Blog de Bruno

1951, en ple franquisme, s’inaugurava “La ciutat dels Nens”, una Llar d’Aprenentatge en el bosc de Collserola per a nens orfes i sense recursos. Però el que es venia com una institució exemplar, rèplica d’un projecte innovador, es va convertir en un infern per a molts dels quals allí van viure. L’avi Emilio entre ells. Allí va perdre molt més que la innocència, i encara avui dia sofreix les conseqüències en secret. Almenys fins al dia que va colpejar al seu net. En què tipus de persona es converteix un nen al qual, quan més necessita amor i atenció per part de qui hauria de protegir-ho, només rep crits, càstigs i maltractaments? Aquesta és una història de resiliència; sobre les llums i les ombres, pròpies o alienes, que estableixen els límits en la cura a la primera i en la tercera edat; sobre les creences col·lectives que confonen educació amb adoctrinament o respecti a l’autoritat; però, sobretot, és una anomenada a la compassió: l’última forma d’amor possible i la més important. Un salvavides per a tots.

Al bell mig del s. XIV, Barcelona encara pateix les seqüeles de la gran pesta. Durant aquest període d’incertesa i buit de poder, un grup de dones combat la implantació del Dret Romà, un retrocés important respecte les lleis que van regir les seves avantpassades.
L’Alèxia, filla d’un mercader; la Ròmia, esclava; la Genebre, monja de Sant Pere de Puel·les; la Caterina, aprenent de pintora; la Llorença, vídua d’un vidrier; la Marta, teixidora, i la Sança, capellera, s’uniran per plantejar una altra Barcelona on sigui possible encendre un foc nou que torni a il·luminar la ciutat. Molts, ancorats en un món que s’acaba, el voldran apagar.
Mentrestant, el germà de l’Alèxia, en Narcís, deixeble del pintor Ferrer Bassa, intentarà trobar sentit a les seves inquietuds artístiques. Ell i la Caterina fundaran la Casa dels Obradors, un projecte destinat a posar en valor noves iniciatives que es basin en les capacitats de cadascú. Tothom hi tindrà un lloc i podrà ser aprenent i mestre alhora.
El foc il·lumina, però també crema i deixa cendres. Les cendres contenen la memòria del que ha estat i, si cauen en bon recer, poden ser una llavor de futur.
El llegat de les cendres és una emocionant i inspiradora historia de lluita, d’unes dones capaces de mostrar-nos que l’essencial és indestructible.

El llibre més personal de Gaspar Hernàndez. Aquest és el meu llibre més personal. Un conjunt narratiu que té com a eix vertebrador la ràdio. En part, unes memòries radiofòniques, d’un locutor precoç: vaig començar als nou anys, quan el meu pare, electricista, em va muntar una emissora casolana. Gràcies a la ràdio vaig superar la meva timidesa. Des de llavors, durant més de quaranta anys, he parlat gairebé cada dia davant el micròfon. He volgut fer un homenatge a la ràdio i a la veu parlada, en una època en què gràcies als podcasts torna a tenir protagonisme. Potser busquem en la veu una autenticitat que no té la imatge, ni les trobades telemàtiques. Potser la veu és l’autèntic mirall de l’ànima.

PREMI NÈSTOR LUJÁN DE NOVEL·LA HISTÒRICA
Una dona extraordinària que desitja ser cirurgiana, un amor impossible, una lluita insaciable. Un relat enlluernador de la Barcelona del segle XIV.

Barcelona, 1382. La Francesca és una noia cristiana de quinze anys que ajuda la seva àvia Bonanada a fer de llevadora. L’àvia li ensenya els secrets de l’ofici i la introdueix en el domini de les plantes remeieres, però ella no en té prou, i malgrat que viu en un entorn molt humil, té la ferma determinació de convertir-se en metgessa i cirurgiana. Només hi ha un problema: aquesta és una professió reservada als homes i fer-s’hi un lloc és gairebé una quimera.

Gràcies al seu ofici de llevadora, visita sovint el Call. Allà coneixerà l’Astruc, un noi jueu provinent d’una nissaga de metges que vol estudiar medicina. Tots dos arribaran a l’acord de compartir coneixements: la Francesca li ensenyarà tot el que sap sobre plantes i ell li donarà accés als seus llibres. Però la medicina no és la seva única passió: la Francesca està enamorada d’en Martí, el seu amic d’infantesa, i amb aquest amor s’iniciarà en la vida adulta, una vida trepidant plena d’obstacles, amor, traïcions i passions.

Basada en una història real i amb una narració absolutament enlluernadora, Laia Perearnau ens endinsa magistralment a la Barcelona del segle XIV, quan les malalties feien estralls, i ens fa vibrar amb la vida d’una dona extraordinària, plena de determinació, que va lluitar incansablement contra els límits imposats a les dones de la seva època.

Pot una carta d’amor canviar una vida o parar una guerra?

Esperaries aquelles paraules fins al final dels teus dies?

Madrid, 1936. Aurora acaba de complir la majoria d’edat i exerceix com a infermera en una ciutat convulsa que resisteix al foc i a les bombes de la guerra. En aquest ambient de violència, decideix contribuir a l’esperança en el front republicà i comença a escriure a un jove soldat, Teófilo, convertint-se així -com moltes altres dones de l’època- en padrina de guerra.

A cada carta, els joves trobaran un refugi on expressar les pors i secrets que no poden dir en veu alta al mateix temps que descobreixen un amor que mai van imaginar. Tot i això, en una guerra plena d’intriga i espionatge, en la que tothom és sospitós, la paraula escrita pot convertir-se en l’arma més perillosa…

Aquest relat suposa un homenatge a totes aquelles dones que van prendre la paraula com a fusell i van aconseguir fer créixer en la línia de foc la fortalesa i l’esperança dels soldats.