Va sortir la notícia, abans de començar el Mundial, del que cobraria cada jugador de la Roja si el guanyaven. Era una xifra escandalosa, per a mi indignant, i fins i tot vaig arribar a pensar “millor que no guanyin” atès que encara hi ha molta gent immersa en una crisi galopant i aquests diners destinats al futbol em semblen realment una aixecada de camisa.

Gent que es queda sense casa, nens sense poder fer un àpat calent al dia perquè s’acaba el col·le i allà és l’únic lloc on mengen calent (gràcies a les beques menjador) donat que a la seva casa no s’ho poden permetre, reducció dels medicaments que passen per la Seguretat Social, que tots paguem, i moltes famílies que han de mirar-se els nombres dues i tres vegades per poder veure si poden o no sortir de les seves ciutats per fer unes mini vacances, que sempre són bones per a tothom, i poder fer una escapada o donar-se un gust amb la família és sa i recomanable. No obstant això, no tots poden fer-ho i quan segueixes sentint notícies com les xifres dels jugadors de futbol, a mi se’m posa la pell de gallina perquè només em passa pel cap el que es podria fer només amb la meitat d’aquests diners. I em sap greu que sempre surtin mal parats els futbolistes, perquè en altres sectors també s’estan cobrant xifres desmesurades i no es diu tant, i per això sempre paguen els plats trencats els pobres futbolistes, que tenen la sort de treballar en un ofici valorat per tothom i no són ells els que han fet les normes. Però qui és el que posa les xifres a cada cosa? Podríem valorar com a societat global què es podria fer perquè no hi hagués aquestes diferències i invertir els diners en el que realment fa falta? Sé que són preguntes sense resposta perquè ningú vol mullar-se ni canviar el seu estatus social, perquè està en mans de gent que serien els primers que haurien de reduir moltes coses de la seva pròpia vida, i molt pocs, per no dir ningú, estan per la labor d’ajudar al del costat, si ajudar significa un sacrifici per a un mateix. No obstant això, de vegades, ajudar és això, compartir el que un té, deixar de fer alguna cosa tu perquè la pugui fer un altre, i aquests petits gestos serien els que ajudarien a anar canviant el món. Coneixeu gaire gent disposada a fer-ho? Jo no.

I per aquesta raó, avui recomano el nou llibre de Ferran Martínez, LA ALQUIMIA DE LA PROSPERIDAD (Urano) / ECONOMIA PRÀCTICA PER SER FELIÇ (Columna), que en temps convulsos com aquests ens intenta transmetre a través d’aquest llibre les estratègies pràctiques per sanejar l’economia domèstica i empresarial, ja que començar per dalt és tan complicat com a impossible, però llavors per què no començar pel teu petit cosmos particular? La regles del joc ja no són les que eren, i Ferran Martínez ho sap per la seva experiència com a assessor de grans fortunes, i per això afirma que la capacitat de treure partit al capital personal i familiar no depèn de quant cobrem o d’un talent matemàtic especial, sinó d’actitud, objectius i hàbits que tenim davant les nostres finances. Trucs i consells molt pràctics per afrontar el nou model econòmic, amb el qual hem de aprendre tots a viure. Un llibre ideal per a aquestes vacances, per poder planificar el nou curs amb optimisme i amb el #SÍQUEPODEM fer alguna cosa per a nosaltres mateixos que ens ajudi a tirar endavant, o arreglar petites coses que potser no gestionem bé. El manual perfecte per a l’amic, el veí o per a tu mateix i veure amb claredat que hi ha maneres de reduir despeses i així poder fer més coses. Som-hi! Això de guanyar o no el Mundial m’importa poc; em sembla molt més important que cadascun pugui guanyar el seu propi partit.

Cançó de la setmana:  Money, de John Kadner i Fred Ebb.