Una altra setmana molt moguda, hi ha el conclave en el que s’ha escollit el nou Papa, que seria l’últim, pel que sembla, i això obre ja un debat important de què serà de l’Església en el futur, si és que en té, ja que el debat també és obert quan es posa sobre la taula el que pensem uns i altres del paper de l’Església actual. Després de la renúncia del Papa i del que s’ha sabut recentment, crec que la posició eclesiàstica està en un moment dèbil. No podem oblidar que l’Església ha estat un estament polèmic al llarg de la història, no sempre actuant de la millor manera, i moltes vegades estant més al costat del poder que del que realment predicava. I jo només llanço una pregunta: l’home es l’únic animal capaç d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra? El paper de l’Església últimament està deixant molt a desitjar, i si no hi ha algú que sap com netejar-lo, trobo complicat que les noves generacions entenguin el per què de moltes coses. Sempre he pensat que creure en alguna cosa, anomenis com l’anomenis, és important, igual que no perdre la fe en la vida i en saber viure-la, és realment una oportunitat, per tant la reflexió d’aquest estament ha de ser com a mínim urgent, perquè la gent torni a confiar-hi, els que encara hi confiaven, ja que molts han preferit confiar en el que és intangible i està més amunt, sense haver de passar per res terrenal, que al final sempre es torna corrupte.

De totes maneres, sempre hi ha excepcions, i per a mi, Montserrat n’és una, és una ordre de monjos que al llarg de la història han demostrat ser diferents, avançats a  la seva  època, com Martí Gironell ens explicava ja al seu gran llibre L´ARQUEÒLEG / EL ARQUEÓLOGO (Columna/Suma de Letras) i l’aventura del pare Ubach, més digne d’un Indiana Jones que d’un monjo de principis del segle XX.  Sempre ha estat una ordre de ment molt més oberta que altres congregacions, o això és el que sovint ens ha semblat i moltes vegades han demostrat. Per això, em fa especial  il·lusió recomanar la  nova novel·la de la Coia Valls,  on ens explica com es va fundar Montserrat, quin va ser el seu origen, i la condició tel·lúrica del seu passat marí: a través de les petjades dels fòssils i de les reflexions dels seus personatges descobrirem el que fins ara sabien molts pocs de la Muntanya Sagrada, una de les més emblemàtiques de Catalunya. LES TORRES DEL CEL / LAS TORRES DEL CIELO (Ediciones B) no és una novel·la més sobre Montserrat, és LA NOVEL·LA que t’explicarà un episodi perdut de la nostra història, on es destacarà la importància de la natura, de la màgia, i dels monjos que van apostar per començar un monestir a les ermites de Montserrat. No hi ha cap dubte que és una novel·la que des de la ploma de la Coia, cada cop més consolidada i ferma, ens tornarà a emocionar amb una atractiva història que arribarà al cor de tots aquells que sempre hem sentit que Montserrat és especial, i sabem que gairebé tots els catalans ho sentim així, però molts que no ho són també. Ho veiem cada cop que hi anem, i el santuari és ple de gent de tot el món que es queda embadalida per allò que la Muntanya transmet, potser amb un dia només pots sentir l’admiració, els que hi anem sovint podem palpar la màgia i un sentiment inexplicable que es respira.

La pel·lícula que recomano aquesta setmana és LA DUDA, una adaptació cinematogràfica de l’obra teatral ETAPA DE DUDA: UNA PARÁBOLA de John Patrick Shanley. En 1964, en el col·legi catòlic de St. Nicholas, en el Bronx, un carismàtic sacerdot, el pare Flynn (Philip Seymour Hoffman) té un enfrontament amb l’estricte germana Aloysius Beauvier (Meryl Streep) per l’admissió d’un jove alumne negre. Un cop més, Meryl Streep em sorprèn amb una actuació esplèndida. LA DUDA és una d’aquelles pel·lícules que fan pensar.