idioma
ca
en es

Mor l'escriptor i editor Josep Maria Castellet

Friday 10 January 2014

Ahir va morir Josep Maria Castellet, gran persona, i una figura essencial pel món de l'edició en llengua catalana.

Un referent a tenir present.

“(…) La síntesi del que havia après a través dels meus contactes la vaig resumir un dia tot explicant a algú que un director literari eren un ull, un nas, una orella i un savoir faire social, com veurem després.

L’ull no sols per llegir els originals –feina feixuga i obligada que, en part, hom delega en lectors de confiança- sinó també i sobretot per copsar la furtiva mirada dels autors candidats a la publicació d’un llibre quan t’expliquen alguna mentida i, entrellucant-lo, tot fingint la màxima atenció, davant les llaunes infinites dels qui et presenten projectes impossibles o al llarg de les reunions inacabables dels directius de l’empresa, periòdicament convocades per la gerència. En aquest darrer cas, cal tenir en compte que l’ull no set tanqui del tot, senyal indefectiblement perillós perquè indica que, a força de fixar l’atenció, t’has quedat adormit. El nas és una altra cosa: com un perdiguer, un director literari ha de flairar constantment. No sé ben bé què: els originals, sens dubte, però també els autors, el gerent de l’empresa i, per si de cas, el Consell d’administració; però, sobretot, l’aire del temps, vull dir, el de l’època històrica i les seves implicacions culturals, el ventijol de la moda, els prestatges de les llibreries, l’estrany, misteriós i anònim lector que llegeix –cas insòlit- un llibre de la casa a la parada de l’autobús. El sou d’un director literari hauria de ser fixat, bàsicament, pel volum i la finor del seu nas.

   L’orella  –l’oïda- és un altre element imprescindible: cal escoltar tot el que es diu referent a l’ofici, als llibres publicats, a les malvolences dels competidors o a les dels agents literaris; les xafarderies abundantíssimes que circulen sobre els autors, les seves ambicions, la seva vida social i sexual i la seva situació econòmica; els projectes demencials i, sobretot, els més originals; els fitxatges d’autors, que són com els dels futbolistes, i els dels directors literaris, que són com els dels entrenadors, etc.

   La mà, finalment, ha de ser una mà esquerre u sensual: esquerra, per tal de saber manipular les complexitats del món literari, i sensual, per tal de saber acariciar i tocar els manuscrits, mètode de coneixement que només saben utilitzar els iniciats: és una mena de lectura pel tacte, com una aplicació del mètode Braille per a vidents.

   Resta el savoir faire, el tracte social. Davant un autor que presenta un original no hi ha més que una actitud possible: el respecte. L’original pot ser bo o dolent, adequat o no a les característiques de l’editorial, vendible o gens comercial. En qualsevol cas és l’esforç de moltes hores de treball i, fins i tot, en certa manera, un compromís vital de l’autor amb el món. Davant d’aquest fet, un director literari ha de respectar l’esforç il·lusionat, temerari, encertat o fracassat de l’autor. El respecte és de rigor: no hi ha cap excusa per no acceptar, d’entrada, un manuscrit acabat.

   He dit que l’ofici no s’ensenya, s’aprèn. Una de les millors formacions és la de començar des de baix, és a dir, fent feines menors en una editorial o altra.

   Aquest es un objecta destinat a ser llegit, però els professionals sabem, també, que per penetrar-hi ha de poder ser grapejat i olorat com un cos en els preliminars del coit. Hi ha llibres que ja saps que no poden ser bons, només pel tacte i l’olor. Asseguro al lector d’aquestes ratlles que això és una veritat com un temple.” 1987

JOSEP MARIA CASTELLET (1926-2013)



Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies