Blog de Bruno

Tinc la sort de poder treballar en una cosa que m’agrada, de viure envoltada de llibres i intentar que aquestes històries que arriben a les meves mans, que m’emocionen, em commouen i em fan reflexionar, tinguin l’oportunitat d’arribar a les mans de molta més gent. Moltes vegades penso que és una responsabilitat massa gran, perquè no tots els gustos són iguals, ni tots pensem igual, ni a tots ens fa vibrar el mateix. Però sí que hi ha un denominador comú per marcar, d’alguna manera, allò que creiem que hauria de ser publicat i, segur que ens equivoquem molts cops, tant per bé com per mal, però només equivocant-nos conscientment aprendrem. Només espero que aquesta vegada, amb l’obra de l’Empar Fernández, HOTEL LUTECIA, no m’hagi equivocat perquè al llegir-la ens vam enamorar tots de la història i de com estava explicada. Sobretot del com estava explicada, perquè al llegir-la hi ha moments en què se’m va posar la pell de gallina, moments en què vaig notar l’angoixa dels personatges que esperen en aquest hotel notícies sobre les seves famílies, i moments en que no pots evitar pensar que tan de bo no es repeteixin aquests fets històrics que només ens van portar terror i violència. Per evitar-los hem d’evitar caure en un passat gris, on la repressió, la imposició i l’autoritarisme van desembocar en una de les pitjors èpoques de la nostra història.

Per l’Hotel Lutecia de París, tancat actualment per reformes, van passar escriptors famosos, era un luxós hotel de l’art déco, però al mateix temps, també va tenir la seva part fosca perquè va ser la seu de l’Estat Major de l’Alemanya nazi i després, va ser un centre d’acollida dels supervivents dels camps de concentració. És en aquest hotel on l’Andreu Ribera, el protagonista de la novel·la, va quan surt del camp de concentració de Dachau en acabar la Segona Guerra Mundial, per aconseguir notícies de la seva dona, la Rosa. Allà, a l’Hotel Lutecia, la Creu Roja acull als deportats i organitza tota la informació que arriba a la capital: interminables llistes i relacions de morts, de desapareguts i, les més esperades, les dels supervivents.

L’Empar Fernández s’atreveix amb un registre nou i ens presenta una saga familiar marcada per una història d’amor impossible, magníficament ambientada a l’Espanya i la França de la Segona Guerra Mundial i narrada amb una gran sensibilitat. Una novel·la que explica la vida d’un republicà català exiliat, l’Andreu Ribera, que va a parar al camp de concentració nazi de Dachau i que, en acabar la Segona Guerra Mundial, no pot tornar a Catalunya i es veu obligat a començar una nova vida a la Provença francesa. Una obra escrita en dos temps, el primer és la història de l’Andreu i el segon, ja al 1969, és la de l’André, el fill de l’Andreu, que viatja fins al Poble-Sec, l’emblemàtic barri de Barcelona, ​​a la recerca de respostes. Dels llavis del seu avi Andrés coneixerà els tèrbols secrets de la família Ribera.

Una novel·la intensa que ens narra la realitat més cruel d’una època, que commou al lector però alhora, ens envolta amb una ambientació entre París, la Provença francesa i Barcelona, ​​amb una aroma relaxant de lavanda i una escriptura elegant, profunda, i clara que no deixarà indiferent a ningú. Grans personatges, una narrativa excepcional i un marc històric nefast relatat a la perfecció perquè mai més pugui repetir-se.

Segle XIV, època medieval i Barcelona, ​​són tres paraules que em porten molt bons records. Un dels primers èxits de l’agència portava aquests tres ingredients, i ara que l’agència compleix 15 anys, miro enrere i L’ESGLÉSIA DEL MAR segueix sent el llibre que ha marcat un abans i un després per a mi. Ara diuen que hi haurà segona part i la veritat és que em fa pena saber-ho i no poder estar implicada, però la vida de l’agent és així. La fidelitat dels autors depèn de moltes coses, i tot i que la intenció és sempre tenir una relació duradora no sempre s’aconsegueix.

No obstant això, cada vegada que hi ha un nou llibre, la il·lusió és màxima, i això m’ha passat amb LA FILLA DE LILITH de la Glòria Sabaté, que ens parla de la Barcelona medieval i de les seves moltes intrigues. Amb personatges realment molt ben traçats, i amb diversos misteris per descobrir, la Glòria ens convida a llegir una novel·la històrica amb un misteriós assassinat i les pors i supersticions que la gent tenia en aquesta època i que arribaven a marcar la vida de molts. Una novel·la addictiva, i molt ben escrita, que és una estrena fantàstica d’una autora que promet. I que espero que la nostra relació sigui duradora i reeixida, ja que ha començat amb les tres paraules màgiques, i la màgia, com ella explica en la seva novel·la, viu entre nosaltres i té diferents formes. És un bon començament, sens dubte, en tots els sentits.

La nostàlgia és una emoció, un sentiment, que segur tots hem sentit alguna vegada. A mi se’m barreja amb l’enyorança per les coses que ja no tinc, i sobretot dels temps passats, on el meu record és de ben estar, de felicitat completa. Enyoro els estius amb els meus avis, que ja no hi són, els àpats familiars on no hi faltava ningú i a la taula hi havia menjar barrejat amb il·lusió, i com cuinava la meva àvia, recordo el seu gaspatxo i les seves paelles com el millor dels menjars. Els sopars dels divendres, els caps de setmana, amb els meus germans i els meus pares, quan menjàvem porcions de pizza d’una botiga petita del carrer Roger de Flor, i era el nostre festí de final de setmana, mentre vèiem junts al programa Un, dos, tres.

Tots aquests records nostàlgics, juntament molts més que podria enumerar fins avorrir, però que si segueixo, potser m’emocionaré, me’ls ha despertat llegir una novel·la com TEMPS DE LLUM, de Sílvia Tarragó, publicada per Umbriel en castellà i per Columna en català.

La Sílvia Tarragó, l’autora, aconsegueix transportar-nos al 1940, amb la inauguració de les primeres galeries subterrànies a Europa, la luxosa Avinguda de la llum, a la Barcelona de postguerra. La Julia és la protagonista i serà la testimoni de l’evolució de la galeria i dels diferents comerciants que la componen. La Rosita, filla dels pastissers, viurà el seu primer amor amb l’acomodador del cinema que hi havia dins de les galeries. Una estranya dona que obrirà una botiga de màquines d’escriure, (recordeu les Olivetti?). Una perfumera que es relaciona amb els homes poderosos del règim, i un ferroviari poeta. Veurem com les històries d’aquests personatges creixen i s’entrellacen construint un submón ple de passions i odis, però que va canviant, dècada a dècada, sentint l’emocionant batec de la Barcelona de la postguerra fins al final dels vuitanta. Una novel·la coral, on Barcelona torna a ser el teló de fons, però que les relacions humanes i l’amor, són el tronc principal d’aquesta novel·la per explicar-nos una època de tornar a començar, i l’esperit dels comerciants després d’una dura guerra. Una altra novel·la per a tots aquells que els agrada assaborir dels seus records i compartir-los, i que es llegeix ràpidament i et deixa amb ganes de més.

Aquests dies hi ha un anunci a la televisió que quan l’escolto, m’encanta. És el del 75é aniversari d’El Corte Inglés. Una música genial, nostàlgica, que em fa pensar en quan era petita, en la meva àvia que es dedicava a cosir, i ens feia disfresses fantàstiques, i jerseis de llana, que a mi em picaven per tot arreu, però que ara recordo amb enyorança. No m’han agradat mai els grans magatzems, sempre he defensat la petita botiga de barri davant del gran monstre, però m’agrada l’anunci i confesso que diverses vegades anar a comprar a uns grans magatzems m’ha tret de dificultats. No obstant això, les petites botigues que sobreviuen, que defensen el seu negoci dia a dia, són les que admiro. I algunes d’elles, van començar del no-res i ara són grans botigues, amb gran nom, i centenàries.

Aquest és el cas de la botiga Santa Eulàlia, de Barcelona, ​​de la qual Núria Pradas ha novel·lat la fantàstica història d’una família, que malgrat les dificultats, ha sabut reinventar-se i perdurar. La novel·la SUEÑOS A MEDIDA (Suma de Lletres), i en català, SOMNIS A MIDA (Columna) és una història fascinant d’un negoci familiar que fa front als reptes de l’alta costura, en una societat que s’encamina cap a una guerra. Una botiga on tot és possible. Un somni empresarial, dues dones marcades per un mateix amor, per l’amistat i les primeres desfilades de moda a la cuitat. Glamur, amor, elegància i un somni. Així assistim al naixement de la primera col·lecció de Santa Eulàlia, la seva primera desfilada, la seva projecció internacional i el seu trasllat al Passeig de Gràcia. De la mà de la Laia, la filla d’una de les costureres de la casa de modes, recorrerem la Barcelona dels anys 20 i dels anys 30, i coneixerem a uns personatges que ens traslladaran als moments decisius de la història de la ciutat i del món de la moda.

La gran novel·la de Barcelona d’aquest Sant Jordi per a qualsevol generació.