Aquest mes l’agència compleix 20 anys! Sembla que va ser ahir quan celebràvem els deu… El temps vola, literalment, i durant aquests deu anys han passat tantíssimes coses…

Però la base ha estat continuar aprenent un ofici que mai pararà de sorprendre’m, espantar-me, i agradar-me. Per l’agència han passat molts autors, però els que van començar amb mi no són tants, perquè la relació autor i agent no és fàcil. Tampoc és difícil, però, com totes les relacions, necessita el bàsic: fidelitat, honestedat i transparència. Entre els pioners estan Francesc Miralles, a qui admiro com a persona, que ha demostrat la seva vàlua en tots els gèneres i s’ha coronat amb el seu llibre estrella, IKIGAI, que té més de 60 traduccions. No sé si cap dels dos ens ho haguéssim imaginat mai, però sabem que això és una carrera de fons i ens continua il·lusionant compartir projectes. Alejandro Palomas és un altre dels autors de sempre, amb el qual hem tingut pujades i baixades, com en totes les relacions, però en la nostra maduresa, hem aconseguit una estabilitat literària impecable. Després del seu èxit amb UNA MADRE, rebre el Premi Nadal amb UN AMOR i el Premi Nacional de literatura amb UN HIJO, sabem que no ens podem queixar. No obstant això, tots dos continuem somiant amb UN PAÍS CON TU NOMBRE, que serà la seva pròxima novel·la, que no us podeu perdre, perquè els fans us fareu més fans, i els que no ho sou, us enganxareu a aquest món de Palomas, tan especial. El Dr. Estivill va ser un dels primers que va apostar per mi, i m’ha recolzat en tot. El seu primer èxit, DUÉRMETE NIÑO, traduït a 20 idiomes, i amb milions d’exemplars venuts, ens va ajudar a enlairar. Enguany, amb EL MÉTODO TOKEI, ens obre les portes a la cronobiologia per a ser feliç. Ells van ser els primers, i continuem fent camí junts. Diria que amb la mateixa il·lusió, però amb més saviesa d’aquest món literari, que és tan bonic com cruel, però al qual vivim enganxats. Perquè a hores d’ara, almenys jo, no sabria a què dedicar-me que m’apassionés el mateix nivell, que m’exigís i em mantingués en tensió dia a dia. Perquè aquest és un ofici similar al d’un trapezista, que està en la corda fluixa, en la qual ha de mantenir l’equilibri, i creuar-la de punta a punta cada vegada que surt a escena. I la nostra escena és com la d’ells, cada dia: no hi ha treva, però sí que hi ha passió i vocació, i amb això basta.