Quan un arriba a una edat, la vida es veu d’una altra manera. No vols perdre la il·lusió, i vols veure en cada etapa el que hi ha de bo aquesta, però la vida comença a donar-te tocs d’atenció, avisos, que aquest tren està arribant a la meitat del camí i que el temps corre, que tot s’accelera i que, per moltes coses que passin al teu voltant, el tren no frena ni t’espera.

En aquesta novel·la, Tomàs, el protagonista, perd a la seva dona, Magda, quan planejaven un viatge a Vladivostok. Dos anys després, Tomàs intenta trobar sentit en el seu dia a dia, com a vidu i jubilat: llegeix els llibres que ella li va deixar pendents, recorre els turons de la seva urbanització amb bicicleta i queda amb el seu millor amic, qui insisteix a buscar-li una nova parella. Però aquest estiu canviarà per complet, amb l’arribada d’una nova veïna i el seu fill, provocant que Tomàs es replantegi què fer amb els seus últims anys de vida.

Aquesta reflexió la vaig fer llegint la novel·la de Lluís Oliván, VLADIVOSTOK, publicada en català per l’editorial Periscopi, la qual ha tingut èxits molt destacats últimament, com el de la Marta Orriols, i les seves obres APRENDRE A PARLAR AMB LES PLANTES I DOLÇA INTRODUCCIÓ Al CAOS, publicades, també en castellà, per Lumen.

Tots hem imaginat què farem quan ens jubilem o quan tinguem més temps lliure, el que ningú pensa és que idealitzem massa aquest moment i el que hem de tenir en compte. Lluís aprofundeix, a través del seu personatge, en el sentit de la vida, l’anhel de fer coses quan no les estàs fent i en què la vida dels altres poden veure’s reflectits els teus desitjos i les teves mancances.