Ningú dubta que el menjar és una part important en les nostres vides. La majoria volem menjar de manera saludable i variada, encara que amb les vides que portem, de vegades una de les coses que descuidem és l’alimentació, tot i que sabem que és una de les coses prioritàries i importants. L’Ada Parellada, propietària del restaurant Semproniana i escriptora, acaba de publicar un llibre titulat: LA COCINA SOSTENIBLE/ LA CUINA SOSTENIBLE, el qual té la pretensió de mostrar un dels problemes actuals més importants; el de la quantitat de menjar que llencem diàriament a les escombraries i que podríem aprofitar.

Un dia que estava sortint de l’oficina tard, bastant tard, i una de les fleques que hi ha al costat de la meva agència estava tancant. Vaig veure els sacs de menjar que anaven a llençar a les escombraries i em feia mal l’ànima, perquè pensava en tota la gent que podria aprofitar-la. No vaig poder deixar d’acostar-me a la noia i preguntar-li per què no donaven aquell menjar a un menjador social o a la gent necessitada i em va contestar que els propietaris de la franquícia li ho havien prohibit, ja que ella fins ABANS DE LA PROHIBICIÓ tenia cua de gent del barri que s’emportava el menjar per aprofitar-lo. Però que els seus caps es van adonar que ho feia i li ho van prohibir perquè donava mala imatge. Em vaig quedar de pedra ja que no puc entendre per quin raonament es pot prioritzar llençar menjar a les escombraries per la “imatge” abans que l’ajuda a qualsevol persona que no té per menjar, i per aquesta raó, quan l’Ada Parellada em va comentar que volia fer un llibre per ensenyar a reorganitzar la teva cuina, fer-la més eficaç i àgil, i aprofitar el menjar que cuines, no només el que sobra sinó també optimitzar el que cuines i com ho cuines, vaig pensar que era un primer pas per ajudar a les famílies, a les fleques i els restaurants per a què no tirin tan menjar. Que per alguna cosa es comença, però seguia pensant en aquesta imatge de la noia llençant menjar bo a les escombraries i pensava que aquests responsables de restaurants i franquícies eren com a mínim, uns “monstres” per no pensar en els altres.

Llegint aquest llibre m’he adonat que donar no és tan fàcil i, estic segura que molts propietaris de llocs de menjar ho farien però no poden, perquè suposa un esforç de recursos humans, logística i espai que molts no tenen, i tampoc poden accedir a tenir-lo. Les entitats socials no tenen capacitat per absorbir el volum de sobres, ni una flota d’automòbils per anar a buscar-les. Tampoc tenen una nevera gegant per emmagatzemar el menjar fresc, per tant, fins que la llei de seguretat alimentària no canviï, no podem desencallar la por a donar aliments frescos o cuinats, perquè els emissors són els responsables del menjar ofert si aquest genera una toxiinfecció alimentària. Com sempre, les “lleis” ens marquen les pautes i sabem que canviar una llei al nostre país és gairebé impossible, encara que aquesta sigui per beneficiar molts ciutadans amb problemes per tenir una alimentació en condicions. Entenc que és un peix que es mossega la cua, així que de moment, oferir un llibre com aquest que ens ajudarà a no malbaratar i, és ja un primer pas i la primera denúncia a aquesta llei que si fos canviada podria ajudar a moltes persones. Així que us animo a comprar-lo i a posar en pràctica els consells d’aquesta cuinera de primera línia que sí que pensa en els altres, i seguirà fent-ho.