Una de les meves assignatures preferides sempre va ser la literatura. Sembla evident però no tenia perquè ser així. Tanmateix, recordo que quan ja vaig poder fer lletres pures gaudia molt amb una professora de nom Josefina, que em va fer riure amb moltes novel·les clàssiques d’autors espanyols i europeus, i encara recordo quan i com devorava aquestes novel·les. Des de l’Arbre de la Ciència de Pio Baroja, a la parada del bus on esperava a que arribés un nen a qui li feia de cangur, fins Otelo de Shakespeare, que el vaig llegir unes vacances de Nadal en aquests dies que ja no són festa pels pares però que jo encara no tenia classes, i la casa quedava buida i tenia el sofà per mi sola, al costat de l’arbre nadalenc que la meva mare encara adorna a la perfecció cada any. Un altre dels autors que em va marcar, potser més tard, durant el curs de filologia hispànica, va ser Lorca, un dels grans que no et deixa indiferent. Bodas de Sangre, La Casa de Bernarda Alba o Yerma són obres que queden a la ment d’aquells que estimen la literatura. Per aquesta raó, quan el Víctor Amela em va explicar el nou projecte, estava molt entusiasmada, i d’això ja fa més d’any i mig perquè les novel·les no s’escriuen en un dia, i aquesta setmana per fi ja celebrem que és a la venda. YO PUDE SALVAR A LORCA/JO HAURIA POGUT SALVAR LORCA està a les llibreries des del dimarts i crec que és la novel·la més sòlida d’Amela, ja que seguint l’estigma d’una cosa propera a ell, en aquest cas el seu avi, ha fet una història que ens arriba. Una història de tota una generació i un homenatge a aquesta gent que va viure un moment convuls. Manuel Bonilla, avi d’en Víctor, recollia per les nits a persones que estaven en perill del bàndol republicà i els passava al bàndol sublevat, perquè es coneixia bé tots els camins. I el 16 d’agost de 1936, el pla de Luis Rosales, al tornar del front aquella nit, era al revés: treure el seu amic Federico de casa seva per passar-lo al bàndol republicà, i just en aquest punt el Víctor sabia que també comptava amb l’ajuda del seu avi. Luis Rosales, davant del desvari assassí del governador de Granada, s’havia percatat que Lorca ja no estava segur ni en aquella important casa falangista, a la seva pròpia casa. Van tornar del front a les deu de la nit, però cinc hores abans ja s’havien emportat a Federico Garcia Lorca, aquella mateixa tarda.

Manuel Bonilla va estar al bàndol vencedor però no va guanyar res, m’explicava el Víctor, qui vivia en un petit pis del barri de la Trinitat. Com ell, molts altres van ser silenciats, i Bonilla va estar allà al costat de Rosales, juntament amb Lorca. Rosales va ser el Premi Cervantes, Lorca una figura universal i Víctor considera que el seu avi mereix aquesta novel·la que el salva del seu silenci, de la seva discreció, així com a molts altre que també van ser uns herois. Una història que passa a l’Espanya del 36 però que arriba fins a Nova York amb la figura de Lorca com un dels protagonistes, tot i que el Víctor dóna veu a aquells que van quedar silenciats i mereixen ser escoltats. Una visió diferent, personal i íntima d’un passatge sobre el qual tots hem sentit parlar de mil maneres diferents, però que en la novel·la de Víctor aprofundeix i empatitzes tant que la converteixen en un tresor emocional que els lectors de tot el món haurien de poder llegir per reconèixer a les figures conegudes com Lorca i Rosales, i admirar a tots aquells que van ser silenciats però que van estar allà, al front, callats però actuant per aconseguir els seus ideals. Veritables herois a qui devem de certa manera estar avui aquí.