Blog de Bruno

Macondo Beach és un conjunt de relats i narracions breus de Sebastià Bennasar on el lector pot trobar algunes de les seves principals curolles amb un element que les aglutina totes, el mar. Així, descobrirem escriptors atrapats en platges atlàntiques i platges mediterrànies; relats que freguen la novel·la negra; històries de naufragis que no són el que semblen i fins i tot personatges que es converteixen ells mateixos en illes o que són illes en un arxipèlag de somnis i desitjos. En definitiva, una porta d’entrada al món d’un dels narradors més prolífics i singulars de l’actual narrativa catalana contemporània.

VIII Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall 2018

 Jordi Tello, el poeta dels instagramers, torna amb un nou llibre de relats inèdits fins el moment.

• Una veu fresca, nova i personal.
• Una manera diferent de veure el món i relatar-lo en clau poètica.

Aquest és un llibre de relats poètics, de finestres a la vida des d’on treure el cap amb mirada crítica i pell sensible. Jordi Tello ens regala la seva mirada particular, sempre en clau poètica…

Imagina una columna de humo y ceniza superior a los 40 km de alto. Los cielos grises, los días nublados. Imagina levantarte por la mañana y que todo esté oscuro, imagina acostarte al atardecer sin que el sol haya despuntado.

Imagina que un volcán explota en Indonesia y que a todo el hemisferio norte le desaparece el verano. Un verano sin sol, un verano sin playa, sin risas. Solo un verano oscuro. Sucedió de verdad. Sucedió en 1816. Aquel verano Mary Shelley escribió Frankenstein.

Yo también he sentido la erupción de un volcán en medio de la nada, la columna de humo y ceniza superior a los 40 km de alto, los cielos grises, los días nublados. He sentido levantarme por la mañana y que todo esté oscuro, acostarme al atardecer sin que el sol haya despuntado.

Te fuiste y dentro de mí estalló un volcán que lo nubló todo. Sucedió este verano. A mí ahora algo me nubla y me hace sentirme perdido por dentro. Mary Shelley creó Frankenstein. Yo sé que, amándote, contigo creé un monstruo. Tu recuerdo, como las cenizas, aún vuelan en el aire. Aún tengo que asumir que, como el verano, te has marchado.

El testimoni novel·lat del sofriment i l’esperança de les dones de la família afganesa de l’autora. Unes dones que amb la seva lluita diària, i la intenció de trencar amb les convencions, demostren una fortalesa admirable.

El retorn al seu Afganistan natal, on la Nadia vol trobar la seva cosina Mersal i rendir homenatge a la seva difunta tieta, es convertirà en el descobriment de la història oculta de les dones de la seva família, així com de les seves arrels i d’ella mateixa com a dona.La primera estrella del vespreés un relat de recerques, de descobriments familiars, de preguntes que havien quedat sense resposta i, sobretot, una història que narra la realitat que viuen les dones en societats tan allunyades de la nostra: la manera que tenen de superar les adversitats i de no quedar-se de braços plegats davant d’un suposat destí inalterable.Inoblidable, intensa, sincera i emotiva, aquesta és una historia en què el lector se submergirà instintivament en el dia a dia de la societat afganesa, en la vida i en els sentiments d’aquestes dones lluitadores i valentes, i en les aventures de la protagonista, la Nadia Ghulam. Un relat que ens omple d’esperança i deixa empremta.

«Jo ja no els he vist, els paisatges dels contes, però encara existeixen en la meva fantasia. Quan vaig néixer, el meu país ja feia catorze anys que estava en guerra. Ni cérvols, ni guineus, ni boscos he vist al meu entorn. Tot és terra cremada. Però els contes de la mare potser eren la seva manera d’explicar-me com era el meu país, el meu paisatge, abans de la desolació… De fer-me aprendre sense llibres la història del meu poble, trepitjada i perduda. Perquè jo, aquells contes, els tinc sempre presents. Em fan companyia, i més ara, que sóc lluny del meu país. Gràcies als contes, quan em sento perduda, veig allà al lluny la llumeta de la cabana del bosc. Són la dimensió emotiva de la meva identitat».

BUT NA BUT… això era i no era una noia amb el cos ferit per la guerra però amb l’energia d’un cor enorme alimentat per les històries de la seva mare. Per primera vegada són traslladats al paper els contes orals d’un país que, com la Nadia, ha canviat d’identitat però no ha perdut l’essència. Un regal per als lectors catalans, que han acollit aquesta dona forta i valenta a la seva terra.

«Jo em considero un agnòstic amic de les religions, admirador de les religions», diu Vicenç Villatoro. «Sóc un cristià escèptic; un cristià que cerca, que tracta d'entendre millor allò en què creu», diu Francesc Torralba.

Al llarg de quaranta cartes —vint per corresponsal—, Francesc Torralba i Vicenç Villatoro aborden temes com ara la pregunta pel sentit, Déu creat o Déu creador, el sagrat i el profà, l'esfera religiosa i l'esfera pública, la mort i el consol, una ètica sense Déu, la bellesa, el misteri del mal, la transmissió de valors i conviccions, l'existència dels cristians, la plaça pública, la capacitat de celebrar i l'espiritualitat sense fe.

És un diàleg d'idees, però també d'experiències viscudes durant el mig any de redacció, entre l'inici de l'estiueig i les celebracions familiars de Nadal. Les cartes creuades entre Torralba i Villatoro confronten no tan sols un creient i un no creient, sinó també un filòsof i un escriptor, un teòleg i un periodista. I tots dos converteixen sovint l'epistolari —el «gènere de l'ànima»— en un dietari: en l'exposició oberta i desacomplexada dels viaranys —interiors i exteriors— de la pròpia vida.