El cap de setmana passat dues aficions futboleres van demostrar, de nou, el que no s’ha de fer mai per defensar uns colors. Hi va haver una batalla campal, i fins i tot va morir una persona. Realment no entenc que en ple segle XXI puguin tenir lloc actes violents com aquest, perquè l’únic motiu de la baralla és ser rivals en un camp de futbol.

És normal que arribi a morir una persona per una baralla abans d’entrar en el terreny de joc? Em sembla francament fora de lloc que hi hagi fanàtics que arribin a perdre el cap d’aquesta manera, a tornar-se bojos per una rivalitat que podria ser sana i que acaba sent absurda. Ja sabeu que a mi m’agrada el futbol, i m’encanta animar al meu equip, i passo nervis en un partit important, i fins a em poso trista quan el meu equip perd i m’enfado amb mi mateixa; però d’aquí, a atacar a l’afició contrària i perdre els papers, hi ha un abisme. Encara que és cert, el món del futbol és complicat, com moltes vegades ja hem comentat, perquè al seu voltant hi ha molts interessos i no és sempre or el que rellueix ni fora ni dins del camp. Lamento molt que hagi tingut lloc un acte així, i que una família s’hagi quedat sense pare/marit per culpa d’un joc, la finalitat del qual és la diversió de tots.

Em sembla indignant, trist i desgavellat, però com bé ens explicava la Paz Castelló en la seva novel·la LA MUERTE DEL 9 (Turpial), hi ha molts fils sense lligar en aquest circuit futboler en el que, quan estàs dins, com aquesta autora va poder estar-ho en un club de la seva ciutat, realment penses que hi ha coses que fan olor de podrit. I d’aquí, la Paz va poder extreure material interessant per fer una novel·la sobre el món de la pilota, que es converteix en un thriller trepidant que ha agradat als futbolers i als qui no ho són, perquè a més d’una bona trama, desvetlla aquests petits secrets que molts intuïm que passen dins dels vestuaris i despatxos, però que ningú s’atreveix a desvetllar. Si a la novel·la de la Paz es palpa una trama truculenta, no tota veritable, només en essència, en un club petit, no vull ni imaginar-me què passa en els grans, ni m’agradaria sentir-ho, ja que segur que em faria canviar la visió bucòlica que en tinc d’aquest esport i del meu equip, i per tant prefereixo quedar-me amb l’esport en sí, a defensar uns colors, cadascú els que vulgui, i que els draps bruts, que com heu vist estan a tot arreu, es quedin a casa. Hem de pensar que el Futbol és un dels esports rei, i que molts nens van al camp amb la il·lusió d’animar al seu equip i de veure al seu ídol, no per veure com gent adulta perd els papers, insulta o ja es passa de rosca i comet actes vandàlics que no haurien de succeir mai, ni per un partit de futbol ni per res més important. L’esport ha de ser una via d’aprenentatge, on d’una manera divertida es puguin captar molts valors des de l’amistat, l’esforç, el treballar en equip, fins a l’exigència que hem de plantejar-nos com a persones. Treure-li la part positiva a un esport que ens agrada molt, a una gran majoria, i que hem de saber gaudir amb respecte cap el rival i fins i tot amb cordialitat. Els qui no saben posar límits haurien de quedar-se a casa, i que la processó anés per dins, perquè hi ha coses que no tenen justificació alguna, i el que va passar aquest cap de setmana, és una d’elles.

L’eina més educativa que jo he tingut ha estat a través de l’esport. Allí he après a acceptar la derrota, que un altre és millor que jo, a aixecar-me després de no haver fet bé les coses, i a esforçar-me per fer-ho millor – PEP GUARDIOLA