Ha mort Nelson Mandela, una bona persona, una persona lluitadora, convençut de les seves creences. Va lluitar per aconseguir la democràcia multiracial en el seu país i va obtenir el Premi Nobel de la Pau. Diuen que era una persona dura i a la vegada afable, com els bons líders, segons la meva opinió. Ser líder no és fàcil, i ser-ho i mantenir-se, encara menys.

Suposo que les persones excepcionals com Mandela poden amb tot i saben com gestionar-ho, però la resta d’éssers mortals, patim, i perdoneu que m’hi inclogui, perquè jo no em sento ni líder, ni molt menys símbol de res, però el meu treball diari és bregar amb uns i altres, i patir per com dir cada cosa en el moment just i adequat, i de la millor manera possible, també. Dirigeixo un equip de deu persones i els animo perquè no defalleixin, encara que el camí no sigui fàcil, per això sé prou bé que estar davant d’alguna situació, encara que sigui petita, és una tasca àrdua.

Moltes persones que pel seu ofici acaricien l’èxit, la fama, o poden ser un referent per més gent, sempre confessen que és més complicat del que sembla, i que no és or tot el que llueix, i que si no mantens els peus a terra i les coses molt clares, realment pots acabar perdut, en el sentit més ampli de la paraula. S’ha de tenir clar que tot el que puja, baixa, i aquest vaivé és molt difícil gestionar i l’has de treballar moltíssim per no acabar paranoic.

Així ho va plantejar la Nina, en la presentació del passat dilluns del seu llibre AMB VEU PRÒPIA publicat per Columna, omplint la sala amb el seu somriure, amb la seva vitalitat i amb la seva exigència. Em va agradar molt estar en aquesta presentació (no sempre podem estar en totes) perquè es respirava professionalitat, a la par que companyerisme. Amb un presentador excepcional, Jordi Bosch, i un públic de deu, amb grans actors, periodistes, músics i algun escriptor, Nina va parlar tant de la part dolça com amarga de la seva professió. Jo em sentia petita perquè, per mi, gent com l’Emma Vilarasau o en Joaquim Maria Puyal, entre el públic són gent que admiro, m’encanta com fan la seva feina i em sentia més fan que agent literari en aquell moment, perquè són persones que estimen el que fan i sempre volen treballar bé, i crec que ho fan immillorablement, tot sigui dit. Vaig sentir que el valor de la professió era el to que predominava, com em passa a mi, amb la meva, tot i que treballar en el món editorial avui en digui comenci a ser tasca difícil; i conèixer la Nina i poder ajudar-la amb el seu llibre, és tot un repte també, perquè sempre m’ha semblat una persona seria, una persona a qui li costa una mica obrir-se, però que, sobretot, és una persona que defensa a mort el que fa, que sap que sense treballar, sense picar pedra, no s’aconsegueix res, i després de llegir el seu llibre, AMB VEU PRÒPIA, crec que hauria de ser un llibre de referència per tot tipus de públic, no només per la gent de la professió o que vulguin dedicar-se al món de l’espectacle, que aquests són els incondicionals, sinó per tots aquells que lluiten per un somni, per fer del seu talent (perquè, segons la Nina, tots tenim un talent a potenciar) el seu ofici, i volen aconseguir-ho. S’ha de saber que res és fàcil en aquest a vida, que els artistes per tal de defensar el que fan, moltes vegades ho passen malament, viuen en una corda fluixa: músics, actors, i els propis escriptors, tenen una feina amb data de caducitat, i quan aquesta acaba, tornen a començar gairebé de zero. Depenen d’ells mateixos, sense lligams de llarga durada, però això a la vegada és una arma de doble tall, difícil de portar.

Aquí hi ha molts artistes amb talent que defensen el que fan, i a més a més, la majoria ho fan molt bé, així que espero que entre tots sapiguem respectar-los i aplaudir-los cada cop que puguem fer-ho, i que no anem a buscar a fora el que ja tenim dins. El llibre de la Nina és un cant a aquesta lluita per una carrera, per un ofici, i les ganes de transmetre que si vols, pots. Ella ho ha aconseguit, i ja té un llibre a la llibreria, i a més a més, un llibre per tots els públics, no de minories, sinó tot el contrari. Una lliçó de vida, de tenacitat i d’amor a un ofici, que si tots tinguéssim, les coses anirien molt diferents en aquest país, d’això n’estic segura.

PEL·LÍCULA – INVICTUS (En honor a Nelson Mandela, clar): El 1990, després de la seva posada en llibertat, Nelson Mandela arriba a la Presidència del seu país i decreta l’abolició de l’”Apartheid”. El seu objectiu era tirar endavant una política de reconciliació entre la majoria negra i la minoria blanca. El 1995, la celebració a Sud-àfrica de la Copa Mundial de Rugby va ser l’eina utilitzada pel líder negre per construir la unitat nacional.