Recordo molt bé la casa dels meus avis, on ara ja no hi viuen. Era petita, pero l’olor a xocolata desfeta que feia l´àvia, sembla que, encara ara, pugui olorar-la. Vivien el carrer Alzina, el barri de Gràcia, i era en uns baixos perquè tenien una botiga de fer fils, i la part de davant era la botiga, i la de dins casa seva, cosa habitual temps enrera. El meu avi treballava a totes hores, i la meva àvia l’ajudava amb el que podia tant a la feina com a casa, venien d´una família obrera, i ells han estat una part important per aprendre que les coses les has de treballar i “currar-les” des de sota, que ningú regala res.

La meva àvia encara viu, i és un luxe per nosaltres, un exemple, i encara avui, amb 90 anys, intenta complaure tothom, com feia amb l´avi, a qui vàrem perdre massa aviat, desafortunadament. Però va ser un home molt treballador i alegre, i un dels seus plaers era la xocolata desfeta, la negra, ben negra, gairebe cacau cent per cent, acompanyada de pa torrat amb mantega. I la meva àvia comprava una barra de xocolata, que en aquell temps anava embolicada en paper groc i era de rajola molt gruixuda, però no recordo la marca, i s´entretenia a tallar-la cuidadosament per després desfer-la i aconseguir una xocolata autèntica, que a casa seva es gaudia cada dia, no només els diumenges, perquè era l´esmorzar preferit de l´avi, i l´àvia li feia, per molt que costés tallar aquella peça de xocolata tan dura abans de començar la llarga jornada laboral. He de dir que jo no he provat mai una altra xocolata desfeta com aquella, sembla que encara pugui sentir la dolçor, l’escalfor i l’amor amb la que l´àvia ho feia, i potser per això era tan bona i especial. Tot el que es fa amb carinyo, amb passió, al final s´acaba notant en el resultat. No es així?

No puc negar que la recomanació d´aquesta setmana em fa una especial il·lusió, DESIG DE XOCOLATA, la novel.la guanyadora del Premi Ramon Llull 2014, i escrita per la Care Santos, autora amb la que porto ja molts anys treballant i per això un reconeixement com aquest és doble alegria, com autora i com amiga. La lectura de la seva novel·la m´ha fet recordar un moment tan maco com aquests esmorzars dels avis, que em creen enyorança i al mateix temps nostàlgia, perquè no crec que, ara, sapiguem gaudir de les petites coses com aquesta, per això em reafirmo que amb la novel.la de la Care tot han estat magnífiques sensacions, des de la primera plana a l´última, perquè és la història de tres dones a través d’un estri, una xocolatera, on també veurem tres èpoques diferents de Barcelona, i la història de la xocolata com a fil conductor. Un plaer de lectura, per tots els públics, amants o no de la xocolata, però aquells que us agrada, compte, perquè a mida que avances tens unes ganes de menjar-ne, que no pararies. Fins i tot això ha aconseguit l´autora, brillant, com sempre, amb una història dividida en tres parts diferents però que desitgeries que no acabessin mai.

Mereix ser una de les novel.les més venudes per qualitat, perquè torna a parlar de la nostra ciutat, BARCELONA, pionera també amb el tema de la xocolata encara que no s´hagi mai explicat com ho fa la Care en aquesta narració. La xocolata forma part de les nostres vides des que som petits fins que ens fem grans, hi ha poca gent que no li agradi, i és un dels plaers que sempre demanen els més petits, i un desig quan ja som grans. No us perdeu aquesta novel.la amb una edició espectacular que ha fet editorial Columna, a qui també hem de felicitar perquè està fent una feina de 10 sobre 10 perquè aquesta historia arribi a tots els públics. N´hi ha per llepar-se´n els dits, en tots els sentits.

Cançó de la setmana: A fuego lento (Rosana)