L’estiu és un bon moment perquè cadascú tregui l’aventurer que porta dins, si és que el té, ja que malgrat em veieu molt Indiana Jones aquest trimestre, sóc més aviat poc d’aventures i molt/massa prudent. Tot i així, tots els extrems són dolents, ser qualsevol cosa en excés, igual que en defecte, et priva de coses a la vida, però jo crec que va amb el caràcter de cada persona, i es pot treballar, però difícilment canviar. Un pot aventurar-se amb moltes coses, les més “senzilles” són les lúdiques com tirar-se en paracaigudes, fer puenting o qualsevol esport de risc, anar al parc d’atraccions i pujar a tot el que és més alt, i així treure l’adrenalina que portes dins (jo no m’atreviré mai a fer-ho, i confesso que envejo els que poden vèncer aquesta por interior i fer-ho). Però l’aventura de veritat és la de cada dia, com el nostre Indiana Jones, qui sota aquell professor universitari d’arqueologia amaga el veritable aventurer, el del barret i el fuet, que transforma la seva vida universitària en una GRAN AVENTURA extraordinària. Doncs la de molts ciutadans també la podríem titllar d’aventura, i de risc, tot i que no tan divertida com la de l’Indiana. L’aventura particular que estem vivint cada dia els autònoms, que hem de lluitar contra vent i marea per tenir una mica de dignitat. És desencoratjador que els petits empresaris, els que han de carregar amb el pes de crear llocs de treball, els que lluiten per seguir movent la màquina i que això no pari, els que hem de mantenir un equip amb ganes de treballar, però al que no se’ls pot millorar les condicions, avui per avui és inviable, i en canvi se’ls demana cada vegada més, és injust. Com també ho és haver de pagar impostos desmesurats, que no corresponen a la situació actual no de lluny, que sembla que estiguem bojos per tancar, i compte si et passes un dia, perquè la multa no te la treu ningú, tot i el que veiem cada dia per la tele, els casos de frau dels peixos grossos, que ens estafen sense miraments. ¿Hem de seguir aguantant?

A més, i el més important, és poder mantenir viva la il·lusió de tenir una feina, inventar-te les mil i una perquè la flama no s’apagui i que l’equip no se’n vagi avall i vegi un sentit a seguir treballant amb ganes. O sigui, mantenir l’equilibri entre la feina diària, que s’ha de fer amb ànims, i la situació emocional que cada vegada és més insegura, per tant aquest equilibri es fa difícil de mantenir si t’importa el que fas, i t’importen les persones amb qui ho fas, com és el nostre cas. Per sort, treballem en una cosa que ens apassiona, que a poc bé que vagi, ja t’emociona, i això és un punt molt a favor per no caure en el desànim, però els nervis del carrer, del sector mateix, ajuden poc, així que reflexionem junts, i entre tots farem les coses més fàcils, no només amb l’objectiu de guanyar un mateix, sinó de guanyar tots, un win to win, crec que estaríem escollint el camí cap al lloc adequat per reconduir vàries coses en aquesta nova vida que ens ha tocat viure. No creieu?

Aquesta setmana torno a recomanar el llibre del Borja Vilaseca, QUÉ HARÍAS SI NO TUVIERAS MIEDO (Conecta), perquè ningú hauria de tenir por d’enfrontar-se al nou paradigma social. És tota una aventura, però hem d’emprendre-la, i aviat.

I seguint la línia del nostre nou Bruno Cazalibros, la pel·lícula que us vull recomanar és la primera entrega de les aventures d’Indiana Jones, EN BUSCA DEL ARCA PERDIDA, dirigida per Steven Spielberg, on els dos intrèpids arqueòlegs, Indiana Jones (Harrison Ford) i la seva divertida i independent ex parella Marion Ravenwood (Kren allen), inicien una emocionant recerca per trobar l’Arca de l’Aliança.