Blog de Bruno

La setmana passada va ser una setmana per oblidar. Hi ha moments en què llençaries la tovallola i diries “ja n’hi ha prou!”, però jo no puc, depenc d’aquesta feina i, a més, malgrat tot, m’agrada molt. He de confessar que ni el break de la revetlla de Sant Joan, en el qual, gràcies als meus amics i família, vaig tenir unes hores de descans i on, fins i tot, vaig poder riure, va fer millor la setmana. Quan el dia 24 vam rebre un email on ens informaven de la mort del Gregorio Morales, no podia ni creure-ho. Era l’última gota que feia vessar el vas.

Feia uns tres anys que el Gregorio era a l’agència i des del primer dia que va entrar per la porta ens va robar el cor, tant al Joan com a mi. Vam veure en ell una gran persona, i quan vam llegir el que ens va portar, també vam veure un gran escriptor. Què més es pot demanar? Des de la distància, ell vivia entre Granada i Madrid i nosaltres estem a Barcelona, sempre el sentia a prop. El Gregorio seguia aquest blog i m’animava amb els seus comentaris, m’escrivia correus simpatiquíssims i humans, malgrat que ens estava costant molt trobar editor per a la seva novel·la. Ell estava segur que ho aconseguiríem, i jo ho vaig intentar amb tots els meus contactes, però ningú no va saber entendre la seva novel·la com ho fèiem en Joan i jo, fins que en Max Lacruz la va llegir, gràcies al mateix Gregorio, no a mi, les coses cal reconèixer-les. Llavors ell em va passar el testimoni perquè jo arribés a la meta, i ho vam aconseguir. Un honor que un editor d’aquesta talla i que defensa una editorial petita, però molt prestigiosa, sabés veure en la novel·la el que també vam veure nosaltres. Funambulista publicaria la novel·la. Li vaig poder donar la gran notícia, una alegria que vam poder compartir amb ell, i vam emplaçar un dia per signar el contracte cara a cara i per fer-nos aquesta abraçada de “ho hem aconseguit, amic meu”.

Però no ha pogut ser. El destí ens guardava una mala passada i el Gregorio no va poder signar el contracte. La vida és injusta, no puc pensar d’una altra manera, i gràcies a l’ajuda del Max, intentarem publicar igualment la novel·la en honor a la seva memòria. Ell no podrà tocar-la, però sí que ho veurà tot des d’allà a dalt, perquè estic segura que serà un dels grans estels del firmament, i també estic segura que em guardarà un petit espai per retrobar-nos en aquell lloc en el qual ell i jo crèiem, on només existeix la bondat, i podrem fer-nos aquesta abraçada que la vida ens ha negat. Descansa en pau, amic meu.

“Un amic veritable coneix les teves febleses però et fa notar les teves fortaleses; sent les teves pors però fortifica la teva fe; reconeix la teva falta d’habilitat però accentua les teves possibilitats.”
William Arthur Ward

Aquesta setmana el blog del
Bruno se’n va de revetlla!
 
Us desitgem un sopar digne de L’estiu que comença i demà un dia relaxat ple de lectures i coca!

La lluita pel poder ha existit sempre i crec que mai s’acabarà. La raça humana ho porta a l’ADN. Tenir poder no és bo ni dolent, sempre que se sàpiga gestionar bé. A més és molt relatiu això de tenir poder, perquè tots en tenim sobre alguna cosa a la vida. I aquest tipus poder també s’ha de saber gestionar, no només el poder en majúscules és el que ha d’importar-nos. No obstant això, és el que més ens preocupa, perquè generalment és controlat per gent en qui no confiem plenament i, per tant, en els temps que corren no és fàcil confiar en ningú.

Els polítics han demostrat que la majoria no són de fiar, que s’aprofiten del poder que tenen, pensant en ells i no en els altres. El poder va acompanyat d’egoisme, i això es transforma, moltes vegades, en avarícia. Però el poder ben gestionat podria ser bo, atès que seria sinònim de tenir l’oportunitat d’ajudar, de motivar a la gent a tenir objectius i a complir-los. Aquestes passades eleccions el poble ha demostrat estar cansat dels abusos del poder, i han votat a gent nova, amb la il·lusió que no es deixaran corrompre per aquest cavaller que sempre acaba guanyant la partida (jo tinc els meus dubtes, i disculpeu-me per això).

Però la història sempre parla i ja en el passat, les batalles entre regnes eren per poder, com bé explica José Vicente Pascual a la seva novel·la INTERREGNO, situada a principis del segle V. Pràcticament desaparegut el domini de Roma, els pobles del nord de la península Ibèrica i les tribus, clans i nacions euroasiàtiques que l’han envaït lluiten acarnissadament per la supremacia.

Perviuen l’antic culte animista i l’espiritualitat vinculada a les forces de la naturalesa, pròpies de la religió cèltica, la bruixeria i la màgia, enfrontades a les deïtats clàssiques i, sobretot, a la nova fe cristiana.

Berardo de Hogueras Altas, des de la seva rica ciutat aixoplugada en el vèrtex muntanyenc càntabre-àstur-lleonès, convoca els seus veïns i aliats per fundar un senyoriu defensat per un poderós exèrcit. Han d’enfrontar-se a l’amenaça dels vàndals asdings i les salvatges partides d’alans que assolen la regió; també es defensaran davant els plans del cobejós Hermeric, rei dels sueus, qui des del seu tron a Bracara Augusta planeja ensenyorir-se de tot el nord peninsular. Encara que, potser, els enemics més temibles siguin les intrigues pel poder i la traïció.

La crida de Berardo és resposta pels braus muntanyesos de Gargantas del Cobre, els caçadors de la vall de Eione, els fers guerrers de Pasos Cerrados… Tots saben quin és el seu destí més pròxim: els temps de l’espasa i la llegenda.

En el passat les batalles eren els “jutges” i qui perdia acatava les conseqüències. Actualment, almenys al nostre país, no hi ha batalles ni espases, afortunadament, però l’abús de poder ha cansat a la gran majoria de la població i esperem que la nova onada sàpiga com gestionar la batuta, perquè si dirigir ja petites coses del dia a dia és complicat, ni t’explico poder dirigir una ciutat, i ja no diguem un país. I amb tot això, no sucumbir a la seducció del poder, quan des de sempre, els reis, l’església, i els ciutadans no s’han resistit a ell… Penso que seria un pas enorme aconseguir que un equip de gent sabés com gestionar el poder per aconseguir coses millors o simplement que la paraula poder fos només el sinònim de “entre tots podem aconseguir-ho”, i que això no es quedi només en un cant de sirena.

Llegiu al blog de l’autor les primeres pàgines d’INTERREGNO (en castellà).

“Quan es tem a algú és perquè a aquesta persona li hem concedit poder sobre nosaltres.” Hermann Hesse

 Tenir records  crec que és una de les coses més boniques. Poder guardar-los a la memòria, com si fos una caixeta sense fons, on es poden conservar aquelles coses que no vols oblidar.  Jo en tinc molts de records, gairebé tots bons, afortunadament, perquè intento oblidar les coses dolentes, intento no tenir rancúnia, i aprendre dels errors, per no deixar-los enquistats. Per tant la meva caixeta màgica està gairebé plena de bons records. Dels bons moments passats amb la família, que són moltíssims: els estius amb els avis, els Nadals tots junts, les sortides familiars, els moments de confessions amb els meus germans, els consells del pare i les abraçades de la mare. (more…)

El cap de setmana passat va ser llarg, i van passar moltes coses. La veritat és que una d’elles, la millor, va ser el naixement del meu nebot Luca. Un naixement és sempre motiu d’alegria, i més quan és un nen esperat, en una família com la nostra. No obstant això el mateix dia, ens va arribar una notícia que em va entristir moltíssim, l’altra cara de la moneda; la mort de l’Elsa, editora i amiga, que ha lluitat durant quatre anys contra el càncer. Una dona valenta, enamorada dels llibres, i que trobarem molt a faltar.

(more…)