Aquesta setmana les xarxes socials s’han omplert de peixos que buscaven en Gabriel, el nen desaparegut a Almeria. Han estat uns dies que molts de nosaltres hem estat pendents d’aquest cas, que lamentablement no ha tingut el final que tots aquests peixos desitjàvem. El cor se m’encongeix quan penso el que ha de ser perdre a un fill, no crec que hi hagi alguna cosa que pugui ser pitjor, i admiro aquests pares que en una situació límit han sabut demanar calma i no odi. Els nens són vida i no tenen maldat innata, per això no haurien de patir mai, ningú hauria de patir, però menys un nen petit. S’hauria de poder viure sense pors, feliços i en un món millor, del que som responsables, en part, i crec que tenim la responsabilitat d’ensenyar a construir-lo des de la humilitat, l’honestedat i la no violència.

Per aquesta raó, al llegir la novel·la de l’Empar Fernández, IRINA, també vaig sentir aquesta sensació de “dolor” en veure el que alguns nens van haver de patir entre 1937 i 1939 amb l’exili per evitar l’infern de la Guerra Civil. Molts d’ells van ser acollits per la freda Rússia, i van haver de començar allà de zero, amb la mala passada que al poc temps començaria la Segona Guerra Mundial i haurien de reviure el dolor, la guerra, i el desemparament que els va marcar per sempre, sense merèixer-ho. Van haver de viure una situació i superar-la, separant-se de les seves famílies cap a un destí incert. La història de la Irina t’arriba, et culpa, et supera, és un trosset d’història explicada des de la mirada d’una nena de tan sols vuit anys que ha de superar-se a si mateixa i viure en un món cruel. Però també, un món que li dóna una nova llar, un lloc, encara que sigui un que no és escollit. La Irina és un d’aquells personatges que queda a la memòria del lector, com ens quedarà a tots en la ment el somriure d’en Gabriel. Tant de bo puguem viure en un oceà ple de tots aquests peixos bons que només busquen viure feliços, en pau, i en un mar transparent on l’odi no existeixi i sí la companyonia, la unió i les ganes de poder construir un món millor. Com en l’època de la IRINA, en la que va existir solidaritat per part d’alguns països, malgrat que la situació i l’entorn no sempre van ser bons, ni tots els nens, malauradament, van tenir la mateixa destinació plàcida que mereixien. Gran novel·la de l’Empar Fernández, que com sempre sap com explicar una història dura d’una manera elegant i fins i tot afectuosa que ens fa vibrar i ens toca profundament.