Redactar cada setmana aquest blog no és gens fàcil, encara que pugui semblar-ho, ja que per a mi tots els meus autors són igual d’importants i cada obra que publiquem té una bonica història darrere. És com un <<començar de nou>> cada vegada. Construïm alguna cosa sense saber com sortirà al final, com qui fa figuretes de fang, que comença amb un no res, una massa, i va modelant al seu gust per a obtenir un resultat amb forma al final del procés. El nostre camí és semblant, perquè amb cada autor obrim una caixa, diferent, plena d’idees i paraules, que pretén acabar en un llibre. Cada caixa és un món diferent i meravellós, i només puc dir que és tot un luxe ser part d’això i que per això m’encanta el que faig.

En José Antonio viu a Rota, així que puc veure’s poc, però crec que ell fa màgia escrivint. Quan van rebre la seva primera novel·la, La vida en un minut de seguida ens va robar el cor, però quan em va parlar de la temàtica de La padrina de guerra, que acaba de publicar amb Edicions B, em va deixar morta. Amb aquest llibre, en José Antonio em va descobrir una figura que personalment desconeixia, cosa que em sap greu. Aquestes figures són les padrines de guerra, que van tenir un important paper en la Guerra Civil.

Madrid, 1936. Aurora acaba de complir la majoria d’edat i exerceix com a infermera en una ciutat convulsa que resisteix al foc i a les bombes de la guerra. En aquest clima de violència, decideix contribuir a l’esperança en el front republicà i comença a escriure’s amb un jove soldat, Teófilo, convertint-se així —com moltes altres dones de l’època— en padrina de guerra. En cada carta, els joves trobaran un refugi on expressar les pors i els secrets que no poden dir en veu alta, al mateix temps que descobreixen un amor que mai haguessin pogut imaginar. No obstant això, en una guerra repleta d’intrigues i d’espionatge, en la qual tothom és sospitós, la paraula escrita pot ser l’arma més perillosa…

Anys després, aïllat al silenci de la postguerra, Teófilo esbrina que Aurora segueix amb vida i no dubta en intentar recuperar a la persona que, entre el foc i la pólvora va fer florir en ell l’amor, la calma i la pau. Aquest relat suposa un homenatge a totes aquelles dones que van prendre la paraula com a fusell i van aconseguir fer créixer a la línia de foc la fortalesa i l’esperança dels soldats. Pot una carta d’amor canviar la teva vida?

El poder de les paraules és infinit. Sé que sonarà romàntic, o fins i tot cursi, però que bonic era transmetre i rebre notícies per escrit. A mi sempre m’ha encantat poder expressar els sentiments per escrit. Jo m’havia enviat moltes cartes amb amigues, i fins i tot amb xicots de l’adolescència, que encara conservo. I aquest esforç de posar sobre el paper sentiments eren moments dels quals un gaudia amb un mateix. Era una cosa molt real, i alhora molt bonica. Aquesta és una de les raons per les quals donar veu a les padrines de guerra era tan necessari.

José Antonio ho fa amb tanta destresa que aquesta novel·la no se la pot perdre ningú. Cada línia t’atrapa i no et deixa anar. Novament, felicito aquest autor, que amb la seva segona novel·la se supera a ell mateix, tot i que la primera ja era d’alt nivell. Qui no l’hagi llegit encara, pot començar per qualsevol de les dues, perquè els deixarà indiferents i passaran moments meravellosos, que és del que es tracta quan un llegeix durant les vacances.