Valentine Eiffel, filla del gran enginyer constructor de la Torre Eiffel de París i de l’esquelet de l’estàtua de la llibertat de Nova Cork, ens explica les peripècies i intrigues que acompanyen la torre de París, des del seu inici fins que decideixen indultar-la quan la volien desmuntar. Una història que transcorre enmig de grans esperances i grans fracassos de la humanitat.
La Jana té gairebé 18 anys i un gran futur com a nedadora. Quan es posa en una piscina, poques coses l’importen més que arribar a ser una de les campiones dels propers Jocs Olímpics. Fins que, de sobte, a la seva vida on semblava que mai passava res, comencen a passar coses: els seus pares discuteixen sense parar, la seva àvia amaga un secret i coneix en Céar, el fill de la dona de la neteja. Tot passa molt ràpid: el seu pare no entén els seus sentiments cap a César, la seva entrenadora li fa la vida impossible, la seva àvia sembla més misteriosa que de costum, al seu germà petit l’operen d’apendicitis, la seva mare plora, el seu pare se’n va de casa i de sobte nedar ja no té tanta importància. Un camí dins la boira és la història de com la Jana redescobreix la seva família, els seus valors i la capacitat per viure.
Una apagada, que deixa el jove Milo a la vora d'entaular una esperadíssima conversa virtual amb l’Anna, el porta a conèixer a un veí ancià amb ganes de conversa. El que en principi sembla una inoportuna trobada serà el començament d'una increïble història, meitat somni meitat realitat, que connecta el descregut adolescent amb l’oníric món d'un arquitecte senzillament genial.
Tot i que l’última nit havia dormit una mica, en Keanú estava molt cansat. No es podia treure del cap l’imatge de les cabanes aixafades i s’imaginava parlant amb l’estàtua de Nakanu, preguntant-li per què deixava que un ésser com l’Ona negra existís.
La Mònica pateix, des de la seva més tendra infància, una malaltia incurable anomenada “diumengefòbia”. Irritabilitat, nerviosisme, mal de cap, picor d’ulls, ansietat, claustrofòbia, tots són símptomes manifestos d’aquest mal que l’afligeix cada diumenge de la seva vida. A sobre, els seus pares l’atabalen a cada segon i no aconsegueix que cap noi es fixi en ella… Mònica tracta de matar el seu temps lliure xatejant amb els seus amics i escrivint correus electrònics, però: aconseguirà algun dia superar aquestes insofribles estones dominicals? Quin serà l’antídot per curar la seva “diumengefòbia”?
