Blog de Bruno

Aquest llibre torna a ser especial per a mi, perquè tinc un particular storytelling amb l’autora i això fa que aquest també sigui un d’aquells llibres que t’aporten alguna cosa més. Treballar amb l’Alba no ha estat, per a mi, una feina, sinó que ha estat un plaer. I conèixer-la també ha estat una altra de les coses especials que m’han passat en els últims mesos. Quan vaig rebre un e-mail amb la signatura de Hope, fet que ja em va cridar l’atenció, vaig pensar que algú que signa amb la paraula esperança, per a mi, ja és algú que té coses a dir. I, efectivament, va ser així tot i que rebem molts correus d’autors que volen que els ajudem amb el seu manuscrit i moltes vegades hem de dir-los que no perquè no podem assumir tanta feina, perquè aleshores no seríem d’ajuda, sinó tot el contrari. El correu de la Hope em va cridar l’atenció i vaig anar al seu blog per llegir el que escrivia; vaig descobrir una veu fresca, diferent i sòlida que va fer que em desplacés fins a Blanes, fins a casa seva, per conèixer-la. No acostumo a fer-ho, però vaig tenir un pressentiment i vaig voler ‘ajudar’ a aquesta persona a que el seu somni fos real. No obstant això, la Hope, que és el pseudònim de l’Alba Saskia, una noia de 25 anys que ha escrit una novel·la amb una història de superació semblant a la seva, ja tenia les portes obertes al món editorial perquè va ser una de les deu finalistes del Premi Planeta. Ells mateixos van veure, com vaig fer-ho jo, que darrere d’aquesta novel·la hi havia una veu única, diferent i potent.

L’Alba té una malaltia que només pateixen 80 persones a tot el món: la Síndrome de Brown Vialetto Van Laere, una estranya malaltia neurodegenerativa. Però ella somriu, és una dona forta, radiant, feliç, i amb moltes il·lusions que la van portar a escriure el llibre CON UN PAR DE ALAS, que ja és a les llibreries. Es va iniciar en l’escriptura per a mantenir-se activa ja que arran de la seva malaltia va perdre audició, va estar ingressada i no podia ni caminar ni menjar. El seu bloc Infinity Hope la va salvar, juntament amb el suport incondicional de la seva família, que és qui mai et falla i sempre està per al millor i el pitjor. Així doncs, l’Alba va escriure un bloc meravellós i després, es va atrevir amb aquesta novel·la que va destacar entre els centenars d’originals que arriben al Premi Planeta i que l’editora Lola Gulias no va deixar escapar. De totes maneres, l’Alba va permetre que l’ajudés en el camí del món editorial i, tot i tenir ja les portes obertes, va confiar en la nostra feina, després d’aquella trobada, per a mi inoblidable, a casa seva a Blanes, al costat de la seva germana, que és una bellíssima persona i en aquell moment estava embarassada, i, ens va cuinar unes pastes estupendes perquè ens sentíssim com a casa tant jo com el meu pare, que em va acompanyar, i també el meu fill, que aquesta ocasió va venir amb mi, cosa que mai fa, però tot passa per alguna cosa. Aquesta trobada va ser especial per als tres i espero que per a l’Alba també. Ara comença de debò la cursa de fons i espero que puguem aconseguir que molts lectors d’arreu del món llegeixin aquesta història.

No és una història d’autoajuda, però sí que és una història de superació per a tots aquells que creiem que sempre hi ha esperança. És la història de la Lía, qui després de viure a Tarifa una estrepitosa història d’amor amb l’Hugo, torna a Barcelona feta miques. La Manu, la seva amiga, l’acull i li dóna trenta dies per refer-se. Mentrestant, la Perpètua, la mare de la Lía, aliena al drama que viu la seva filla, continua enviant-li cartes a Tarifa creient que segueix allà. L’ajuda incondicional de la Perpètua i de la Manu serà crucial perquè la Lía pugui començar una nova vida, sobretot quan la Maria, una antiga amiga amb qui va compartir anys d’estudi en una escola de ballet, apareix i es converteix en el pont per construir un futur professional fent el que estima: ballar. I en Marcelo, un guapo jugador de waterpolo, estarà disposat a acompanyar-la en aquesta nova dansa que és la seva vida.

De vegades, sembla que tot vagi malament, que el cel es tenyeixi de gris i no hi hagi manera de poder veure la llum del sol però, amb aquesta novel·la, on l’amistat juga un paper important i també, la força per assolir un somni, l’Alba aconsegueix transmetre’ns que qui vol, pot. Que sempre hem de tenir esperança. Que si fas el que vols i el que sents, arribes fins on vols arribar. Per aquesta raó, aquesta novel·la és per a tots els públics, perquè desborda ESPERANÇA, que és el que porta tatuat l’Alba a la seva pell i el que amb molt de talent ens transmet amb aquesta novel·la, amb una història aparentment d’amistat i de superació, però que està tan ben explicada, amb una veu tan ferma, que no pot deixar indiferent a ningú. No és una autora més, és el descobriment d’una nova veu. Felicitats Alba, per haver arribat fins aquí, per haver deixat que t’acompanyés en aquesta aventura tan especial en la qual només hem començant a desplegar les ales, perquè espero que juntes puguem volar fins molt lluny, com et mereixes, i amb la banda sonora de la cançó del Diego Torres, que sempre em fa pensar en tu.