Blog de Bruno

Un doble i salvatge assassinat; un ritual heretge; una família destrossada per la Inquisició. El Segle d’Or com mai te l’han comptat.

Rigor, suspens i un estil narratiu impecable s’uneixen en Libel de sang.

Durant el cru hivern de 1620 un espantós crim ha sembrat el pànic en cada racó de Madrid: una jove ha estat violada i enterrada al costat d’un nen al qual li han extirpat el cor. Ningú en la Vila dubta que es tracta d’un assassinat ritual, i aviat sorgeix en les tertúlies un «libel de sang» contra l’escrivà Sebastián Castro i la seva esposa, una acusació falsa que culpa als jueus de sacrificar a menors cristians per a realitzar màgia negra.

Per sort, Alonso, el fill major del matrimoni, ha aconseguit escapar de la Inquisició, encarregada d’investigar el delicte, i dels seus horribles mètodes; però ara haurà d’enfrontar-se a altres perills no menys terribles: el fred, la fam i als miserables que poblen els carrers.

Devastat i sense més ajuda que la de dos murris vagabunds, intentarà dur a terme l’únic objectiu que el manté amb vida: rescatar als seus pares.

Quan la fe en Déu encenia cors, però els delictes contra ella prenien fogueres.

Una novel·la fascinant sobre la desconeguda i complexa relació amorosa entre Martin Heidegger i Hannah Arendt.

Martin Heidegger i Hannah Arendt es van conèixer el 1925 a la Universitat de Marburg. Ell era professor i ella, la seva alumna. Ell estava casat i ella era soltera. Ella tenia divuit anys i ell, trenta-cinc. Així comença Amor sense món, l’extraordinària novel·la de Miquel Esteve sobre la relació que van mantenir fins al final de les seves vides malgrat tots els obstacles.

Amor sense món narra de manera trepidant i, alhora, amb una extrema delicadesa, el tumultuós idil·li entre dues de les grans figures de la filosofia i el pensament europeu. Com poden estimar-se una sensible intel·lectual jueva i un professor de màxim prestigi que va militar al partit de Hitler? Marcada sempre per una angoixant tensió, la relació entre Arendt i Heidegger evoluciona de manera tempestuosa i es converteix en un exemple d’amor espiritual i filosòfic que va més enllà de vincles terrenals: amor sense món. Miquel Esteve ha aconseguit plasmar una de les històries d’amor més increïbles, contradictòries i apassionades de l’últim segle, encara avui sorprenentment oblidada, que avança amb el teló de fons d’uns episodis crucials que marcaran per sempre l’esdevenir de la humanitat. Una lectura ideal per a endinsar-se en la vida i l’obra de dos intel·lectuals claus per a entendre el món contemporani.

1951, en ple franquisme, s’inaugurava “La ciutat dels Nens”, una Llar d’Aprenentatge en el bosc de Collserola per a nens orfes i sense recursos. Però el que es venia com una institució exemplar, rèplica d’un projecte innovador, es va convertir en un infern per a molts dels quals allí van viure. L’avi Emilio entre ells. Allí va perdre molt més que la innocència, i encara avui dia sofreix les conseqüències en secret. Almenys fins al dia que va colpejar al seu net. En què tipus de persona es converteix un nen al qual, quan més necessita amor i atenció per part de qui hauria de protegir-ho, només rep crits, càstigs i maltractaments? Aquesta és una història de resiliència; sobre les llums i les ombres, pròpies o alienes, que estableixen els límits en la cura a la primera i en la tercera edat; sobre les creences col·lectives que confonen educació amb adoctrinament o respecti a l’autoritat; però, sobretot, és una anomenada a la compassió: l’última forma d’amor possible i la més important. Un salvavides per a tots.

Al bell mig del s. XIV, Barcelona encara pateix les seqüeles de la gran pesta. Durant aquest període d’incertesa i buit de poder, un grup de dones combat la implantació del Dret Romà, un retrocés important respecte les lleis que van regir les seves avantpassades.
L’Alèxia, filla d’un mercader; la Ròmia, esclava; la Genebre, monja de Sant Pere de Puel·les; la Caterina, aprenent de pintora; la Llorença, vídua d’un vidrier; la Marta, teixidora, i la Sança, capellera, s’uniran per plantejar una altra Barcelona on sigui possible encendre un foc nou que torni a il·luminar la ciutat. Molts, ancorats en un món que s’acaba, el voldran apagar.
Mentrestant, el germà de l’Alèxia, en Narcís, deixeble del pintor Ferrer Bassa, intentarà trobar sentit a les seves inquietuds artístiques. Ell i la Caterina fundaran la Casa dels Obradors, un projecte destinat a posar en valor noves iniciatives que es basin en les capacitats de cadascú. Tothom hi tindrà un lloc i podrà ser aprenent i mestre alhora.
El foc il·lumina, però també crema i deixa cendres. Les cendres contenen la memòria del que ha estat i, si cauen en bon recer, poden ser una llavor de futur.
El llegat de les cendres és una emocionant i inspiradora historia de lluita, d’unes dones capaces de mostrar-nos que l’essencial és indestructible.

El llibre més personal de Gaspar Hernàndez. Aquest és el meu llibre més personal. Un conjunt narratiu que té com a eix vertebrador la ràdio. En part, unes memòries radiofòniques, d’un locutor precoç: vaig començar als nou anys, quan el meu pare, electricista, em va muntar una emissora casolana. Gràcies a la ràdio vaig superar la meva timidesa. Des de llavors, durant més de quaranta anys, he parlat gairebé cada dia davant el micròfon. He volgut fer un homenatge a la ràdio i a la veu parlada, en una època en què gràcies als podcasts torna a tenir protagonisme. Potser busquem en la veu una autenticitat que no té la imatge, ni les trobades telemàtiques. Potser la veu és l’autèntic mirall de l’ànima.