He parlat moltes vegades del valor de l’amistat en aquest blog, i després de llegir la nova novel·la de Maria Barbal, A L’AMIC ESCOCÈS, no puc evitar tornar a dedicar en aquest petit escrit el que per mi significa tenir un amic, ja que aquesta novel·la de és un cant justament a això. Una amistat que es forja en un moment delicat, convuls i difícil, però que es fa forta i sembla una d’aquelles amistats per a tota la vida. Ara costa molt trobar gent a qui dir-li amic, o almenys a mi em passa a mesura que em faig gran, ja que un amic és aquell que hi és sempre, en els moments fàcils però sobretot en els difícils, i que és capaç de mirar abans per tu que per ell mateix. No hi ha tanta gent així en el nostre entorn, i qui ho tingui que ho conservi i que sàpiga que una relació ha de ser sempre d’anada i tornada com la d’en Benet i en George, no només cap a una direcció. Aquesta novel·la tanca el cicle de Pallars, i paral·lelament a aquesta amistat, també podrem viure una història d’amor.

Barbal és una icona de la Literatura Catalana, i em fa especial il·lusió poder fer un blog sobre aquesta autora de la qual vaig llegir PEDRA DE TARTERA, un long-seller sense cap mena de dubte, tant a l’escola com a la facultat, i ara tinc el gran honor de poder representar. Són aquelles coses de la vida que no tenen explicació possible perquè semblen un somni fet realitat.

A L’AMIC ESCOCÈS és una història d’amor i d’amistat. Al jardí de l’hospital on dos soldats ferits s’estan curant hi trobem una dedicatòria: «A l’amic escocès». La va escriure un noi nascut en un poble dels Pirineus, en Benet Enrich, qui ocupa la centralitat de la novel·la i està adreçada a un brigadista que va venir a lluitar a la Guerra Civil espanyola: el George, l’escocès que s’apunta a les brigades internacionals perquè combrega amb el comunisme i perquè vol fugir de la tirania del seu pare. Els dos joves es coneixen durant la guerra i es retroben amb alegria al cap de més de trenta anys, en la maduresa. George, ara periodista del Daily Telegraph, és el narrador a l’inici i al final de la novel·la. Irònic amb ell mateix, tendre i admiratiu amb l’amic, dibuixarà ben diferents les trajectòries de l’un i de l’altre. D’entrada sembla més excitant la vida d’en George, però és la de Benet, un home com tants d’altres, la que s’il·lumina de manera detallada al llarg de l’argument. El relat narra la vida d’en Benet des del dia del seu naixement en un poble de muntanya, fill de pares que no sabran entendre’l i amb dos germans. Després es traslladaran a un poble més gran, però serà durant  l’estada a Barcelona on per fi ampliarà encara més els horitzons i les aspiracions. El relat recorre gradualment els somnis juvenils, els neguits de la professió i les ferides de la guerra, la renúncia a una aspiració artística i, en especial, a la seva història d’amor amb l’Elvira, una noia plena de gràcia però que carrega una pena massa gran dins seu. El lector coneixerà detalls d’allò que influeix en l’amor de la parella a través de les cartes que el protagonista li escriu en primera persona. Els encerts i les dificultats del Benet es fan presents en el lector.

Una novel·la impressionant que torna a posar a Maria Barbal al capdamunt i que, entre línies, ens envia un missatge molt clar. A les guerres ningú guanya i en canvi tothom perd alguna cosa. Tinguem present això per tal que les lluites no esdevinguin guerres, sinó paraules i diàleg per poder viure en un món de pau.