Blog de Bruno

Reconec que el pessigolleig que produeix aquell moment en què estàs veient una pel·lícula de por i que t’esperes que passarà qualsevol cosa que et farà cridar, té aquella ‘cosa’ que et manté enganxada a la pantalla. Amb un llibre, també passa, però és més difícil que es pugui crear aquesta atmosfera que aconsegueixen les imatges si no és que l’escriptor té molt bona ploma. Doncs m’omple d’orgull dir que la Malenka Ramos la té. Ja ho va demostrar amb el seu llibre LO QUE HABITA DENTRO, amb el qual ja li vam posar el sobrenom de la Stephen King espanyola. Amb aquesta nova novel·la titulada EL QUE SUSURRA aconsegueix que el lector estigui en tensió de principi a fi, i us asseguro que hi havia moments que preferia llegir la novel·la quan estava acompanyada, perquè sola em feia pànic i qualsevol soroll em feia por. Vaig entrar dins d’aquesta novel·la aclaparadora que, per als que gaudeixen amb aquest gènere, de ben segur que  s’ho passaran de meravella sempre que tinguin un bon coixí on agafar-se.

Un petit poble, Point Spirit, amb serradora inclosa, viurà canvis que pertorbaran les vides dels seus habitants. Una mort a les tres del matí, un vell rellotge que s’atura a la casa de les germanes Morelli, la nit es torna més fosca i la senyora Owens a més, escolta que algú truca a la seva porta. El xèrif observa una llum a la vella serradora, aquella nit no podia dormir, i en una cabana llogada recentment, l’escriptor Jim Allen dormia plàcidament i per això no va veure la figura allargada que va passar prop de la seva finestra. La Penny havia mort just a les tres del matí, quan tot va començar.

No puc explicar res més, perquè desvetllaria massa, però ja amb aquest petit resum no em negareu que ve de gust llegir la novel·la, una lectura addictiva per a l’estiu que estic segura us deixarà amb la boca oberta i amb ganes de saber més sobre aquesta escriptora asturiana que mereix fer el salt perquè de dones escriptores en aquest gènere no n’hi ha moltes al nostre país i crec que hem de donar-los el suport que es mereixen, perquè no és fàcil, i com sempre, és un territori més masculí. Així doncs, lectores, editores del món mundial, donem una oportunitat a una dona escriptora que sap dominar la tensió com ningú i que arribarà a un públic amplíssim si li donem suport des d’ara.

Ser intermediari és sempre complicat, perquè ens hem d’enganyar. Estar al mig de dos no és fàcil, i si a més a més és per negocis encara ho és menys. La vida em va portar, gairebé sense pensar-ho, a conèixer i a exercir aquest ofici, el qual només s’aprèn treballant, i del qual crec que mai acabes d’aprendre-ho tot perquè cada dia és diferent i hi ha alguna cosa que fins i tot pot arribar a sorprendre’t.

La novel·la del Miquel Esteve, NO DEIXIS MAI DE MIRAR AL CEL , que ha publicat Columna, ens dóna a conèixer les agències matrimonials, un negoci que amb les xarxes socials semblava obsolet, però que no ho està. Molts pensen que els intermediaris podem ser abatuts, sobretot per com avança la tecnologia, però tenir algú al teu costat que no és una màquina, que vibra, que té sentiments, que escolta, que et dóna la mà, i que comparteix les alegries, els èxits i les derrotes, ja és un plus que la tecnologia no crec que pugui donar-nos, almenys de moment. I per això m’ha encantat que aquest thriller impecable, original i molt ambiciós, d’un autor que escriu meravellosament bé i que ho ha demostrat ja en les seves anteriors novel·les, hagi escollit com a teló de fons una agència matrimonial.

És una novel·la que té ritme, que té un cadàver, la Imma Esparza, a qui troben morta en un banc amb una nota que diu “NO DEIXIS MAI DE MIRAR AL CEL” i una targeta d’una agència matrimonial en el seu moneder: Nirvana. Hi ha un inspector, l’Adolf, que amb l’ajuda de l’Ester, advocada de l’administració de justícia, vol resoldre aquest cas estrany. No vull explicar més d’una novel·la que tant a l’editora com a mi ens ha encantat perquè no és un thriller convencional, tot i que en té tots els ingredients. L’autor, de manera magistral, ha aprofundit més i ha sabut combinar aquests ingredients amb d’altres que li donen al llibre un to diferent, fresc i amb un punt d’originalitat que ens obre les portes a un tipus de thriller nou, que no sabem anomenar encara, que capta als ja amants del gènere i a molts altres. Per això estic tan segura que aquest llibre ha de funcionar. Vols saber qui va matar a la Imma Esparza? Vols conèixer debilitats humanes que tots tenim però que no mostrem? Aquesta és la novel·la ideal per a aquells lectors que els agrada el misteri però volen alguna cosa més. Ideal per anotar a la llista de llibres per Sant Jordi.

Qui no ha sentit por alguna vegada? La por és una emoció i la podem sentir a causa de moltes coses. Jo sempre he pensat que la por és negativa, però hi ha especialistes que opinen que no, que la por és una emoció bàsica i primària, ja que es troba a totes les cultures. És una emoció desagradable, perquè ens fa sentir malament, encara que a molta gent li encanta passar por veient una pel·lícula, pujant a les atraccions més altes o assumint reptes que abans de fer-los et donen gairebé pànic. He de ser honesta i la nova novel·la de la Malenka Ramos, que canvia de registre totalment, m’ha posat els pèls de punta, en alguns moments he passat por i, m’ha sorprès tan gratament que crec que els amants del thriller no poden perdre aquesta nova novel·la que acaba de sortir al mercat amb el títol Lo que habita dentro, sota el segell Plan B d’Ediciones B. M’ha encantat la frase per vendre el llibre: O T’OCUPES TU DEL MONSTRE O EL MONSTRE S’OCUPA DE TU.

UN JOC DE NENS QUE PAGARAN TOTA LA VIDA.

Octubre 1987, Sant Petri (Costa de la Mort).

És nit de bruixes i un grup de nens entra a l’antiga casa Camelle, un lloc abandonat del qual s’expliquen terribles llegendes. Però la casa guarda un fosc secret i un pou del que penja una bombeta que no hauria d’haver funcionat.

Un, dos, tres, us atraparé…

Les nits es converteixen en una lluita per sobreviure a les visions, les esgarrapades a l’armari i els sorolls sota el llit. Dos dels nois desapareixen i alguna cosa els persegueix.

Tinc pedres, Enma… Moltes pedres…

Actualment tots aquests nens i nenes són adults, però mai s’han pogut desprendre de les seves visions i dels terribles esdeveniments que van viure sent tan joves.

La casa Camelle està en obres i algú ha obert el pou…

Els missatges i les visions de nens fantasmals els persegueixen amb més intensitat.

Ell ha tornat… En Bunny, el cruel…

Aquí en podeu veure el Booktrailer: https://www.youtube.com/watch?v=LSA-F96xNNo

Crec que no hi ha emocions positives o negatives (això diuen alguns manuals), ja que sempre és positiu sentir qualsevol emoció perquè tenen algun tipus d’utilitat i, nosaltres hem de sentir les nostres emocions amb llibertat en lloc de reprimir-les o tractar de controlar-les. El problema amb les emocions apareix quan ens limiten per a fer allò que desitgem, i us asseguro que la por paralitza, però la Malenka Ramos amb aquesta novel·la ho ha fet tan bé, que per molt que tremolis, vols seguir llegint, enganxat a les pàgines i a un coixí que puguis prémer ben fort. Que la por no ens paralitzi mai, ni en la lectura ni a la vida. Així que per als més curiosos i amants de sentir aquest punt de por gratificant, no us perdeu a una de les noves autores de thriller que ve trepitjant fort.

Mai no m’han agradat les pel·lícules de terror, sí les de suspens, aquelles que fins i tot et posen un pèl nerviós i el teu cap pensa “tanco els ulls perquè no puc més”, però una energia que no saps d’on surt et manté amb els ulls oberts i gaudint de passar angoixa. Que difícil és la gestió de les emocions!

Sembla ridícul que a molts ens agradi passar por, o angoixa, sigui amb una pel·lícula, un llibre, pujant a l’atracció més alta o tirant-nos en paracaigudes. Busquem els límits, encara que he de confessar que des que vaig complint anys m’he tornat més poruga. Sempre he estat prudent, perquè enganyar-nos, l’aventura i el risc no són el meu camp, encara que el meu dia a dia sigui semblat a una pel·lícula d’Indiana Jones, on cada dia sorgeix un problema diferent que s’ha de batallar, i una emoció amb la qual bregar. Potser sóc més aventurera del que creia, perquè no fa falta anar a la selva per lluitar i posar-nos l’adrenalina a límits insospitats. Per sort, moltes vegades és per arribar a bon port, però el camí no és fàcil. No obstant això, qui ha dit que tinguem por? (more…)