Cada any desapareixen més de 400.000 menors als Estats Units d’Amèrica, segons dades de l’FBI, i a Espanya el 80% de les 16.000 persones que romanen en parador perdut per la Policia, són menors. Xifres esgarrifoses que han anat a pitjor durant el 2020, probablement a causa de la pandèmia disparant-se fins al 21%, segons explicava la fundació ANAR (Ajuda a Nens i Adolescents en Risc). En molts d’aquests casos es tracta de fugides voluntàries provocades per casos de violència, por o simple rebel·lia adolescent, però què passa amb les desaparicions no voluntàries? Dediquem el temps i els recursos suficients a investigar sobre elles?… Així començava l’article que publicava el Diari Marca per parlar de la novel·la d’Irene R. Aseijas, EL CHICO DEL CARTÓN DE LECHE, la qual em vaig llegir en una tarda i em va deixar un molt bon sabor de boca. No obstant això, no vaig aconseguir que cap de les editorials grans i convencionals apostés per ella, potser per la seva estructura atípica, barrejant realitat i ficció, no és una novel·la a l’ús i a més és molt curta, però a mi em va atrapar, com crec que pot atrapar a molts lectors que s’interessen per aquests casos sense resoldre, per aquells que els interessa endinsar-se en allò que sembla que molts volen obviar. L’autora utilitza com a fil conductor el cas de l’Etan Patz, la desaparició del qual va ser notícia l’any 79 als Estats Units. L’Etan, amb només set anys desapareix en el barri del Soho, on vivia amb els seus pares i el seu germà, quan anava a buscar l’autocar per anar a escola. Era el primer dia que ho feia, i no va tornar. La seva desaparició va generar tal impacte en la societat nord-americana d’aquell moment, que el rostre de l’Etan va arribar a aparèixer en els cartons de llet per ajudar a trobar-lo. Convertint-se en un mite pels menors desapareguts a tot el món.

La Irene barreja realitat i ficció explicant casos reals de diferents llocs i èpoques. Amb una veu periodística relata casos veritables no tancats que es barregen amb la trama del llibre, que és el fil conductor de la novel·la que ens arrossega a parar atenció en el TEMA, la desaparició de menors sense deixar rastre, i que la majoria de les vegades són casos que no es resolen. La Irene considera que som massa tolerants amb la desaparició de menors i amb aquesta novel·la pretén posar el focus sobre aquest tema perquè el lector sigui el que jutgi i tregui les seves pròpies conclusions. Una novel·la curta, però ben mesurada, diferent, però amb sentit, amb una finalitat clara. Ens agrada mirar cap a un altre costat quan no podem explicar l’inexplicable? Una reflexió molt interessant per aquesta novel·la que, sense ser una novel·la a l’ús, és capaç d’atrapar al lector i fer-lo reflexionar intensament sobre alguna cosa que és una realitat, encara que realment ens agradaria que es tractés d’una ficció.

Per això us presento a una escriptora que m’encanta i per la qual continuaré lluitant, perquè té talent i el do de saber el què vol. Felicitats, Irene, i gràcies, Alejandro Pérez, per donar-nos l’oportunitat de publicar una novel·la inusual, però valenta, d’estructura intel·ligent i molt ben escrita, i de llegir-la amb els mateixos ulls que els meus sense prioritzar el com i entenent el perquè.