idioma
ca
es

LA VIDA ESTÀ FETA DE COSES SENZILLES

Autor: Sandra Bruna Thursday 26 February 2015

Join hands

Quan ets mare, és difícil imaginar-te els teus fills de grans o, més que difícil, voldries que el que que tu desitges es fes realitat. Saps que creixen, que es fan grans i que faran la seva vida, però voldries que fossin feliços, això primer de tot, i que si pogués ser estiguessin a prop teu, comptessin amb tu.

Han de ser lliures i formar la seva, de família, com hem fet tots, però una on els pares també hi estiguessin inclosos. Per mi la família és imprescindible, un dels meus puntals a la vida, i crec que tinc la millor família del món, perquè hem sabut com fer-la créixer i seguir sent una pinya, i espero que allò que vaig aprendre ja dels meus avis, i després dels meus pares, hagi sabut transmetre-ho al meu fill. I una de les coses, és la importancia de que cadascú agafi el millor camí, però que sempre estiguem units per alguna cosa, i junts per una altra. Potser això pot sonar cursi o tradicional, però a mi m´agrada, i crec que és un tresor enorme gaudir d´una família on la unitat i la bona convivència és primordial.

Encara que em miro amb por el futur, ja que a moltes famílies, degut a la crisi i la mala gestió d´aquest país, sento dir-ho així, els fills han de marxar cap a l´estranger a estudiar i a treballar, i moltes vegades això comporta que formin les seves famílies lluny del nucli familiar actual. Potser no és el que havies imaginat, i és difícil de pair, però està passant. Jo, personalment, estic segura que no ho portaria gens bé, però l´estimació en majúscules és acceptar la felicitat dels altres tal com vingui, i més la dels teus fills, per molt que et dolgui que la seva tria no hagi estat com esperaves o somiaves, també és diferent quan la tria és voluntària o perquè no els toca més remei, que és l´excusa perfecta pels pares que trobem el “culpable” en un tercer, i no en que ells hagin decidit ser lluny de casa. Aquí obriria un debat que no toca, perquè el que crec que caldria de veritat és reflexionar com podríem donar un alè d’esperança a la gent jove. És fantàstic que es formin on vulguin, que vegin món, però el que seria normal és que poguessin, si volen, tornar al seu país a desenvolupar el millor que sàpiguen allò pel que han lluitat, i avui en dia això és molt complicat, per no dir gairebé impossible. Motivar-los costa, perquè les sortides són poques, però hauríem de poder tenir arguments per fer-ho, i ara per ara n’hi ha pocs. I els que hi ha són més afectius, que productius. I a molts només el tema sentimental no els hi és suficient.

El nou llibre de la Sílvia Soler ens explica justament això, el sentiment d´un matrimoni quan els fills marxen i la casa queda buida, els sentiments com a parella, com a home/dona, i com a família, ja que sembla que tot allò que has construït durant temps no hagi tingut aquell final desitjat, però la novel-la de la Sílvia és magistral, i sap com fer que a UN ANY I MIG (Columna), on sembla que no passi res, passi de tot, sobretot en els sentiments d´uns personatges ben construïts que cadascun d´ells ens farà pensar en diferents  situacions de la nostra vida. Una vegada més, la Sílvia broda una historia humana, actual, i per un públic molt més ampli que les anteriors, crec que un públic més jove que els habituals lectors de la Sílvia poden trobar en aquesta novel-la moltes coses que els facin pensar, fins i tot despertar. Amb aquesta novel-la, no solament veiem una autora que creix cada vegada més, sinó un estil pulcre, impecable, i alhora proper, que fa que les seves novel-les siguin ja una aposta segura. UN ANY I MIG explica una situació real de la classe mitjana de la nostra societat, embolcallada pel difícil món de les relacions entre pares i fills, entre germans, i les parelles nouvingudes, que no sempre són fàcils d´encaixar, tot emmarcat per la relació d’un matrimoni que també lluita per un amor construït dia a dia per petites coses, i alhora esquerdat per també petites coses, que després posades en una balança fan que la vida en general valgui la pena. Com la teva, la meva o segurament la del veí del costat. La vida està feta de coses senzilles i el més extraordinari és viure-les!!!

“Només dos llegats duradors podem deixar als nostres fills: un, arrels; un altre, ales” – Hodding Carter (1907-1972), periodista i autor nordamericà

Leave a Reply



Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies