Tinc la sort de poder treballar en una cosa que m’agrada, de viure envoltada de llibres i intentar que aquestes històries que arriben a les meves mans, que m’emocionen, em commouen i em fan reflexionar, tinguin l’oportunitat d’arribar a les mans de molta més gent. Moltes vegades penso que és una responsabilitat massa gran, perquè no tots els gustos són iguals, ni tots pensem igual, ni a tots ens fa vibrar el mateix. Però sí que hi ha un denominador comú per marcar, d’alguna manera, allò que creiem que hauria de ser publicat i, segur que ens equivoquem molts cops, tant per bé com per mal, però només equivocant-nos conscientment aprendrem. Només espero que aquesta vegada, amb l’obra de l’Empar Fernández, HOTEL LUTECIA, no m’hagi equivocat perquè al llegir-la ens vam enamorar tots de la història i de com estava explicada. Sobretot del com estava explicada, perquè al llegir-la hi ha moments en què se’m va posar la pell de gallina, moments en què vaig notar l’angoixa dels personatges que esperen en aquest hotel notícies sobre les seves famílies, i moments en que no pots evitar pensar que tan de bo no es repeteixin aquests fets històrics que només ens van portar terror i violència. Per evitar-los hem d’evitar caure en un passat gris, on la repressió, la imposició i l’autoritarisme van desembocar en una de les pitjors èpoques de la nostra història.

Per l’Hotel Lutecia de París, tancat actualment per reformes, van passar escriptors famosos, era un luxós hotel de l’art déco, però al mateix temps, també va tenir la seva part fosca perquè va ser la seu de l’Estat Major de l’Alemanya nazi i després, va ser un centre d’acollida dels supervivents dels camps de concentració. És en aquest hotel on l’Andreu Ribera, el protagonista de la novel·la, va quan surt del camp de concentració de Dachau en acabar la Segona Guerra Mundial, per aconseguir notícies de la seva dona, la Rosa. Allà, a l’Hotel Lutecia, la Creu Roja acull als deportats i organitza tota la informació que arriba a la capital: interminables llistes i relacions de morts, de desapareguts i, les més esperades, les dels supervivents.

L’Empar Fernández s’atreveix amb un registre nou i ens presenta una saga familiar marcada per una història d’amor impossible, magníficament ambientada a l’Espanya i la França de la Segona Guerra Mundial i narrada amb una gran sensibilitat. Una novel·la que explica la vida d’un republicà català exiliat, l’Andreu Ribera, que va a parar al camp de concentració nazi de Dachau i que, en acabar la Segona Guerra Mundial, no pot tornar a Catalunya i es veu obligat a començar una nova vida a la Provença francesa. Una obra escrita en dos temps, el primer és la història de l’Andreu i el segon, ja al 1969, és la de l’André, el fill de l’Andreu, que viatja fins al Poble-Sec, l’emblemàtic barri de Barcelona, ​​a la recerca de respostes. Dels llavis del seu avi Andrés coneixerà els tèrbols secrets de la família Ribera.

Una novel·la intensa que ens narra la realitat més cruel d’una època, que commou al lector però alhora, ens envolta amb una ambientació entre París, la Provença francesa i Barcelona, ​​amb una aroma relaxant de lavanda i una escriptura elegant, profunda, i clara que no deixarà indiferent a ningú. Grans personatges, una narrativa excepcional i un marc històric nefast relatat a la perfecció perquè mai més pugui repetir-se.