Blog de Bruno

La setmana passada llegint El País no podia deixar de pensar en l’última novel·la juvenil de la Care Santos, VERITAT, que és la continuació del seu llibre MENTIDA, premi Edebé de Literatura Juvenil i un autèntic bestseller. VERITAT tracta de com l’Èric surt del correccional de menors després de quatre anys d’internament, i és absolt del càrrec d’assassinat al qual va ser injustament acusat quan tenia 14 anys. A MENTIDA entens a l’Èric i vols que surti en llibertat perquè és innocent, i a VERITAT veus la dificultat que té per ser acceptat per la societat. És just?

Llegint la novel·la pensava que no, però, llegint la notícia d’El País sobre el violador del barri de La Paz de Madrid, pensava diferent, perquè aquest violador, després de violar a més de 18 noies i matar-ne dues, va ser posat en llibertat un cop va complir la seva condemna perquè els psicòlegs li van diagnosticar penediment, però li va faltar temps per tornar a violar i matar. Potser és un cas extrem, però lamentablement no és un cas aïllat. Ningú ha de ser jutjat pel mateix patró, però és difícil poder ‘perdonar’ a algú que mata i viola, ho lamento, però ho sento així. Entenc que tots podem canviar i millorar, per tant tothom tindria dret a una segona oportunitat. En la meva opinió, el ‘violador de l’ascensor’ no la mereixia, ni la mereix, però en canvi l’Èric sí i, a la novel·la de la Care Santos es narra com la reinserció en una societat carregada de prejudicis resultarà una realitat encara més dura: no tornar a caure en la delinqüència quan el teu entorn sembla entestat en això, continuar els estudis, trobar una feina, allunyar-se del barri,… La Xènia va ajudar-lo a superar unes barreres que veia infranquejables, però… Serà l’amor una força suficient per superar les dificultats ara?

La Care Santos torna a escriure sobre un tema de debat, espinós, el qual s’ha de tractar amb cura, i intentar no generalitzar, encara que costi. No obstant això, l’Èric mereix aquesta oportunitat i ell lluita per ella. Un exemple a seguir, sens dubte, i tant de bo aquesta novel·la sigui un motiu de reflexió per a joves i adults.

Tots depenem, encara que no ho vulguem, del temps. A mi em falta temps per tots els costats. Haurien d’existir els dies de 48 hores per poder arribar a tot i fer tot el que m’agradaria. Sento el pas del temps amb l’edat, un any més i sembla que les hores passin cada vegada més ràpides, o jo vaig més lenta, mai sé què pensar. També intento aprofitar al màxim aquells moments que m’agraden, que no voldria que acabessin mai: els retrobaments familiars, els caps de setmana amb els meus, les hores d’esport, el cafè amb els amics, les postes de sol al costat del mar. Els anys passen i sense adonar-nos-en ens trobem amb quaranta i tants anys i pensant que és millor complir-los que no fer-ho.

Encara que després de llegir el llibre EL LADRÓN DE MINUTOS de David Lozano, vaig pensar que potser no estaria gens malament que el dia del meu aniversari desaparegués del calendari i es pogués parar el temps i l’edat, i així no haver de preocupar-me per aquesta sensació que la vida se m’escapa de les mans. Però això segur que tindria conseqüències, igual que el que li passa a l’Edu, protagonista del llibre, que té deu anys i no li sembla gens bé que li robin el dia del seu aniversari, i el que intenta és recuperar-lo. Per a fer-ho, va a la Botiga de les Coses Prohibides, on aconsegueix la Succionadora de Temps, capaç de robar minuts fins aconseguir recuperar un dia complet. Sembla fàcil i, sense pensar en les conseqüències, comença la caça de bons moments… d’altres. Així, poc a poc, es converteix en un autèntic addicte a aquells minuts de felicitat aliena i deixa de viure el present. Abandona la seva millor amiga, els seus companys, deixa de jugar a futbol, descuida els estudis… i cau en una infelicitat i en un egoisme dels quals no desperta fins l’últim moment, quan es veu obligat a decidir a què dóna valor a la vida.

Una incursió magistral de Lozano al món dels més petits, amb una història divertida però que dóna valor als valors, i ja només per això, val la pena no perdre-se-la.