Blog de Bruno

Sabies que segons els japonesos tothom té un IKIGAI, un motiu per a existir? Si penso quin motiu tinc per a existir, no puc quedar-me amb un, i per tant, crec que no he trobat l’IKIGAI encara, però segons els habitants d’Okinawa, L’ILLA AMB LA POBLACIÓ MÉS LONGEVA DEL MÓN, el secret millor guardat és com troben l’IKIGAI, la felicitat de sentir-se sempre ocupat, i descobrir el que dóna sentit a la seva existència i els impulsa a viure cent anys en plena forma tant físicament com mentalment, i el més important, emocionalment.

Sense una existència vital i optimista potser la vida perd sentit. Llegint aquest magnífic llibre que en  Francesc Miralles i l’Héctor García (Kirai) acaben de publicar he descobert moltíssimes coses que no sabia, sobretot el significat d’IKIGAI, i que tenir un IKIGAI clar i definit, una gran passió, és una cosa que dóna satisfacció, felicitat i significat a la vida. Amb aquest llibre, podràs trobar-lo, a més de descobrir moltes claus de la filosofia japonesa per una llarga salut del cos, la ment i l’esperit. Aquest llibre m’ha entusiasmat, no només perquè el meu gran amic i meravellós autor, Francesc Miralles, amb qui ja he pogut compartir molts èxits, moltes emocions i una ja llarga vida literària junts, em digués que aquest projecte seria un èxit, cosa que encara no sabem perquè porta una setmana a les llibreries, però per a mi ja ho ha estat. En menys d’una setmana he pogut aconseguir vendre’l a 17 llengües, un autèntic luxe, així que com moltes altres vegades, en Francesc ha donat en el clau, és un mestre de la vida, algú que s’anticipa als esdeveniments i que a mi m’ajuda a trobar sentit a la meva feina.

El llibre m’ha donat també l’oportunitat de conèixer l’Hèctor, una persona especial sense cap dubte, en el millor dels sentits, i a conèixer les lleis de l’IKIGAI. Són ‘lleis’ que semblen fàcils i que hauríem de tenir-les tots molt clares, perquè semblen òbvies, però la majoria som incapaços de complir-les totes. Realment és el valor de les coses senzilles el que fa que la vida de cada un sigui millor: somriure, donar les gràcies, envoltar-te de bons amics, posar-te en forma, mantenir-te actiu, saber prioritzar. Seguir el teu IKIGAI, o potser descobrir per què encara el tens amagat, et donarà aquest impuls necessari per donar el millor de tu mateix cada dia, i aquest sentit a la vida que tots necessitem per seguir caminant. Només tenim una vida, una oportunitat, i el millor és gaudir del viatge. M’acompanyes?

El personatge Robin Hood, tot i ser un murri descarat, sempre ha caigut bé a la majoria. Algú que “roba” als rics per donar als pobres, no és que estigui del tot bé, atès que robar no és el correcte, o no hauria de ser-ho encara visquis a Espanya i encara que robis als que més tenen. No obstant això sempre l’hem indultat perquè quan els que més tenen extorsionen als que no i maltracten sense mesura només pel gust de viure ells millor, potser no ens sembla tan incorrecte. Això em fa pensar que potser en la societat actual, amb tots els escàndols de sobres i altres, potser un bon Robin Hood per a la gent del carrer no ens aniria del tot malament, perquè ja va sent hora que algú pugui dir prou d’extorsionar els petits, i que es retirin del maneig del poder tots aquells que s’han aprofitat de tenir-lo. A la meva manera de veure, a dia d’avui, no quedaria ningú impune, i això que seguim sense govern i sense cap candidat clar, perquè el poble està cansat de promeses incomplertes i de gent que a la que agafa la cadira, perd la visió d’on està i per què està allà, i el poder el transforma en egoisme pur i dur. Sé que no ha de ser fàcil, però tampoc hauria de ser-ho ser un Robin Hood, atès que la seva filosofia era robar per donar als necessitats, cosa que no faria la majoria, per tant, jo diria; poseu-me un Robin Hood a la meva vida, a veure si les coses funcionen millor.

Víctor Amela és just guanyador del Premi Ramon Llull 2016 amb LA FILLA DEL CAPITÀ GROC, publicada per l’Editorial Planeta, i que sortirà publicada en castellà també en pocs dies. És una novel·la “romàntica”, ambientada al segle XIX a les muntanyes màgiques dels Ports de Morella, que recrea les aventures de Tomàs Peñarrocha, un personatge real conegut com el Groc del Forcall que va lluitar contra els liberals a la zona de Maestrat durant les dues Guerres Carlines. Va ser el seu Robin Hood dels boscos, o de les muntanyes, en aquest cas.

L’autor va descobrir les aventures del Groc durant els llargs estius d’infància que va passar a Forcall, poble en què va néixer el seu avi, i va veure clar que hi havia una història per explicar. Una novel·la tendra i nostàlgica, però alhora dura i tràgica, on un personatge local es transforma en un personatge universal. I no oblidem el personatge de Manuela Peñarrocha, la seva filla, amb els seus ulls grisos que ens enamoren des de la primera pàgina, i la relació amb el seu pare posa una de les parts més boniques d’aquesta història i és un dels punts tendres enfront de les batalles sagnants de l’època, les carlines. D’aquestes batalles s’ha parlat poc i això és un punt més a favor d’aquesta novel·la que ens mostra una part de la història poc coneguda d’una manera suggeridora, que es converteix en una novel·la històrica atípica perquè enganxa igual que un thriller. Així que a lectors de qualsevol gènere els interessarà conèixer qui era EL CAPITÀ GROC, on està Forcall, i recórrer la zona. Un plus més a una obra que té èxit assegurat, per qualitat i per “humanitat”.

Vaig poder llegir aquesta notícia al diari El País de fa uns dies : ” El món editorial alemany va patir una petita revolució l’any passat. L’anunci que Mein Kampf (La meva lluita ) -el llibre maleït que havia estat durant 70 anys fora del circuit comercial- estava a punt de ser reeditat va generar un apassionat debat. A un costat hi havia els que defensaven el projecte de presentar d’una manera crítica les tesis que Adolf Hitler va començar a escriure durant la seva captivitat a Munic en 1924. A l’altra banda, els que temien que servís d’inspiració als nous cadells de l’ ultradreta. La polèmica va arribar fins als serveis secrets alemanys, que van concloure que l’interès en els cercles ultres per l’obra fundacional del nacionalsocialisme havia caigut en les últimes dècades“.

Notícies com aquesta ens fan pensar que Hitler, el nazisme i el seu entorn mai perdran interès per a la majoria de gent, atès que encara que sembla que ho sapiguem tot, sempre hi ha aquells petits buits històrics dels quals es pot extreure informació i que ens aporten noves visions i, sobretot, noves novel·les que a priori poden semblar més del mateix , però no és així. Crec que L’INFORME AHNENERBE és una novel·la amb molt potencial i que Santi Baró s’estrena com a escriptor d’adults amb una novel·la comercial, sabent donar un rigor històric a la part que toca a Himmler i amb un argument absolutament original i trepidant a la novel·la en si, que ens aporta aquest joc d’una novel·la dins de la novel·la. Aquí el resum de la mateixa:

Deu anys després de la publicació de l’Informe Ahnenerbe , de Marc Clos, un nen sense identitat, que viu amagat al costat dels seus pares durant nou anys en un pis de Barcelona, ​​desapareix en estranyes circumstàncies, tan estranyes com la seva pròpia vida. Nagore, la professora privada que s’encarrega de la seva educació, serà qui descobreixi la veritat tant de la seva desaparició com, més tard, de la dels seus pares. Totes les pistes la condueixen precisament cap Marcos. Amb ell d’aliat, reviurà les mateixes escenes que l’autor deu anys enrere en una recerca que, sense ells pretendre-ho, els farà descobrir el veritable tresor que Hitler buscava al cor de la muntanya de Montserrat. Una novel·la perfectament construïda, amb grans dosis de suspens i continus girs inesperats que rememora episodis històrics dels segles I i IX, i recrea de manera impecable la societat Ahnenerbe, una organització integrada en les SS en la que els dirigents pretenien crear un cos d’elit o de monjos guerrers, una autèntica Ordre Negra, centrada en l’antic paganisme germànic i els dogmes de fe del nazisme, que havia de tenir com a objectiu la destrucció del cristianisme. 

Una història reveladora que fa saltar pels aires dos mil anys de cristianisme. Un apassionant misteri que manté el lector sense alè. La típica novel·la que tant agrada a homes com a dones que els agraden les novel·les històriques amb acció, i aquí a més s’afegeix un misteri que ens manté a tots en suspens fins a les últimes pàgines; la desaparició d’un nen de 10 anys , el qual no porta una vida convencional. Per què ? Un page turner en tota regla perquè aquest Sant Jordi el llegeixin els que són més lectors i aquells que no ho són tant, perquè aquesta novel·la enganxa fins i tot a aquells per als quals la lectura no és una prioritat. No te la perdis!

Aquest any el meu fill d’11 anys ja ha de canviar d’escola. Un canvi cap a l’adolescència, un canvi d’amics, un canvi d’entorn. No li agrada. És totalment normal, se sent en una zona de confort, actualment, i sent “por” al que no coneix. Ho entenc perfectament perquè a mi em passa igual amb diverses coses de la vida i potser amb canvis fins i tot, més insignificants com podria ser canviar la rutina d’una setmana, canviar un pla que ja tenia premeditat o, fins i tot, haver de començar una cosa nova. Hi ha persones que no portem bé els canvis i ens afecten més del que hauríem i, la majoria de vegades, són canvis en positiu i fins i tot convenients. Perquè als canvis que són per obligació has de enfrontar-te a ells sí o sí, però els altres són reptes, somnis, que no ens atrevim a dur a terme, per por, per comoditat o perquè és més fàcil no fer res.

Tots tenim aquesta llista de coses pendents que per un motiu o un altre no acabem de llançar-nos a fer, és “millor” quedar-nos en una zona de “no-risc”. Per tant, m’ha anat de perles poder llegir el llibre de Pilar Jericó, “¿Y si realmente pudieras? La fuerza de tu determinación”, perquè ens explica que és la determinació, que tots la tenim perquè naixem amb ella, i el que fa falta perquè la despertem i ens deixi ser nosaltres mateixos per aconseguir que aquesta llista de desitjos, que aquestes decisions que sabem que hem de prendre però que se’ns resisteixen, les puguem afrontar sense problemes amb la nostra determinació i, de manera menys complicada del que pensem. És un mètode que pot aplicar qualsevol persona i que la Pilar ha comprovat en milers d’alumnes, lectors i persones properes al seu entorn. Això d’acció-reacció és veritat quan elimines els obstacles i les dificultats i descobreixes en tu mateix qualitats que pensaves que mai podries tenir. Només has de creure en tu i en aquesta força anomenada determinació per poder llançar-te a aconseguir el que vols.

Així que intentaré transmetre-al meu fill des de ja que l’any que ve ha de llançar-se a una vida nova i les coses positives que aquest canvi li produirà. I a mi mateixa, cada matí, intentaré repetir-me que els reptes diaris els he de afrontar sense por, amb determinació, divina paraula que m’ha quedat com una de les imprescindibles en el meu diccionari personal de vida. Gràcies Pilar per fer fàcil el que sembla complicat i per deixar-nos en les teves paraules aquesta saviesa interna que hem de saber despertar i, per ensenyar-nos amb tanta diligència com hem de fer-ho. Com ja vas fer amb el teu best-seller NO MIEDO, aquí aconsegueixes enamorar-nos de nou a tots i, ens fas acabar el llibre pensant en el repte que cadascú ha afrontar quan acabi l’última pàgina d’aquest llibre. I així d’aquesta manera, les persones creixem i ens fem més fortes, quelcom necessari en la societat en què vivim actualment. Així que us animo a llegir el llibre perquè els vostres somnis o propòsits siguin una realitat. La resposta la té cadascú de nosaltres, i no una vareta màgica, i això és realment fantàstic.

He après que a la vida cal saber estar. Respectar les opinions de tot el món, que no vol dir estar d’acord, sinó simplement escoltar-les i acceptar-les tot que la teva opinió pugui ser totalment contrària, fins a, fins i tot, oposada. Hem de saber conviure amb gent diferent, de visions diverses, però sobretot des del respecte. Un dels molts debats oberts és el tema d’allò que anomenem alternatiu. Si és bona o dolenta la homeopatia, si allò espiritual i/o natural és millor. La veritat és que a mi sempre m’ha interessat aquest món més intangible, menys científic, sense ser radical, ja que sempre penso que qualsevol postura radical tampoc és sana. Per aquesta raó, quan en Gaspar Hernández em va plantejar fer un llibre seguint a un català, anomenat Enric Corbera, que viatja pel món dient que “res és real” i “que vivim en un somni”, la sorpresa i la curiositat em van picar per igual. És veritat que vaig pensar que no seria un llibre fàcil, i menys a dues mans, però en Gaspar Hernández, autor d’EL SILENCI, del qual va vendre més de 60.000 exemplars, i LA TEPAREUTA, novel·la que encara segueix viva en el mercat caçant més adeptes perquè és la primera novel·la que parla alt i clar sobre la ANSIETAT, ha aconseguit fer un retrat perfecte d’aquest personatge poc conegut aquí, però moltíssim a Amèrica Llatina, on omple auditoris, i els seus vídeos de Youtube tenen milions de visionats.

El llibre NO SOY DE ESTE MUNDO / NO SÓC D’AQUEST MÓN publicat per Ediciones B, és un treball periodístic d’en Gaspar on s’expliquen casos viscuts en primera persona. S’interessa per la no-dualitat, l’Advaita, i el llibre “Un curs de Miracles” i, investiga fins a quin punt, com asseguren molts dels seus seguidors, l’Enric Corbera aconsegueix fer miracles. No obstant això, Corbera també és seguit per metges i el seu mètode s’imparteix en universitats d’Amèrica Llatina, però tot i així, encara hi ha molts que pensen: Miracles? Això no existeix. Un il·luminat més? Un guru que triomfa a Amèrica Llatina perquè allà són gent que creu més en l’inexplicable? Les preguntes recorren aquest llibre, que mostra una forma de veure la vida radicalment diferent a la de la majoria.

Un diari espiritual, de l’intangible. És difícil d’explicar, sí, però amb aquest llibre es pot comprovar d’on ve aquest estudi, de quina font s’alimenta i, testimonis que viuen una vida que potser d’una altra manera no haguessin pogut viure-la. Un llibre que crearà el debat, tal com començava jo en el blog d’avui, però que, a la vegada, dóna una alternativa, una esperança, als que estan en un moment vita finit. Una mirada periodística i objectiva d’un mètode que, cadascú és lliure de seguir o no, però que tots hauríem de saber que existeix, abans de donar-nos per vençuts. No hi ha valor més preuat que la vida de cada un i, cadascú és lliure de manejar-la com vulgui. I el més important és que crec que els altres tenim el deure de respectar-lo.