L’Aura ha rebut pel seu setzè aniversari un regal molt especial, un curs d’anglès a una prestigiosa escola de Dublín. Amb moltes pors i incerteses, l’espera un agost ple d’aventures i descobriments. A l’illa Maragda viurà en una caòtica residència d’estudiants, coneixerà els pubs de primera mà, viatjarà a Ulster i aprendrà les lliçons més importants de la seva vida.
Vuits nens entre els disset i els vint-i-dos anys decideixen ocupar un palau abandonat. Durant vint-i-set dies conviuen, treballen, comparteixen i porten una vida sana i solidària. Aviat arribaran l’Inge, una alemanya de misteriosa existència que sembrarà la discòrdia en el grup. Però aquest no serà l’únic contratemps amb què hauran d’enfrontar-se els protagonistes. Una ordre judicial de desallotjament els portarà a protagonitzar un episodi dramàtic, que marcarà les seves vides per sempre.
En Joel, un noi de setze anys del barri de Bellvitge, a les afores de Barcelona, només somia a fugir de casa per viatjar per tot el món. Quan arriba el moment, s’atura uns dies en un poble abandonat de la Vall del Cadí. Aquí, una sèrie de circumstàncies embarcaran en Joel a la cerca de El llibre de l’hivern, una obra maleïda que pot portar la humanitat a una hibernació irreversible. Segona novel·la juvenil d’en Francesc Miralles, El llibre de l'hivern s’apropa al territori de la novel·la gòtica sense renunciar a l’esperit filosòfic que caracteritza l’autor.
Tornes d’una festa. És de nit. Sents un cotxe que circula a poc a poc, perseguint-te. La teva mare et truca la mòbil. És la última cosa que sap de tu. Els teus veïns, els teus amics i la teva família inicien una cerca desesperada i angoixosa que posarà a cadascú en contacte amb les seves pròpies pors.
No sóc un efecte òptic, ni una pròtesis, ni la conseqüència abonyegada d’un cop de puny. Faig uns tres centímetres més que el nas més gran que hagueu vist. No sóc baixeta ni agraciada, ni tinc cap d’aquestes gràcies que la gent sol portar al nas. D’hel·lènica, no en tinc ni la h. Igual que d’aguilenca, per la meva desgràcia. Què trist. Com veieu, sóc tant ampla i llarga que es poden dir moltes coses sobre mi sense esgotar les idees. Per això m’enfado de veritat si algú es limita a dir-me “nassarrut”, sense més. No senyor! Per parlar de mi s’ha de demostrar imaginació i refinament.
