La setmana passada va ser una setmana per oblidar. Hi ha moments en què llençaries la tovallola i diries “ja n’hi ha prou!”, però jo no puc, depenc d’aquesta feina i, a més, malgrat tot, m’agrada molt. He de confessar que ni el break de la revetlla de Sant Joan, en el qual, gràcies als meus amics i família, vaig tenir unes hores de descans i on, fins i tot, vaig poder riure, va fer millor la setmana. Quan el dia 24 vam rebre un email on ens informaven de la mort del Gregorio Morales, no podia ni creure-ho. Era l’última gota que feia vessar el vas.

Feia uns tres anys que el Gregorio era a l’agència i des del primer dia que va entrar per la porta ens va robar el cor, tant al Joan com a mi. Vam veure en ell una gran persona, i quan vam llegir el que ens va portar, també vam veure un gran escriptor. Què més es pot demanar? Des de la distància, ell vivia entre Granada i Madrid i nosaltres estem a Barcelona, sempre el sentia a prop. El Gregorio seguia aquest blog i m’animava amb els seus comentaris, m’escrivia correus simpatiquíssims i humans, malgrat que ens estava costant molt trobar editor per a la seva novel·la. Ell estava segur que ho aconseguiríem, i jo ho vaig intentar amb tots els meus contactes, però ningú no va saber entendre la seva novel·la com ho fèiem en Joan i jo, fins que en Max Lacruz la va llegir, gràcies al mateix Gregorio, no a mi, les coses cal reconèixer-les. Llavors ell em va passar el testimoni perquè jo arribés a la meta, i ho vam aconseguir. Un honor que un editor d’aquesta talla i que defensa una editorial petita, però molt prestigiosa, sabés veure en la novel·la el que també vam veure nosaltres. Funambulista publicaria la novel·la. Li vaig poder donar la gran notícia, una alegria que vam poder compartir amb ell, i vam emplaçar un dia per signar el contracte cara a cara i per fer-nos aquesta abraçada de “ho hem aconseguit, amic meu”.

Però no ha pogut ser. El destí ens guardava una mala passada i el Gregorio no va poder signar el contracte. La vida és injusta, no puc pensar d’una altra manera, i gràcies a l’ajuda del Max, intentarem publicar igualment la novel·la en honor a la seva memòria. Ell no podrà tocar-la, però sí que ho veurà tot des d’allà a dalt, perquè estic segura que serà un dels grans estels del firmament, i també estic segura que em guardarà un petit espai per retrobar-nos en aquell lloc en el qual ell i jo crèiem, on només existeix la bondat, i podrem fer-nos aquesta abraçada que la vida ens ha negat. Descansa en pau, amic meu.

“Un amic veritable coneix les teves febleses però et fa notar les teves fortaleses; sent les teves pors però fortifica la teva fe; reconeix la teva falta d’habilitat però accentua les teves possibilitats.”
William Arthur Ward