idioma
ca

Blog de Bruno

Sandra Bruna Agència Literària

HI HA UN AMIC EN TU

Autor: Sandra Bruna Thursday 18 January 2018

Quantes vegades he parlat d’amistat en aquest Blog, i és inevitable fer-ho, ja que moltes novel·les que m’agrada recomanar tenen l’amistat com un dels seus temes principals. Per mi és una cosa importantíssima, ho ha estat sempre, i per això he tingut moltes decepcions, perquè el meu concepte de l’amistat és tan gran, que sempre pensava que havia de ser recíproc, i no és veritat. L’amistat cadascú la viu a la seva manera, i no pots exigir a ningú que la visqui com tu. Per a mi un amic és un tresor, és algú que t’acompanya en els moments bons i en els dolents, amb qui pots parlar de tot i de res, qui et sap escoltar i amb qui compartir silencis.

La vida m’ha ensenyat que amics de veritat n’hi ha pocs, i que cal ‘esforçar-se’ per conservar-los. Vivim entre molts coneguts que ens fan riure i passar bones estones, però els AMICS en majúscules els podem comptar amb els dits d’una mà, almenys jo. Una de les meves alegries més grans és haver pogut recuperar una amistat que vaig perdre pel camí per un error que encara he de acabar d’entendre, però que segur vaig cometre. Ha tornat a la meva vida i la vull agafar i no perdre mai més, aquesta és la meva amistat de tota una vida. És veritat que he fet noves amistats últimament, moltes relacionades amb l’esport, que em fan feliç i que espero que es quedin i siguin de les de veritat. Tant de bo puguem aconseguir-ho, és un dels meus reptes.

I en aquesta etapa, una de les grans amistats que tinc ha estat amb l’autora de la novel·la que avui tinc el plaer de recomanar; TAL COM ÉREM/ TAL COMO ÉRAMOS de la Sílvia Tarragona. Ella em va demanar suport i l’hi vaig donar, i vam passar moltes tardes amb un Poleo Menta explicant-nos la vida i construint aquesta novel·la, que ella ha escrit magistralment i que no deixa de ser un cant a l’amistat, a les relacions profundes i estables, com la família i els amics de sempre, els que hi són. No deixa de ser una recerca de la vida perfecta, la qual la protagonista s’adona que no existeix, però aprèn que cal saber a qui tries perquè estigui al teu costat i a qui t’agafes per a superar les dificultats i compartir les alegries. La Sandra, la protagonista d’aquesta novel·la, narra el poder de les relacions humanes, la lluita contra l’adversitat, el enamorar-se de la persona equivocada i el plaer de comptar amb uns amics amb els quals refugiar-se, plorar, i seguir endavant. Sempre cal seguir endavant i TAL COM ÉREM / TAL COM ÉRAMOS és un exemple de superació que ens deixa un bon gust de boca, ni dolç ni amarg, i que la meva estimada amiga Sílvia ha treballat perquè no ens deixi indiferents, perquè toqui, remogui i, això no és gens fàcil. A més de reflexionar, la novel·la ens fa passar una molt bona estona. Felicitats Sílvia, prova més que superada.

L’ANY DE L’AMISTAT

Autor: Sandra Bruna Thursday 21 December 2017

Només falten quatre dies per Nadal i per començar un petit descans, que la majoria agraïm després d’afrontar l’últim trimestre de l’any. Ara toca recordar totes les coses bones que hem viscut i agrair i col·leccionar aquests moments i, col·locar-los en el nostre àlbum de la vida per no oblidar. Per a mi el 2017 ha estat un any de retrobaments amb amics de l’adolescència i amb amics que per diverses raons semblava haver perdut i que he pogut recuperar, que tornen a estar al meu costat. Tinc una segona oportunitat que la vida m’ha regalat i que no penso desaprofitar, perquè a mesura que passa el temps valores més totes les persones que t’envolten, i tries millor a qui vols tenir al teu costat i a qui no. Per aquesta raó, tenir a una de les meves millors amigues una altra vegada a la vida és un regal, haver pogut recuperar una amistat truncada, també ho és, i poder ampliar la llista de nous amics, aquells que han demostrat que sempre hi són, amb els que hem compartit moments de tota mena, és el colofó ​​per batejar el 2017 com l’any de l’amistat. Com a la novel·la de la Care Santos, MITJA VIDA, guanyadora del Premi Nadal només començar l’any, els retrobaments amb amistats del passat sempre remouen emocions per bé o per mal.

El 2017 ha estat, també, un any de superació, de treball personal amb mi mateixa, i gràcies a llibres com TU PODER NINJA de l’Eva Sandoval he pogut ser més flexible amb mi mateixa i entendre millor que no cal lluitar per aconseguir els teus somnis. També ha estat un any d’aprenentatge, de recerca, i amb l’ajuda del llibre d’en Francesc Miralles i de l’ Héctor García, IKIGAI, he trobat el que em motiva a moure’m d’una manera determinada a la vida. I en aquestes estones de placidesa lectora m’han acompanyat personatges brillants com en Guille i l’Amalia, que l’Alejandro Palomas ha creat perquè entrin a les nostres vides i s’hi quedin, o la Rebecca, la protagonista de la novel·la de la Bárbara Alves, amb la qual he rigut com mai amb un pot de Nutella a la tauleta de nit. I també moltes més novel·les trepidants com les de la Paz Castelló, la Núria Pradas, la Susana Rodríguez Lezaun, la Carmen Conde, l’Esther Sanz , en Gabriel García Oro , en Xulio Ricardo Trigo o la Sílvia Tarragó que han omplert aquest any de bones lectures, aportant cadascuna d’elles alguna cosa bona per a aquesta capseta de records que juntament les meves vivències, tancaran el 2017 amb un somriure. Perquè els llibres són els meus companys de viatge en tots els sentits, i em sento afortunada de poder estar envoltada d’aquest regal cada dia.

La meva recomanació d’avui és que aquest Nadal no faltin llibres a cap llar, són un dels millors regals que podem fer, perquè llegir és viure, entendre, educar, gaudir, reflexionar i divertir-se. Així que us deixo el millor catàleg perquè pugueu triar un llibre per a cada persona estimada, segur que us ho agrairà.

Bon Nadal i un meravellós 2018 per a tothom!

SABER PERDONAR I DEMANAR PERDÓ

Autor: Sandra Bruna Thursday 9 March 2017

El dia 6 de gener, dia especial perquè és el dia de Reis, és un dia que a casa celebrem i molt. Aquest any, va ser encara més especial perquè atorgaven el Premi Nadal a la Care Santos, autora i amiga, amb una novel·la que m’ha fet pensar molt sobre els temes principals de la mateixa; el perdó i la culpa. Quan la Care em va dir la cita que l’havia inspirat de Joan-Carles Mèlich: ‘NOMÉS ES POT PERDONAR L’IMPERDONABLE’, vaig saber que la novel·la que ens presentaria seria brillant i no em vaig equivocar.

MITJA VIDA és una novel·la que, a través de la vida de cinc amigues al llarg de trenta anys, ens retrata una generació de dones en l’Espanya de la dictadura i la transició. Un homenatge a aquestes dones d’una època on la hipocresia i el quedar bé s’enfrontaven a l’amor i a la llibertat. Cinc vides diferents, unes amb èxit i altres no, però que un acte succeït en la seva època d’adolescents les marca per sempre. La gestió de la culpa i del perdó és l’eix d’aquesta novel·la que farà que molts no deixem de donar-li voltes després de la seva lectura. Has perdonat l’imperdonable alguna vegada? Demanar perdó no és fàcil però, a mesura que m’he fet gran, penso que no val la pena no perdonar, i que val molt la pena saber demanar perdó, viure tranquil·la i bé amb tothom. Aquesta novel·la és l’exemple perfecte de que la vida dóna moltes voltes i que el millor és poder sentir-se bé amb un mateix per poder ser feliç i fer feliços als altres.

Aquest any, el vaig començar genial però també vaig acabar l’any recuperant una amistat molt important per a mi i la qual no vull tornar a perdre. Potser encara queda alguna conversa pendent, però visc amb la il·lusió d’haver recuperat una cosa tan valuosa com una de les meves millors amigues de l’adolescència. La lectura és la gran companya d’un viatge com la vida i, quan forma part d’ella, tot encaixa, com un puzle màgic. Sense voler, comprens moltes coses i entens que res passa perquè sí, com una altra bona amiga m’ha ensenyat.

Gràcies Care Santos, per una novel·la tan meravellosa que també és un homenatge a l’amistat i que ens deixa empremta. Un Premi Nadal d’alt nivell que no decebrà a ningú.

ELS DIFERENTS COLORS DE L’AMISTAT

Autor: Sandra Bruna Thursday 16 February 2017

Avui s’ha aixecat el dia amb el cel d’un color tan especial, un rosat intens barrejat amb el blau del començament del dia, que no he pogut evitar pensar en tu. Aquest mes ha fet ja cinc anys que vas marxar, però aquest cel m’indica que estàs en un lloc bonic, on ens retrobarem, n’estic segura. Ja fa molt que he perdut la fe religiosa, però he guanyat la fe en les persones, creure en les persones que creuen, gaudir del present i a donar afecte cada dia als que estimes i al món en general, no cridar quan hi ha trànsit, no enfadar-se quan hi ha cua a la carretera i, somriure encara que algú et faci sonar el clàxon perquè vas poc a poc. Això és el que feies tu, somriure. No oblido que cada vegada que ens vèiem, com que eres molt més alt que jo, em donaves un petó al front amb tant d’afecte que m’arribava a l’ànima i, m’alegraves el dia, per dolent que fos. Feies feliç als meus germans, els teus millors amics, i eres un més de la família. Però el color d’aquest cel em diu que, siguis on siguis, estàs bé, que aquest cel el pintes tu per a guiar-nos i recordar-nos que tot va bé, que gaudim del que tenim, que creguem en les coses boniques, tot i que hagi moltes coses que no funcionin com voldríem però, que si creiem que podem canviar-les, ho aconseguirem. Et trobem a faltar i, per molt que el temps passi, sempre hi ets, al millor dels meus records, com una persona de deu que va marxar quan no li tocava.

Per això, la novel·la de la Sílvia Soler, ELS VELLS AMICS, publicada per Destino i Columna, m’ha recordat tantes coses del passat, el valor que té l’amistat de debò. La seva història, com totes les de la Sílvia, et fa reflexionar sobre les relacions humanes i com de complicades poden ser, de vegades, o com de complicades ens les fem nosaltres mateixos. A través de cinc estudiants de belles arts que viatgen a París per a visitar la gran exposició que es va fer sobre en Paul Gauguin al Grand Palais a finals dels anys vuitanta, entrem en la història d’un viatge que pretenia ser el típic viatge de final de curs, amb joves units per l’amor a la pintura i, que acabarà convertint-se el gran viatge de les seves vides. A partir d’aquest viatge, neix una amistat tan forta entre els cinc que tots pensen que durarà per sempre, que és una amistat infranquejable, d’aquelles que res ni ningú pot trencar, però la vida passa, i els protagonistes hauran d’entendre que no tot és tan fàcil, que la vocació artística que els va unir no els tracta a tots per igual, i això han d’assumir-ho. I, a mesura que la vida avança, és més exigent, entren persones noves en les vides de cadascun que ens canvien i, potser, ens desencadenen a decisions que abans no haguéssim pres. Hi ha moments en la vida, diversos, on has de triar, i és davant d’aquests moments on descobreixes les veritats i, on la vida et posa a prova.

Una novel·la que agradarà a un gran públic, als fans de la Sílvia Soler, que ja en són molts, sense cap mena dubte. Però animo potser a un públic més jove a que llegeixi aquesta novel·la, perquè es poden sentir molt identificats i descobrir, per a mi, una de les millors veus catalanes del moment.

VIVIM EN UN MÓN REAL

Autor: Sandra Bruna Thursday 29 September 2016

El curs ja ha començat, de fet ja portem tres setmanes, i l’adaptació de cada nen és diferent. Com a pares esperem que, si hi ha canvi d’escola, com ha estat en el meu cas, el nen, perdó, l’adolescent, s’adapti bé, faci amics i sobretot, s’envolti de bons companys. Les amistats a aquesta edat són importants, bàsiques diria, perquè passar de ser nen a adolescent no és fàcil, i hi ha molts ‘inputs’ que poden afectar la vida diària. No m’agradaria ser una mare pesada però tampoc una fresca i, la mesura justa és complicada d’aconseguir. Potser els que ja hagin passat per a això puguin ajudar-nos als pares novells a afrontar aquesta nova etapa.

Per aquesta raó, al llegir el llibre d’en Santi Baró, MEMORIAS DE UN CADÁVER, he sentit la necessitat de recomanar-lo a tots els adolescents que conec i també, als seus pares. La Bela, la protagonista, no aconsegueix adaptar-se i no té amics. No li troba sentit a la vida i té moltes pors que no aconsegueix vèncer. Es pensa que l’única sortida és tancar els ulls i deixar-se portar però,  és realment aquesta l’única sortida?

bruno_fotocadaver

En Santi Baró sap com tractar aquest tema tan delicat sense ferir sensibilitats i posant en negre sobre blanc un problema que més d’un adolescent pot haver patit sense que els del seu entorn se n’hagin assabentat, perquè no tots vivim ni veiem les coses de la mateixa manera, però hem de fer un esforç per posar-nos en la pell de l’altre i donar un cop de mà si cal. No només els educadors han de treballar aquest tema a l’escola, sinó també els mateixos pares som els primers que hem d’educar amb valors als nostres fills i, donar-los armes per ser forts però també, per saber empatitzar, ajudar i no fer mal als que t’envolten.

Amb aquesta lectura ja estem donant un primer pas, i felicito Ediciones SM per tenir la valentia de publicar un llibre amb un tema dur, però que no és aliè a ningú i, que si es tracta amb respecte, sensibilitat i aquesta empatia que en Santi té amb el seu públic, crec que fins i tot és necessari. Una brillant novel·la que t’ajuda a reflexionar sobre la vida i la mort, sense que gairebé te n’adonis.



Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies