més sonen son els mediàtics ens agafem al que sentim o llegim a la premsa. Millor tenir un Pep Guardiola, on els valors eren la base d’un equip, que mirar la classe política d’avui en dia on no hi ha un pam de net. Millor valorar l’acció de Xavier Gabriel, autor de la casa i del llibre RES ÉS IMPOSSIBLE, que ha ofert un pis per 1  euro a les famílies que estiguin a l’atur amb un fill amb una de les enfermetats mal anomenades “rares”, i millor que hi hagi gent, per més culer que sigui, que no trobi bé que un club com el Barça no renovi a Abidal per un any més, justificant que han de ser honestos quan s’han gastat milers de diners amb altres coses, que és millor no anomenar. Jo no crec que Abidal, líder on els hi hagi, s’hagués de quedar perquè ha passat un càncer, però sí que crec que el Barça podria haver donat una oportunitat a un jugador que diu estar disposat a intentar-ho, perquè té l´alta mèdica. Qui no es mereix una oportunitat si sempre ha complert i ha rendit el cent per cent? A la gent professional sempre se li ha de donar la oportunitat de demostrar-ho, i si Abidal té l’ok mèdic, on millor podrà demostar-ho que a casa? Sort que aquests líders ens deixen part de la seva filosofia, ens deixen el record de la feina ben feta, el saber estar, el saber acceptar una decisió per dura que sigui, i saber aguantar les crítiques vinguin d’on vinguin. Tant de bo, per molt que sempre hi hagi detractors del que fan i deixen de fer, l’essència del que han estat es quedi amb molts de nosaltres per sempre, encara que a vegades sembli una autèntica bogeria.

Parlant de bogeria, no us perdeu la novel·la del Xavier Gual, ELS FANTASMES DE DALÍ (Columna), dedicada a la gran figura de Dalí, un dels bojos de la nostra història més famós, però que no ha deixat indiferent ningú. Gual amb un thriller psicològic ens desvetlla el secret que Dalí temia saber, una gran novel·la per un personatge excepcional, i amb una excel·lent edició de Columna.  Una nit, un vell i decrèpit Dalí rep una misteriosa visita. Alguns anys més tard, en Guillem, amb el pretext de documentar-se sobre la bogeria del pintor, viatjarà a Figueres i Portlligat. En Guillem està obsessionat per Dalí, amb qui creu que té més coses en comú a part del deliri. De mica en mica s’aniran descobrint els seus foscos motius. Una lectura apassionant que ens arrossegarà dins el fascinant món de Salvador Dalí.

La pel·lícula de la que avui us volia parlar és EL DISCURS DEL REI, que narra una petita anècdota històrica succeïda en un moment especialment rellevant de la història recent. La veu del rei, com la de qualsevol figura política, es la seva millor arma per comunicar, convèncer i liderar el seu poble. Un rei que tartamudeja pot semblar un líder dèbil, una figura fluixa. En la meva opinió, la gran troballa de la pel·lícula és mostrar que aquest defecte de la parla que en una altra persona i/o en un altre moment hagués resultat irrellevant, resultava ser de gran importància per al rei d’Anglaterra, just abans de la Segona Guerra Mundial.

Leave a Reply



Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies